Aniversari — Enric Iborra
Ferrater, Gabriel, «Aniversari», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 146; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 192; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 198.
Jordi Amat ha observat en la seua biografia de Ferrater que un bon grapat de poemes de Les dones i els dies al·ludeixen a dates i aniversaris: «A “In memoriam” recordava que tenia catorze anys, a “Floral” rememora la primavera de 1952 i explicita que aleshores va fer trenta anys. La imatge dels “trenta-set horitzons rectes i prims” de “Cambra de la tardor” es refereix a una persiana, però coincideix amb l’edat que tenia quan va escriure el poema. A “Any” torna a ser explícit: “Mil nou-cents seixanta-dos. / Avui, primer de gener…”» (2022: 217).
Amat esmenta també «Helena», un poema que celebra els vint anys de la filla d’un matrimoni amic; «Prop dels dinou», un altre poema per felicitar l’aniversari, en aquest cas d’una alumna, i, finalment, «Xifra», adreçat a la dona estimada, en què recorda la nit en què ella tenia 7.765 dies de vida: vint-i-un anys, tres mesos i deu dies. Per a Amat, aquesta fixació de Ferrater es pot relacionar, d’una banda, amb la seua fascinació per la joventut i, de l’altra, «amb l’ombra d’aquella edat que s’anava acostant i que ja havia dit que, abans d’arribar-hi, suïcidi» (2022: 218).
Curiosament, no esmenta «Aniversari» en aquesta llista. No passa res. És un poema molt breu, de només vuit versos. És un dels que més m’agraden de Ferrater, per la seua concisió i intensitat, per la imaginació i precisió de les imatges, pel seu caràcter d’observació moral –és a dir, intel·ligent–, pel refús a l’efusió lírica i sentimental. En el primer vers d’«Aniversari» –«Ja l’any quaranta dels meus anys…»–, Narcís Garolera hi ha detectat un ressò clar i intencionat del vers amb què comença «Le Testament» de François Villon, poeta ben conegut i apreciat per Ferrater: «En l’an trentiesme de mon aage… » (2020: 61).
Els tres versos inicials d’«Aniversari» introdueixen la metàfora entorn de la qual gira tot el poema. L’«any quaranta dels meus anys» es compara, d’entrada, a un munt de llenya: «jeu fosc a dues carboneres» (v. 2). El que abans estava viu, el que era un arbre o en formava part, ara és fusta morta. El primer mot del tercer vers, «ribotat», afegeix un matís a aquesta imatge. L’any que ha passat no sols ha quedat reduït a un munt de llenya, sinó que ha quedat convertit en un munt d’encenalls, com s’explicita en el mateix vers tercer. Hi ha un altre fet que afegeix més complexitat a la imatge: el segon vers diu que l’any quaranta «jeu fosc a dues carboneres». Les dues carboneres són al seu torn una metàfora de la memòria i l’oblit, que s’han repartit el munt d’encenalls a què ha quedat reduït «l’any quaranta dels meus anys»: «El munt d’encenalls / se l’han partit la marmanyera / memòria, la mentidera, / i l’oblit, el drapaire mut» (v. 3-6).
La referència a la memòria en els versos quart i cinquè hi apareix acompanyada de dos adjectius, «marmanyera» i «mentidera», que la personifiquen. Tots dos apunten a l’efecte falsejador del record. Els records, de més a més, sempre són secundaris, de segona mà, revenuts a la menuda: són records de records, de manera que cada vegada s’allunyen més del punt inicial. La imatge de la fotografia es fa cada vegada més esvaïda. El falsejament del passat per part de la memòria és només una de les cares de la problemàtica moral que es planteja en «Aniversari», perquè hi ha també la incapacitat de connectar amb el propi passat, de reconèixer en la pròpia vida una mena de fil conductor i no una juxtaposició de fets que, simplement, han passat. O de trencar del tot amb ell. Del «munt d’encenalls» –metàfora del que resta en el record dels anys passats– la memòria en farà «curtes fogueres» (v. 7), una altra metàfora igualment precisa i suggestiva: la foguera –el record– il·lumina i escalfa, però també crema, destrueix i esborra. Les fogueres són «curtes», moments del passat que incideixen breument en el present sense arribar a establir-hi un sentiment de continuïtat.
D’altra banda, l’oblit és un «drapaire mut» (v. 6): arreplega i retira tot allò que ja no serveix, tots els escrits del passat que no llegirà ningú, la memòria abolida. Però l’oblit, o allò que en diem oblit, continua actuant com un «caliu d’inquietud» (v. 8): d’insatisfacció, d’angoixa, de penediment, de recança per no poder reprendre tot el que ha quedat pendent. Paradoxalment, com agradava remarcar a Borges, l’oblit pot ser una forma profunda de la memòria, que es pot manifestar, d’una manera sorda, com una sensació d’inquietud.
Després del caliu arriba, finalment, la cendra: molts records també prescriuen o caduquen. Però en «Aniversari» hi ha una tensió entre memòria i oblit que no es resol. L’aniversari a què fa referència el títol no es lliga amb una conclusió, amb un punt d’arribada o amb el tancament d’una etapa. El passat s’arrossega inacabat, pendent, com una anotació, com més va més rebregada, que guardem a la butxaca. La inquietud rosega la vida personal, la qual s’assembla a un projecte que ha quedat a mig fer, entre les dones i els dies, entre les relacions amb els altres i el pas del temps.
A més d’«Aniversari», hi ha uns altres poemes de Les dones i els dies que expressen un sentiment semblant de desajustament i d’estranyesa davant del pas del temps. Recorde, sobretot, «Mala memòria» i «Floral». Els versos cinquè i sisè d’aquest últim fan referència també a un aniversari: «Vaig fer / trenta anys, que també em semblen prematurs». De nou, la inquietud, el sentiment de desajustament entre el que en podríem dir el temps cronològic i el temps personal. Les edats de la vida humana no sempre se succeeixen ordenadament. De vegades no s’acaben de clausurar del tot i s’encavalquen les unes amb les altres; continuen actuant en l’actitud moral de la persona, complicant-la, en un equilibri inestable entre memòria i oblit. En la història social i política ocorre una cosa semblant.
Enric Iborra
Escriptor, professor i bloguer (La serp blanca)
Referències
Jordi Amat, Vèncer la por. Vida de Gabriel Ferrater. Barcelona, Edicions 62, 2022.
Narcís Garolera, «“Aniversari”, de Gabriel Ferrater. Una mostra d’intertextualitat», Els Marges, 121 (2020), p. 59-62.
