Maîtresse de poëte – Eloi Grasset
Ferrater, Gabriel, «Maîtresse de poëte», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 142; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 186; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 192.
Destresa de poeta
Seguint la branca de la poesia anglesa que es basa en la parla ordinària, la poesia de Ferrater transmet una falsa sensació de transparència. Ben al contrari del que pot semblar, Ferrater és un poeta obscur i extremadament críptic. Si es vol entendre alguna cosa d’allò que explica cal no perdre de vista que molts dels seus poemes son resolucions concretes de les seves opinions personals i actituds vitals. Si el lector passa per alt aquest nexe, és molt probable que sigui incapaç de copsar allò que el poeta vol transmetre. Aquest poema, «Maîtresse de poëte», és un bon exemple del vincle que s’estableix en la poesia ferrateriana entre allò que el narrador poètic vol descriure, la experiència personal de l’autor i la seva actitud moral respecte el tema que planteja.
La traducció catalana més intuïtiva del títol –«Maîtresse de poëte»– és, segurament, «amant de poeta», tot i ser la versió menys precisa i la més superficial. Una altra traducció possible pot ser «mestressa de poeta», i la referència a una dona que té al poeta sota el seu domini també pren, com veurem, tot el sentit. Aquestes dues versions catalanes del títol original son les que té al cap l’Helena Valentí a la carta que li escriu a Gabriel Ferrater l’agost del 66, on afirma amb convicció que espera no ser “mai més maîtresse de poète”. “Toco fusta”, afegeix (Ferrater, 1995: 49). L’Helena havia donat per acabada la relació sentimental amb en Gabriel l’estiu del 63, i sembla clar que, segons ella interpreta, l’amant/mestressa del poema no és altra que ella mateixa. Considerant que un dels temes del poema és l’explotació de l’amor fracassat com a material literari, la suposició no és pas desenraonada. Ara bé, tot i que descobrir en l’experiència personal de Ferrater el nucli emotiu del poema pugui ajudar a copsar més clarament allò que el text planteja, cal no perdre de vista que el poeta no pretén en cap cas revelar res sobre ell mateix ni sobre la seva història, sinó que, com escriu al cèlebre epíleg de Da nuces pueris (1960), la seva poesia aspira a “tan sols descriure la vida moral d’un home ordinari, com sóc jo”.
A més de les dues traduccions rutinàries esmentades més amunt, tenint en compte que, malgrat haver estat desconsiderada en la majoria d’edicions, a l’original mecanoscrit de Teoria dels cossos de 1966 Ferrater optà per «poëte» en lloc de «poète» –grafia anterior a la reforma ortogràfica francesa de 1878– es podria proposar encara una altra versió. Desestimant l’evolució etimològica de «maîtresse/maîtrise», no desentonaria gens optar per «destresa de poeta». Descobrir aquesta darrera alternativa, que vincula el sentit del poema a una problemàtica específica de l’operació d’escriure que explicaré més endavant, ens ajuda a preservar tant l’ambigüitat del títol –protegida per la tria del francès per part de Ferrater– com la complexitat temàtica del poema.
El tema central de «Maîtresse de poëte» és l’exploració del vincle entre literatura i vida. Com comentàvem més amunt, el punt de partida podria ser la relació fallida d’en Gabriel amb l’Helena Valentí. Tot i així, a aquest tema inicial se n’hi encavalla algun altre derivat d’aquest primer i que resulta igualment interessant. «Maîtresse de poëte» és també un poema sobre el procés de translació literària de les emocions viscudes –una experiència amorosa fracassada, en aquest cas– i, encara, sobre si un poeta en té prou amb el domini de la llengua per a fer un bon poema. Aquestes qüestions, és clar, no queden plantejades de manera explícita, sinó que, assimilant una estratègia de certs poetes anglesos als quals Ferrater té en alta estima, el poeta les aborda combinant consideracions generals i l’experiència precisa d’un cas històric concret: el final de la relació amorosa entre Thomas Wyatt (1503-1542) –cortesà i poeta renaixentista, a qui s’atribueix la introducció del sonet a la poesia anglesa– i Anna Bolena (1501-1536), abans que esdevingués reina consort d’Enric VIII, rei d’Anglaterra. Tot i que el poema ha estat llegit per excel·lents estudiosos, penso particularment en els textos de la Núria Perpinyà (1991) i en Jordi Julià (2004), hi ha algunes referències vinculades a la literatura de Thomas Wyatt que encara no han estat assenyalades i que aporten detalls valuosos per a fer-ne una lectura consistent.
El primer quartet serveix per a precisar l’actitud moral de Ferrater. Parlant des de la temperància que atorga la vellesa, la veu poètica –un poeta– recorda el temps càndid de la seva joventut quan, arrossegat per la imaginació romàntica, creia que la vida, per a ser viscuda plenament, havia d’imitar l’art. Ara, en el present del poema, li sembla ridícul que l’agitació irracional que encara li provoca la poesia –«un brut desfici», v. 1– pugui reduir-se a una qüestió exclusivament formal –«Com, només un ritme, / si el ritme ens fa d’ofici? Ara, vells, / reclamem més», v. 1-3–. Com queda clar al poema, més enllà del domini de l’ofici, el poeta necessita viure experiències i sentir emocions que, després de contemplades amb distància i havent-les-hi conferit un valor objectiu, pugui transformar en literatura. La veu poètica afirma que les experiències viscudes s’acumulen inexorablement a la memòria i acaben condicionant tot allò que viurem en el futur. En aquest sentit, la continuïtat que atorga el record és decisiva per a comprendre d’on vénen les nostres opinions i els nostres actes. La literatura, i aquesta és una de les seves tasques més importants, permet destil·lar l’ensenyança moral que les experiències personals ens proporcionen i, al mateix temps, ens deixa comunicar-nos-hi durant tota la vida, com a poetes i també com a lectors: «[els versos] són immortals fins a la nostra mort» (v. 7-8). En aquest segon quartet apareix, veladament, la primera referència a la relació entre Thomas Wyatt i Anna Bolena –«Els versos que ell ha pres d’aquesta noia», v. 7– que servirà a Ferrater per a destil·lar literàriament el fracàs de la seva relació amb Helena Valentí. De tota manera, el lector haurà d’esperar al final per a saber de quina història particular d’amor se’ns parla.
Al tercer quartet, el jo poètic llegeix els versos de Wyatt, probablement «Whoso List to Hunt» (‘Qui vulgui caçar’), el seu sonet més conegut, que pot llegir-se com una al·lusió transparent a la relació del poeta anglès –d’altra banda, mai provada històricament– amb Anna Bolena. En aquest poema de Wyatt, el subjecte líric acaba renunciant a caçar una cérvola i alerta tot aquell que vulgui intentar-ho de la inutilitat del propòsit. L’ús d’una metàfora típicament petrarquista –Anna/Cérvola– donaria sentit als versos 8 i 9 ferraterians: «S’hi assembla massa, doncs, i no té forma / ni lloc de cos» (v. 9-10). Seguint la nostra lectura, la renúncia final de la veu poemàtica pot entendre’s com un transsumpte literari del final de la relació entre Ferrater i Valentí. La referència particular a l’estil literari de Thomas Wyatt i a l’experiència associada a la lectura del poema queda prou clara en els versos següents: «Un ritme despullat. / Marca del talent dur. I quina angoixa, / d’enveja o de menyspreu, ens va burlant!» (v. 10-12).
A la quarta i el cinquena estrofa –després dels tres primers quartets, aquí comença un sonet en decasíl·labs amb rima assonant– es planteja clarament el tema central del poema. La veu poètica resol que seria un error jutjar Anna Bolena culpable d’haver deixat Wyatt per convertir-se en la segona esposa d’Enric VIII. Ben al contrari. En tot cas, cal agrair a la futura reina que, gràcies a ella, el poeta visqués una emoció que va poder contemplar i transformar en literatura quan ella estava ja casada –«merescuda / al cap dels anys», v. 15-16– i la relació amb Wyatt ja s’havia acabat –«És ella, […] / qui li va fer present el que ell, com neci, / anava creant quan ja era fals», v. 15-18–. Per concloure la cinquena estrofa, a partir de l’experiència de Wyatt, la veu poètica constata que, per molt virtuós que sigui un poeta, l’ofici literari resulta sempre insuficient si no hi ha una experiència genuïna que sostingui la composició. En el cas de Wyatt, l’emoció viscuda fou totalment sincera i desinteressada i va ser capaç de traslladar-la als seus versos –«va poder veure el seu estil de creure», v. 21–. Això, més enllà del domini de la llengua que posseïa, és el que va acabar convertint-lo en un gran poeta.
El primer dels dos tercets amb què acaba el poema, el jo poètic explica que, corroborant el que s’ha dit més amunt de manera abstracta, «el mèrit se sent ben poc feliç / recompensat» (v. 19-20), és a dir, que el reconeixement públic del poeta no pot ser en cap cas la finalitat de la seva poesia. L’important de la creació literària és la contemplació objectivada d’una experiència i, per aquesta raó, quan Wyatt va acabar la relació amb Bolena va se capaç d’escriure millor que mai. Descomptat el domini del seu ofici, i obtinguda l’experiència de l’enamorament i la pèrdua, només li quedava fer el més fàcil, escriure el poema, i per això: «Quan la va perdre / devia ser com acabar un poema / i publicar-lo i cridar l’èxit» (v. 23-24). Tot i la voluntat de Ferrater de despersonalitzar el poema, la correlació entre l’experiència de Wyatt i la del mateix Ferrater és innegable. De fet, tot i que el poema intenti esborrar-ne les pistes, aquesta connexió resulta molt útil per a assignar-li el valor moral que la reflexió té per al poeta.
En els dos versos finals, «“Wyatt / ha traspassat al rei Anna Bolena”» (v. 25-26), Ferrater ens ofereix la clau definitiva per a poder comprendre la història a la qual ha anat fent referència velada durant tot el poema i ens explica, en estil directe, com Wyatt cedeix voluntàriament Anna Bolena a Enric VIII. És interessant que Ferrater triï el verb «traspassar», reblant la idea exposada més amunt segons la qual és el poeta qui acaba cedint la seva amant al rei per a treure’n profit literari. És llavors quan el poeta mostra la seva veritable destresa. No queda massa clara la funció de les cometes que Ferrater fa servir en aquest vers i mig final. Com a curiosa nota intertextual, el poema de Wyatt que he citat més amunt acaba també amb dos versos en estil directe. Pot ser, doncs, una referència velada al poeta anglès. Tal vegada, atès que la història entre Wyatt i Bolena segueix sent motiu de disputa entre historiadors, Ferrater opta per incorporar la veu d’un testimoni i reafirmar la veracitat de la versió que ell pren com a bona. Així, l’experiència emotiva de Thomas Wyatt i la seva història amb Anna Bolena serveixen a Ferrater per a reflexionar sobre la seva pròpia experiència i convertir-la en material literari. Com li escriu a l’Helena en una carta redactada poc temps abans de la publicació de Teoria dels cossos: “El fet és que tota persona adulta sap o hauria de saber que la vida emotiva de tot home o de tota dona és exactament igual a la de tot altre home o tota altra dona, i justament the point de tots els meus versos és dir això” (Cornudella, 2019: 64).
Eloi Grasset
Professor (Universitat de Califòrnia – Santa Barbara)
Referències:
Jordi Cornudella, “Tres cartes inèdites de Gabriel Ferrater a Helena Valentí”, Reduccions. Revista de poesia, 113, 2019.
Gabriel Ferrater, Cartes a l’Helena, Barcelona, Empúries, 1995.
Jordi Julià, El poeta sense qualitats, Tarragona, El Mèdol, 2004.
Núria Perpinyà, «Teoria dels cossos» de Gabriel Ferrater, Barcelona, Empúries, 1991.
