Sense amor


Ferrater, Gabriel, «Sense amor», Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 229.


El poema consta de 21 versos decasíl·labs, sense rima. Es pot considerar dividit en tres parts: 6 + 5 + 10. Hi ha 11 versos amb terminació aguda i 10 amb terminació plana. Dels versos aguts, 6 es troben ja entre els 8 primers. Aquest predomini de la terminació aguda coincideix amb la màxima violència del llenguatge. Es remarca el sofriment de la dona: «El teu dolor» (v. 2), «tot ve després d’aquell moment / d’atroç sorpresa» (v. 1-2), «Tu sofries / molt prop de mi, de l’estrany ignorant» (v. 5-6). Reacció d’ell: «La cessió del cor, brusc cap a tu» (v. 7).

Contra la brusquedat, hi ha la repetició, en forma de «record, a cada pas / retrobat i cercat» (v. 8-9). Ara ens sobta una gran imatge de la dona enamorada: «Sempre girant-me / per a sorprendre’t viva en mi, foc únic / rera un garbuix de nit i de fullatges» (v. 9-11).

Però, al cap de «cinc dies», tot ha canviat: «ara veig / que en mi no hi ha res teu» (v. 12-13). El poeta accepta que només ha experimentat «una mica / de sofriment» (v. 13-14). I reconeix que «la gota de reïna / caiguda en terra meva, va cremant / amb l’ardor malvolent que et deformava (v. 14-16). Hi ha una mena d’autocomplaença en qualificar el seu «ardor» amorós de «malvolent», fins a l’extrem de la deformació.

Abans de la ruptura definitiva, ben explícita en l’últim vers del poema, hi ha la foscor de la nit, que l’anticipa: «No trenca en mi el teu dia» (v. 17). Tot seguit, confessa que «no vull  / veure’t encara sofrir»  (v. 17-18). Aquesta bona voluntat va acompanyada d’una consciència autoacusadora, ja que implica una impossibilitat radical: «no sé veure’t / nova i feliç, ni seguir-te en un temps / llargament teu» (v. 18-20). De cop i volta, afegeix: «Sembla que no t’estimo» (v. 20). La presència del verb «semblar» remarca el to dubitatiu de tot el poema.

Suposo que Gabriel Ferrater considerava que «Sense amor» era una composició massa anecdòtica. I, d’altra banda, potser no li agradava que el lector jutgés el poeta com el frívol culpable d’una ruptura amorosa que, sense filar gaire prim, podem trobar injustificada. I més tenint en compte que solament havien transcorregut cinc dies…

El darrer vers sona massa rotund, com si fos una veritat irrebatible: «Cap endemà, després d’aquell moment» (v. 21). La fi del poema és d’una fredor inesperada. I li manca l’ambigüitat necessària en un text líric que havia començat amb una vaguetat suggeridora i enigmàtica.

Sospito que Gabriel Ferrater es veu com un home ja madur que, d’una manera sobtada, ha tornat a l’adolescència –amb totes les seves contradiccions. I sap que un lector sensible reaccionarà amb indiferència davant la fi d’una història que arrencava en un «moment d’atroç sorpresa» per a la dona jove, amb «[l]’ofec / i les mans turmentades, que fugien […] / de consentir / a les coses injustes» (v. 2-5). Una injustícia amorosa, causada per  «l’estrany ignorant» (v. 6) que és el poeta.

La potència de les imatges ferraterianes té, com a contrapunt, una mena de duplicitat moral, que, malgrat tot, no amenaça la qualitat estètica de l’obra.

Molt característic de Ferrater és l’ús del sintagma nominal. Abunda al començament del poema: «El teu dolor» (v. 2), «L’ofec / i les mans turmentades» (v. 2-3), «La cessió del cor, brusc cap a tu» (v. 7, en aquest cas, s’accentua amb la presència de la u, vocal fosca), «Després, el teu record» (v. 8). L’absència del verb reflecteix el neguit del poeta, que, en els primers versos, sembla que no gosi parlar clar.

També criden l’atenció els nombrosos encavalcaments que hi ha al llarg del text. La ruptura de l’ordre sintàctic contribueix a suggerir un rerefons anguniós, gairebé irracional, que domina a «Sense amor» d’un cap a l’altre.

En resum: crec que Gabriel Ferrater rebutja el poema perquè, al marge dels encerts expressius, resulta dolorosament explícit.

 

Jordi Pàmias

Escriptor

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema