Riure


Ferrater, Gabriel, «Riure», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 133; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 174; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 180.


El poema pertany al llibre Teoria dels cossos i tracta dos dels tòpics més freqüents en la poesia de Ferrater: l’amor i el pas del temps. Aquest poema també destaca per la referència que fa a un conegut poema de Stéphane Mallarmé i dues referències a mites grecs.

«Riure» descriu la relació amorosa entre dues persones d’edat molt diferent: ella, més jove, i ell, més madur. El poema comença amb un bes profund, «El teu bes dins el meu bes» (v. 1), que acaba, més endavant, amb el riure de la noia, «un riure, goig inquiet / brota profús i rebrota» (v. 19-20), que provoca en l’home una reflexió: no li sembla estar a l’altura de la noia, tot i que li demana que li deixi intentar-ho, «Deixa’m riure a mi amor», ja que és conscient que l’empresa és complicada: «i em sé el guany, i què en faria / d’una meva joventut?» (v. 24 i 26-27). El poema destil·la contínuament l’angoixa de l’home per no aconseguir una relació fluida amb la noia, encara que ho desitja amb totes les seves forces. L’home reconeix que li és més escaient la joventut de la noia, «És la teva la que em val», però es compadeix d’ell mateix: «compadit de si mateix, / fa de mal mudar el meu bes» (v. 28-30). L’home s’ha deixat endur per l’impuls de riure de la seva amant que ha estroncat el bes.

Ferrater també incorpora en aquest text dues referències a mites grecs. D’una banda, el mite de Dafne, que apareix dues vegades en el text: «(altra llegenda) se’m muda / fins a la rel de natura» (v. 15-16) i «fresca amargor de llorer» (v. 22). La primera referència ens remet al mite i la segona a l’explicació mateixa del mite: Apol·lo, ferit per una fletxa d’or que li ha llançat Eros per incitar-lo a l’amor, persegueix Dafne, ferida per una fletxa de plom que li ha llançat, també, Eros per incitar-la a l’odi. La nimfa fuig i, veient que serà atrapada, es transforma en arbre (un llorer); la seva pell n’esdevé l’escorça, els seus braços, les branques, i el seu cabell, les fulles. D’altra banda, el mite de Proteu, apareix ja en el segon vers: «el vell / de la mar que desespera / la clau confusa amb què el premen / els braços interrogants» (v. 2-5); Proteu era el déu de l’illa de Faros, pastor de ramats marins, i acostumava a adoptar la forma que desitjava (animal, arbre, foc, aigua) per evitar respondre als qui l’interpel·laven. Els «braços interrogants», les mans a la cintura dibuixant el signe d’interrogació, són els de Menelau, que volia saber com trobar el camí de retorn a casa seva. Proteu va canviant d’aparença per evitar respondre, però Menelau insisteix fins que «el vell / de la mar que desespera» cedeix i, finalment, Menelau aconsegueix el seu propòsit.

Ferrater inclou alguna imatge eròtica en el poema: «l’última fruita interna / de carn, dins el jardí clos» (8-9). I, també, alguns elements que es podrien interpretar com signes d’excitació eròtica: el gin i la sal, ja que els empra en altres poemes potser d’una manera més explícita. Per exemple, en el poema «Esparver»: «Trepitja fort quan és molla de gin» (v. 20) o «de ser bo amb mi, m’enganya amb gust de sal» (v. 22). O a «Les mosques d’octubre»: «quan un llavi retroba la sal insolent d’una pell» (v. 4).

El poema acaba amb una referència al famós poema de Stéphane Mallarmé, «Un coup de dés jamais n’abolira le hasard»: «i és meu tot cop del seu dau» (v. 32). El poema de Mallarmé és un precedent important de la poesia visual i va suposar una revolució en el món de la poesia quan es va publicar l’any 1897, en primer lloc, per la forma de presentar el poema i, després, per l’ús de diferents mides de lletra, diferents tipografies i diferents direccions d’escriptura: horitzontal, vertical. El títol del poema tampoc no apareix sencer a la portada, on només es llegeix «Un coup de dés»; la resta va apareixent al llarg del poema.

Des del punt de vista formal, el poema està escrit en versos heptasíl·labs. La divisió en estrofes és complicada d’establir i admetria diverses interpretacions. Jo m’inclinaria per dir que hi ha una primera estrofa de dotze versos que rimen sempre de dos en dos alternant una parella de versos masculins amb una parella de versos femenins. A continuació, podríem dir que hi ha una estrofa de vint versos heptasíl·labs en la qual el poeta, amb algunes alteracions, procura mantenir la mateixa rima que trobem en la primera estrofa.

 

Joan Artigas

Cantant i compositor

 

Referències:

Gabriel Ferrater, «Esparver». A: Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 121; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 158; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 164.

–, «Les mosques d’octubre». A: Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 187; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 193.

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema