Cançó del gosar poder


Ferrater, Gabriel, «Cançó del gosar poder», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 147; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 193; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 199.


La «Cançó del gosar poder» no ha estat fins ara entre els poemes afavorits pels estudis dedicats a l’obra de Gabriel Ferrater, tot i que aquest «gosa poder», repetit una vegada i una altra (fins a dotze) al llarg de la suposada «cançó», té una tal força, repica en un martelleig tan constant, que és difícil d’oblidar. I més si es pot sentir amb la veu del mateix poeta, tal com el va dir en el Primer Festival de Poesia Popular celebrat el 25 d’abril de 1970. El Price, recital esdevingut fita històrica, forma part de la memòria col·lectiva i és manifestació de la força de la poesia en la lluita antifranquista. La filmació de Pere Portabella, capaç de transmetre l’ambient que s’hi va viure i que és fàcilment consultable a les xarxes, l’ha transformat en un poema viu; també perquè és recitat i cantat pels poetes actuals. Les circumstàncies en què ens arriba «Cançó del gosar poder», doncs, i el fet de ser potser l’últim poema que Ferrater va escriure li donen una rellevància especial. També la relació que ofereix amb uns versos de Maria-Mercè Marçal  –«Tu no vas triar […] // Però jo sí: jo vaig / gosar poder triar» («Triar», v. 1 i 34-35)–, en principi una poeta ben allunyada de l’esfera ferrateriana. La ressonància del poema de Ferrater en aquest forçat doble verb modal davant de l’infinitiu no em sembla pas casual. Marçal va assistir al Price, com molts altres joves. Tenia disset anys. Marçal practica el diàleg amb altres poetes, n’incorpora versos en un diàleg actiu.

El que més sobta de la «Cançó del gosar poder» és aquesta duplicitat agramatical en l’ús dels verbs modals gosar + poder. Perífrasi a la qual s’hi afegeix un infinitiu, «gosar poder»: «ser fort», «ser vell», «donar feina» o «tenir enemics» entre altres «qualitats» (?) que es van desencadenant al llarg dels versos decasíl·labs de les cinc estrofes. El poema, millor dit, algunes d’aquestes combinacions, van començar a prendre forma l’abril del 1966. Ferrater les va anotar al seu diari: «goso deure», «dec gosar» o «puc deure» consten en les notes conservades de l’agenda corresponents al 17 d’abril de 1966. Més endavant, el 27 de desembre, el poema ja es va construint: anota l’esbós de l’estrofa quarta –«Barbat Alfons, emperador d’Espanya, […] de més savis», v. 19-21– i part de les estrofes segona i tercera, respectivament, en les notes del 28 i 29 de desembre del mateix any: «Gosar poder donar feina a xarnegos» (v. 7) amb variacions, fins al «gosa poder degollar Ciceró» (v. 18), així com els tres últims versos del poema «Però tampoc no et cal guanyar-les totes. / Si tens napalm per sembrar camps del Nord, / gosa poder perdre guerres de Sud» (v. 28-30, Arxiu de la Càtedra Màrius Torres).

És ben plausible que el poema prengués forma a partir de l’estudi dels verbs modals tal com Ferrater apunta en la nota inicial a Les dones i els dies: «L’autor vol fer notar que, encara que les peces aquí recollides són poemes des del moment que són escrites en vers, les coses que diuen no eren pas fatídicament destinades a la poetització». I posa d’exemple el comentari crític de l’obra Huckleberry Finn i la «Cançó del gosar poder», que presenta com «un exercici sobre els verbs modals catalans» (Ferrater 2018: 17). Que Ferrater va estudiar els verbs modals està corroborat per la intervenció sobre «Les gramàtiques de Pompeu Fabra» (Ferrater 2022: 247-257) en ocasió de celebrar-se el centenari del naixement de Pompeu Fabra l’any 1968. Li dedica mots d’elogi i agraïment. Ferrater hi analitza els verbs modals catalans a partir del lingüista francès Émile Benveniste. Les referències als verbs modals francesos («doit pouvoir», «peut pouvoir»…) ja es troben en les anotacions de les dates esmentades de l’agenda de Ferrater, però el poema tot just comença després de l’ús dels verbs modals.

La nota prèvia a Les dones i els dies només marca les distàncies necessàries/volgudes entre el text i el mateix poeta, una pràctica habitual en ell per burlar la censura, per obviar parlar en primera persona i la càrrega emotiva, romàntica, que implica. Com va apuntar Gimferrer, tot recordant la lectura que en va fer Ferrater al Price, el poema tracta de la guerra del Vietnam i els verbs modals formen «part de la seva estructura gramatical i sintàctica», però «la forma en què Gabriel Ferrater llegia aquest poema no és la forma en què es llegeix un poema sobre Vietnam ni la forma en què es llegeix un poema sobre els verbs modals catalans, és una altra cosa» (2001: 365). I és que, més enllà de la guerra del moment, la guerra del Vietnam, molt contestada en aquells anys, tot el poema està impregnat de guerra: «Si et sobren fills, avia’ls una guerra» (v. 6) és una clara al·lusió a la Guerra Civil, a la viscuda per la seva generació de joves que va afectar profundament Ferrater. Ni la família ni ell es van redreçar d’aquell daltabaix. A l’altre extrem (última estrofa), fent un arc, es fa al·lusió a la guerra del moment. Molts poetes van escriure sobre el conflicte bèl·lic. També Espriu o Maria Àngels Anglada («Vietnam»). Tota la narrativitat històrica de les estrofes centrals es refereix a conflictes i morts: primer (estrofa segona) s’adreça als burgesos catalans –el mot xarnegos hi és central. Els altres catalans de Francisco Candel s’havia publicat el 1964.

Després –estrofes tercera i quarta– el poema se situa en un altre nivell de lectura. Hi ha un joc, un miralleig, entre la seva joventut, perduda, i la dels joves a qui s’adreça: «Tu, vailet nou, confia en anys futurs» (v. 13) per «gosa poder fer-te persona», «gosa poder degollar Ciceró» (v. 16 i 18). Els predecessors, també savis i mestres, representats per la lluita pel poder entre Octavi i Marc Aureli i que es resol amb la mort de Ciceró i la «bruta batalla» d’Espanya. La lliçó de reafirmació es dirigeix als joves del 1970 –fes-te fort, sigues independent, etc.–, en què sembla treure-hi el nas la màxima d’Horaci (Sapere aude) «atreveix-te a saber», traspassada per Kant i actualitzada per Nietzsche en l’«atreveix-te a ser tu mateix».

La gran ironia dels versos, el sarcasme dur i negre del poema, és, però, l’ús negatiu dels verbs modals: els imperatius que s’hi descriuen són d’odi, destrucció i mort, no pas positius com semblaria desprendre’s d’entrada del «gosa ser» que és el leitmotiv del poema. La traducció del filòsof i amic José María Valverde desplega aquesta voluntat de fer: el mal?; de destruir?; de destruir per poder ser? «Canción del atreverte a poder» és el títol del poema en la versió de Valverde (1979). Així el poema mostra tot amagant, i amaga més que no mostra.

La càrrega política del poema és indiscutible. El 2019 Marta Pessarrodona va declarar que havia anat a buscar «Pasqua, 1916», de W. B. Yeats, i la «Cançó del gosar poder», de Ferrater, i que a partir d’aquí es va posar a escriure Admiracions, un llibre polític que arrenca de la situació que va viure el país el 2017.

Al seu torn, l’al·lusió al poema que fa Marçal a «Triar» (Sal oberta, 1982) té tot un altre sentit, també polític, com ho va ser tota la seva obra. En el poema, en què, a més, manté un diàleg amb la seva filla Heura, s’hi discuteix la decisió d’infantar-la: «Tu no vas triar pas / d’encertar-me amb el dard / de la teva escomesa / contra el buit. […] Tu / no vas triar […] //  Però jo sí: jo vaig / gosar poder triar» (v. 1-4 i 13-14 i 34-35).

Trobaríem altres elements que comparteixen Ferrater i Marçal: lectures (les Cançons de William Blake), l’admiració per Riba i Foix o el gust per anotar dates biogràfiques en els seus poemes, tot i la diversitat dels aspectes que es volen preservar. La incrustació i el capgirament significatiu de versos d’altres poetes és una de les eines habituals de composició de Marçal, prou coneguda en la transformació del Sol, i de dol foixà per Bruixa de dol. En el cas del «gosar poder triar», Marçal converteix l’estructura ferrateriana en una aposta per la vida. La visió negativa, fosca, del poema de Ferrater es desfà i es congria a favor de la vida. La tria per la maternitat, que també és un posicionament polític.

 

Lluïsa Julià

Escriptora

 

Referències:

Càtedra Màrius Torres

http://www.catedramariustorres.udl.cat/materials/manuscrits/visor.php?acronim=agen&titol=Agenda%20de%201966&any=1966&acr_autor=ferg&numero=&pos=26&zoom=&tipus=_autors

Gabriel Ferrater, Donar nous als nens. Antologia. Selecció i pròleg de Marina Porras, Barcelona, Comanegra, 2022.

–, Mujeres y días, Barcelona, Seix Barral, 1979, traduccions de Pere Gimferrer, José Antonio Goytisolo i José M. Valverde.

Pere Gimferrer, «Malentesos ferraterians». A: Dolors Oller i Jaume Subirana (ed.),  Gabriel Ferrater «In memoriam», Barcelona, Proa, 2001, p. 361-369.

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema