A través dels temperaments


Ferrater, Gabriel, «A través dels temperaments», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 35; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 46; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 52.


Assistim en aquest poema a una depuració inversa de l’absolut: el vent en estat pur o en estat líric s’endinsa en el caràcter patètic dels pins, destinats a fer vives les emocions, o el dolor, a ser-ne els receptacles i els activadors. Immediatament, els sentits recorren tot el text, però amb quina intenció? Amb l’escenografia irònica de l’anomenat «deure líric» apareixen les repeticions fòniques, que hi col·laboren. Un cop l’activitat de l’esperit s’ha vist acomplida pel procés sentimental i experiencial, en surt renovat, «podrit de queixes» (v. 8), desllorigant dins del poema l’efecte patètic i rebaixant-lo a la paròdia. El poema es podria qualificar d’acció lírica en estat pur. Respon a l’activitat declarada per Aristòtil a la Poètica. Poesia és intel·ligència i imitació: imitar és connatural a l’home i, a sobre, això li provoca plaer. Aristòtil fa la distinció entre allò que ens desagrada al natural (un animal mort, una fera) i el gust que trobem en la seva representació plàstica. Més endavant, també fa referència al tema de la tragèdia, que pot plantejar una situació impossible, però que ha de ser convincent. La poesia ha de convèncer.

En el poema anterior, els pins imiten una característica de la tragèdia, de l’art. Irònicament sarcàstic amb l’element romàntic que s’esforça a respondre al model idealment recognoscible, entra en joc l’escenografia sentimental corresponent. Allò que ens agrada per defecte del cor és rebaixat en el seu paper voluntariosament tràgic i la catarsi deriva cap al to menor. El lector ha de trobar el gust en la lectura profunda del poema,  fer-se savi i crític en la lectura i no en l’estampa aparent de la nota paisatgística. Per entendre’ns: l’apunt dominical passa a l’accelerador de partícules de la reflexió teòrica.  

Igor Stravinsky, en la seva Poètica musical, acota exactament el terme poètica a la manera clàssica, com «l’estudi de l’obra que es realitzarà». Completament aristotèlic, abraça la idea que poètica no és talent natural ni essència de la bellesa, sinó treball personal, ajustament i estructura. És interessant veure com s’aparta de la idea de confessions rousseaunianes i també psicoanalítiques per centrar-se en les «confidències dogmàtiques», les que es refereixen pròpiament al seu treball. Ferrater desplaça la seva pràctica lírica de la descripció externa a aquesta confidència, no sé si dogmàtica, però sí metapoètica, en què els pins són el traç de la revolució de gèneres que provoca. La il·lusió ferrateriana s’orienta a demostrar, des de la poesia, la impossibilitat de comprovar el sistema. Recordem que era un lector dels filòsofs i matemàtics del cercle de Viena i, en especial, de Gödel, el matemàtic mut a les tertúlies vieneses i menyspreat per Wittgenstein, que tan bé introdueix la biografia de Rebecca Goldstein, Gödel, paradoja y vida (Barcelona, Antoni Bosch, 2006). El silenciós Gödel és l’autor de la teoria de la incompletitud que va canviar el món. Les escissions que vivim no ens fan menys dèbils. És de les grans obres inacabades que aprenem el vigor de l’escriptura: Les ànimes mortes de Gógol, les temptatives de «Les temptacions de sant Antoni» de Flaubert, la irresolució de l’Andreas de Hofmansthal o l’estroncament perfectiu de La mort i la primavera de Rodoreda. No voldríem saber per res del món la completitud d’aquestes obres, que són expressament sense acabar, i que ens sedueixen tant com ens apassionen els fragments trobats de Safo, per exemple. El gran poema de Ferrater és «El poema inacabat». Qui no diu que això és una formulació per a la poesia del gran debat pel qual ell es va interessar vivament? La història practica ruptures sobre la vida particular, fa forat en les intuïcions.

Tornant, tanmateix, al nostre poema, hi reconeixem el desplaçament que la veu poètica hi fa del terme dolor: vinclar-se és un deure líric perquè forma part del paisatge sentimental que la veu vol impostar, si bé les arrels el suporten en el submon que l’ull no veu. La imatge s’impressiona sobre la retina del veritable significat del poema: la gravetat amb què senyoreja l’esperit el món. Així podríem pensar que, contra la poètica romàntica, contra la queixa, la dansa dels pins intenta harmonitzar poètica i ombra de l’ésser racional. La remor amb què tot plegat s’explica –al·literacions i simbolismes fonètics molt percebuts a l’oïda– alimenta una certa ira de la intel·ligència obligada a furgar en l’abisme de l’irracional. D’aquesta manera, la fotografia que se’ns presenta, lluny de calmar-nos, ens trasbalsa definitivament.

 

Susanna Rafart

Escriptora i professora

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema