Tempestiva viro


Ferrater, Gabriel, «Tempestiva viro», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 140-141; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 184; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 190.


El títol al·ludeix a una noia núbil –literalment, ‘a punt per a l’home’, i, dit aquí de manera metafòrica, de «cos amic» (v. 1). Per referència a l’oda XXIII d’Horaci, en què figura «Ad Chloe», el lector esperaria un poema que convidés una noia jove a prendre consciència i gaudir de la nova maduresa sexual. Tanmateix, comença per presentar-la només com a objecte de desig, tal com la veuen un grup de nois en busca de qualsevol oportunitat per tenir contactes sexuals, ni que siguin furtius, ocasionals, incomplets i sense cap implicació afectiva («quedar-se enrera, en un revolt», v. 4), als quals, per tant, l’únic que interessa d’una noia és saber si ja té experiència sexual o, si més no, si està disposada a adquirir-ne. Si es tracta, com sovint en Ferrater, d’un record de joventut més o menys transposat –ja que aquesta actitud sembla més pròpia d’homes molt  joves–, caldria situar l’anècdota de partida durant la immediata postguerra: una època en què el matrimoni era l’aspiració principal i generalment única de les noies, i els nois acostumaven a dividir-les entre «fàcils» i «honestes», aprofitant-se de les primeres tot menypreant-les i respectant les altres com a futures esposes i mares. Era del tot inusual, en canvi, designar les que en deien honestes amb una perífrasi tan despectiva i crua com «les que no s’obren» (v. 6) i interpretar en sentit negatiu la seva honestedat: si conserven preciosament la virginitat, no és pas per cap principi moral ni religiós, sinó pel seu valor en el mercat del matrimoni, «compt[ant] diners i lleis» (v. 5).

A aquestes interrogacions sobre la noia d’antany s’oposa l’evocació explícita, a la tercera quarteta, del comportament de la «d’enguany» (v. 9), que ja se sent lliure no només de «triar» –en lloc d’esperar a ser triada com correspon tradicionalment a la dona–, sinó també de triar un «cos», o sigui de tenir sexe per pur plaer, en lloc d’esperar a estimar un home i casar-s’hi per tenir vida sexual. Per tant, sigui «la noia d’enguany»  la mateixa del començament després d’alguns anys, o una expressió genèrica per  designar les noies del temps de l’escriptura poètica, ja no és vista com a objecte sexual, sinó com a persona lliure i respectable, faci l’ús que faci de la seva llibertat, per un subjecte poètic capaç de tenir en estima tant una noia que practica el sexe per caritat, com al poema «Lorelei», com la que només hi busca una satisfacció física. Ara bé, com que no tothom admet aquesta manera de veure-ho i encara queden «bocs obscens delators» (v. 20), sempre disposats a censurar i denunciar la llibertat sexual femenina amb la complicitat de «les malignes que s’han retret» (v. 24) –una altra formulació força pejorativa–, les cinc quartetes finals, amb tots els verbs en optatiu, constitueixen, a més  d’una mena de benedicció, una sèrie de vots per la felicitat de la «noia d’enguany»: que tingui la força d’ànim necessària per gaudir sense escrúpols ni remordiments d’una llibertat sexual encara considerada com a escandalosa i, per tant, per suportar l’hostilitat dels predicadors de la moral convencional.

Es tracta, doncs, a partir del mea culpa d’un home madur penedit del seu masclisme primari d’antany, d’un poema feroçment provocador en el context dels anys seixanta: perquè propugna una moral sexual diferent, fundada en la llibertat i no en la repressió  –o en l’interès–, i, a més a més, ataca obertament la moral dominant com a mesquina i hipòcrita.

 

Denise Boyer

Professora (USorbona)

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema