Apadrina un poema

Signe – Montserrat Corretger

Signe


Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 135; Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 176; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 182.


 

«Signe» és un poema clar, de lectura aparentment comprensible. Però, com s’esdevé sempre amb Ferrater, i tal com ell mateix aconsella, cal també en aquest cas pensar una mica més del que l’ocasió demana. La complexitat que rau en els fonaments del text aporta el plaer d’una lectura reiterada i progressiva (Blanes, «[093] “Signe”», 2009). Només així pot funcionar la «poètica activa» que Dolors Oller identifica en l’obra ferrateriana (Oller 2001: 88) i que atorga al lector l’única clau d’accés vàlida per  introduir-s’hi. És a partir d’aquest esforç que ultrapassa la mera lectura comprensiva com el receptor podrà remuntar-se fins al centre de la imaginació creadora (Ferrater 1960: 74) o consciència subjectiva (Terry 2001: 118) que origina el poema. I és que comprendre l’experiència moral que el poeta hi destil·la obliga a esberlar el cristall d’aparent facilitat de les paraules que la formulen. Més que davant d’un resultat som, sols i nus com el mateix poeta, a l’inici de la reflexió que ens permetrà actualitzar «les dades, virtuts textuals, que el poema ofereix» (Oller 2001: 87).

En els seus comentaris sobre Proust, Ferrater teoritza entorn del nucli creatiu de les novel·les proustianes, fet de remissions entre un objecte i un altre que en permet la identificació, de tal manera que –infereix– la veritable existència de les coses rau en la petjada que deixen en les persones que les perceben: «e incluso pudiera decirse que el único significado del universo se encuentra en su función creadora de personas, en su capacidad de transformarse en experiencia intelectual y moral» (Ferrater 1994: 123). Conclou que en el centre de la imaginació de Proust es troba la noció simbolista de nul·litat, «de un modo de vivir ya no percipiente, o mejor dicho sin percepciones de primera mano», és a dir, els objectes s’hi manifesten a partir dels mots, reveladors, més enllà de la intervenció humana: apareixen interpretant-se ells mateixos, «privados de urgencia y convertidos en símbolos». La poesia de Ferrater té un deute inicial amb aquella petjada proustiana, però es formula amb paraules que ja no són símbols, sinó elements que lluiten per transcriure –sovint de manera enigmàtica malgrat la claredat superficial– l’existència i l’entitat dels objectes, les situacions i les percepcions impulsors de l’experiència que la motiva. I és en aquesta exposició constructiva, allunyada del dictat intel·lectual i emotiu convencional, com els seus poemes, més enllà del simbolisme que tan bé coneix –Baudelaire, Carner–, capten la realitat «creant una il·lusió d’aparença real», una «figuració de l’objectivitat» que permetrà al lector analitzar les coses i els fets quotidians com a «representacions dels moviments morals i psicològics» (Oller 1974: 50). Rere una lectura interrogativa, els textos poètics ferraterians aporten, malgrat el seu plantejament críptic, flaixos de moments de realitat o que semblen reals.

«Signe» palesa aquest treball d’integració del real en el constructe poètic que transmet la reflexió de l’autor, un esforç ben visible en el títol i el significat del llibre que l’acull, Teoria dels cossos. Ferrater hi incorpora la materialitat des de la seva comprensió científica –matemàtica i ontològica– del món, la que li confereix la concepció de poeta intel·lectual i abstracte amb què sovint el defineix la crítica. La citació del matemàtic Paul Dubreil –amb quadre algebraic inclòs– que introdueix la secció B del llibre, constituïda per poemes eròtics o amorosos ordenats alfabèticament –Auden i Carner poden ser en aquest aspecte referents seus de preferència (Blanes, «[D] Teoria dels cossos», 2009)–, reafirma la significació del mot cos en el poema –«Ratlles d’un cos i un altre / no es destrien», v. 4-5, i en el títol del volum). La correlació en àlgebra és binària, té com a mínim dos elements, un principi que delimita el cos autèntic (Perpinyà 1991: 13), aquí format per dos individus: ideograma, traç, nus, signe.

El poema transcriu la contemplació des del present d’un pretext –una situació viscuda o imaginada d’una relació amorosa– que acaba fixat en un instant/imatge. En aquest sentit, i no només en aquest, s’aproxima al poema «Ídols» del mateix volum, en què l’adverbi «ara» projecta el lector cap a l’experiència que el fonamenta i la interpreta moralment. En el cas de «Signe» el present recorre tot el poema i en facilita la comprensió ajudat d’una expressió àgil i precisa. L’elaboració se centra en les correlacions o paral·lelismes sintàctics i semàntics que atorguen un ritme binari a la forma textual i reforcen el binarisme conceptual cos/signe format pels dos cossos que confegeixen l’escena. El valor del poema –aportat per la consciència subjectiva que capta el pretext– sorgeix rotund de la dualitat que el travessa de dalt a baix: el codi binari fixa en paraules el significat que va arribant al lector. Els verbs «obeïu» (v. 2) i «deixeu» (v. 5), centrals en els sis primers versos –allargats fins a «esbalaït» (v. 7) mitjançant l’encavalcament–, s’adrecen a un vosaltres que el poeta –o el seu jo projectat al poema– visualitza en present tot constatant la seva actitud mancada de voluntat, potser indolent, portada per un cert automatisme: «Quin pinzell d’orient / obeïu» (v. 1-2), i també: «Deixeu / que us avingui l’abraç / esbalaït» (v. 5-7). Un altre couple reforça aquest i augmenta el sentit de predeterminació de l’abraçada, en què els protagonistes són subjectes pacients: «que us dibuixa / un signe de carícia?» (v. 2-3). S’està fixant la imatge de la unió dels cossos perquè el jo testimoni ho relata des de l’exterior, tot i que al mateix temps li pertany un dels cossos entrellaçats. Aquesta situació duplicada –dins i fora, subjecte pacient i objecte contemplat– li permet adonar-se del domini del pinzell i de com «Ratlles d’un cos i un altre / no es destrien» (v. 4-5).

El pas abrupte del vosaltres al jo integrat en un tu visible en els pronoms díctics («se’t», v. 8; «et», v. 9) tanca la primera part del poema insistint en la distància entre l’acció i el seu subjecte: «La mà / se’t vincla lluny» (v. 7-8). La mà allunya el moviment –fins i tot distanciada per l’encavalcament del vers– i en remarca la independència respecte del seu posseïdor, de la mateixa manera que al sintagma «Un peu / et prem la cara» (v. 8-9), la indeterminació marcada per «un» afegeix vaguetat a la situació i a la presència de la dona. «Mà» i «peu», subjectes gramaticals de les oracions respectives, estableixen una altra correlació de sentit i, estranyament, mostren una intimitat descrita des d’una objectivitat geomètrica i exacta, aliena a l’exultació que es podria suposar en l’escena que es retrata, concretada a partir d’actituds gairebé involuntàries i absents per part dels dos personatges. Fins aquí els versos han suggerit una estilització gràfica, un hanzi                   –caràcter xinès o japonès (kanji) (Ollé, 2009)–, dels cossos entrellaçats, en què el significat que el lector cerca i el significant que se li ofereix –els amants sintetitzats en «un signe de carícia» (v. 3)– evoquen també la doble cara saussuriana del signe lingüístic, un dels centres d’interès dels estudis de Ferrater.

A «Signe» s’estableix una icona dual ben visible: dues parts precises, de nou versos hexasíl·labs cadascuna, unides per un mot –pertanyent per recompte sil·làbic al novè vers– amb què el jo testimoni s’apel·la a si mateix –«Veus»–, un verb que l’enfronta amb to d’interrogació retòrica –i potser amb una certa superioritat moral– a la lectura que la dona farà del signe que estan confegint –«que ella no el llegirà / com tu, l’ideograma / de l’instant» (v. 10-12). El sintagma posterior –«traç d’esma», v. 12– formula un sinònim d’aquell «ideograma» i s’hi aparella per reforçar el sentit de comunió dels cossos en la imatge ja prou descrita, insistint en el valor de l’acció no prou conscient o involuntària –«que us estreny aquest nus?», v. 13– que configura la visió que s’evoca. Els integrants de la vivència construïda en el poema queden fixats com un signe amorós definit pel seu significant en la primera part, fred, eixut, però gràcil en el seu valor visual, i pel significat, en què el «nus» dels cossos, el signe carnalitzat, s’estreny amb el traç d’esma del pintor, és a dir, prové del seu talent, de la seva habilitat, més enllà del moviment autònom que podria comportar la passió en els dos protagonistes.

Els cinc darrers versos concentren el valor moral de l’escena, altre cop doble: «Riu […] /  rius» (v. 16 i 17), però aquest aparellament de rialles a l’exterior no es correspon amb l’actitud interior: «Ella calca un fantasma. / Tu compliques records» (v. 14-15). Aquests són els distints motors de les rialles. L’acció d’ella és calcar, una operació vinculada a l’edat escolar, provinent d’una mà encara inexperta. I calca «un fantasma», una imatge mental no concreta, il·lusòria o enganyosa. L’acció del tu especular –la projecció del jo– és madura, complexa: «compliques records». Té records perquè té experiència i la seva rialla pot esdevenir tràgica –atès el distanciament captat i transcrit– i fins i tot irònica, de tan allunyat com el subjecte es veu respecte de la persona amb qui ha establert una intimitat que en cap moment del text s’expressa com a plena o corresposta. Als dos versos finals el predicatiu «flexible» (v. 17), aparentment suggeridor d’una actitud comprensiva –amorosa–, arrodoneix en realitat la incomunicació. En efecte, malgrat la semblança de la noia amb les dones joves projectades als poemes «Lorelei» i «By Natural Piety», aquí la possibilitat per part d’ella de seguir el recorregut mental del poeta sembla inviable. El jo projectat es veu a si mateix rient davant la inconsistència              –el desequilibri– del diàleg que es pot iniciar. La distància entre els pensaments és insuperable. Les rialles s’acoblen com els cossos, però les ments, no.

El poema ha construït una figuració feta de contrastos duals que interroga el contemplador protagonista i el lector. Defuig les imatges simbòliques reblertes de contingut i estableix, en canvi, una lluita amb les paraules per captar la realitat, aconseguir una aparença real que dugui la consciència fins al sentit de l’escena. Crea un plantejament existencial perquè obliga a escorcollar darrere la forma del signe. I sembla decantar-se envers el significant: la unió, el nus, les ratlles dibuixades pel pinzell d’orient, la composició harmònica, l’hanzi. Tanmateix, el significat separa els protagonistes: el riure assuaveix i vitalitza, però no uneix, i, finalment, el signe construït esdevé irònic i paradoxal. La rialla del tu que tanca els versos conté l’essència del diàleg dels cossos, aliè al de les ments, inexistent i impossible.

 

Montserrat Corretger

Historiadora de la literatura i escriptora

 

Referències:

Enric Blanes, «Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater, [093] “Signe”», blogspot.com, 22 maig 2009.

Enric Blanes, «Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater, [D] Teoria dels cossos», blogspot.com, 22 maig 2009.

Gabriel Ferrater, «Epíleg». A: Gabriel Ferrater, Da nuces pueris, Barcelona, Els Llibres de l’Óssa Menor, 1960, p. 73-74.

Gabriel Ferrater, Escritores en tres lenguas, Barcelona, Antàrtida/ Empúries, 1994.

Manel Ollé, «Pinzells d’orient: malentesos, fantasmes i records», Visat. La revista digital de literatura i traducció del PEN català, 8 (2009).

Dolors Oller, «Els tres ordres de figuració a la poesia moderna i algunes consideracions sobre la postmoderna», Els Marges, 26, (1974), p. 43-56.

Dolors Oller, «La poètica de Gabriel Ferrater: accions i intencions». A: Gabriel Ferrater, «in memoriam», Barcelona, Proa, 2001, p. 73-99.

Núria Perpinyà, «Teoria dels cossos» de Gabriel Ferrater, Barcelona, Empúries, 1991.

Arthur Terry, «Gabriel Ferrater: la moral i l’experiència». A: Gabriel Ferrater, «in memoriam», Barcelona, Proa, 2001, p. 101-125.

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema

 

Comparteix:

Twitter
Telegram
WhatsApp

Associació Gabriel Ferrater

Fomentem estudis, promovem i organitzem activitats per a donar a conèixer la vida i l’obra de Gabriel Ferrater i Joan Ferraté.