El jo autodelatat
Ferrater, Gabriel, «La confidència», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 39; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 51; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 57.
«La confidència» és un poema que narra una escena. I és una escena en què s’hi relata un crim previ.
En l’edició crítica de Les dones i els dies, Jordi Cornudella anota una hipòtesi sobre el lloc i sobre algun dels personatges de l’escena (2018: 308-309). La nota beu de dues fonts. D’una banda, Jaime Gil de Biedma, que situa «el incidente que dio lugar a la bronca en Can Gustavo, en Sitges, aquella noche del uno al dos de enero de 1956», i, de l’altra, Joan Ferraté, que anota el poema, en un marge, a mà, per identificar-hi els noms del lloc i dels protagonistes del crim relatat: el nom de la víctima (que és qui explicarà el crim a l’escena del poema) i el nom del violador.
La matèria narrativa de «La confidència» podria ser aquesta: un grup de gent s’han reunit de nit per beure, i deixen tots de beure perquè una dona els explica amb detall com va ser violada, i per un home que tots coneixen. La majoria dels presents tenen una reacció evasiva, menys un, que llança una beguda (un «gosset») a la cara de la dona que ha fet la confidència, que queda xopa i humiliada. La resta no fan res: fins que n’hi ha un que els proposa d’anar-se’n, i se’n van.
Resseguint Jaime Gil de Biedma: hi ha un «incidente»; hi ha la «bronca» posterior a l’incident, i hi ha la seva –d’ell mateix– «embriagadora destreza de anoche en el manejo de la situación». I, malgrat algun dubte, entenc que l’incidente és la confidència feta; que la bronca és l’atac reactiu de l’incomodat per la revelació, i –finalment– que el manejo és la dissolució pretesament civilitzada de l’escena.
En el poema, hi apareixen individualitzats tres personatges: el personatge d’ella (que fa la confidència), el personatge d’un «que sofreix més» pel que ella diu (l’atacant que li llança la beguda) i el personatge d’aquell que proposa «que ens n’anem».
Amb tot, hi ha un quart personatge, i és el protagonista del poema –ocult però individualitzable–, i és un jo camuflat: camuflat en el nosaltres.
Aquest nosaltres, implícit, apareix en una flexió verbal del segon vers, i s’arrossega fins a l’última flexió verbal de l’últim vers (el divuitè). I –entremig– fa girar el poema, de nou com a flexió verbal, just al mig de la tirada: al vers novè. Aquí, ja no hi apareix en present d’indicatiu, com en les altres sis aparicions, sinó amb un potencial: «Tots voldríem».
Aquest nosaltres apareix lligat a uns bevedors importunats, ens porta fins a la reacció coral a la confidència feta i s’apaga en una autojustificació de la inacció: i, en suma, amb un retorn a l’importuni que cal solucionar.
La primera persona del singular (un jo), lingüísticament, explícita, no és enlloc. El jo camuflat, com a testimoni (present), relatarà l’escena –i la viurà– des de l’empara del grup. I no manifestarà cap mena de divergència entre el jo i el grup. L’única singularitat explicitada és la reacció de l’atacant ofès, que té acció pròpia, i que sembla que és el primer al·ludit d’una consideració general –i substancial– sobre la diferent capacitat de sofrir de cadascú.
Aquest jo camuflat i testimonial és, també, el jo narrador: i és un jo, perquè l’hermenèutica interna del relat prové, necessàriament, de les comprensions d’un jo.
I vet aquí el cor del poema, per a mi: el relat d’un jo camuflat que queda exposat pel seu propi discurs. Autodelatat. Més o menys irònic, o cínic, com a narrador, el jo narrador és un jo narrat. I és un narrador consistent (sense fissures) que narra, narrant i prou, la seva inconsistència com a personatge.
I vet aquí la substància admirable del poema, penso: els replecs –els desdoblaments múltiples, subtils i autodelators– d’aquesta autoexposició. Amb un jo que pot ser, alhora, o successivament: el bevedor importunat; l’amic sorprès per la revelació inesperada; el cínic fastiguejat per la confessió i pels detalls no sol·licitats; el moralista sever i sarcàstic que censura la violència de la situació que crea aquella intimitat imposada; el frívol esforçat, forçat a embrutir-se d’horror i repugnància; el sofridor inhàbil, incapaç d’afrontar el sofriment –ni el dels altres, ni el seu–; l’immadur emocional que no sap oferir cap consol –ni un d’honest ni un de tàctic–; el covard refugiat en l’astorament displicent de la colla; el desclassat que s’adhereix a una displicència de classe dominant; l’insegur que no vol deixar d’encaixar en un grup cool; el jove espantat –i potser fora d’edat: potser trenta-quatre anys– que voldria prolongar la lleugeresa de qui no ha d’afrontar dilemes inajornables; el lúcid que comprèn la reacció cruel de l’atacant reactiu; l’escriptor de talent que sap crear-se una empara d’imatges brillants i versos perfectes; el sàdic que es recrea en la humiliació de la víctima; el moralista reaparegut que no pot deixar de copsar la lògica justa del càstig social –ordenador– infligit a una víctima doblement indefensa; el masclista impietós que sent repulsió de l’autocommiseració femenina; el covard reaparegut –un valent gregari– que no veu altra acció possible que la que el grup (a què s’arrapa per saber qui és) postul·li; el jo que es narra, negant-se com a individu, mentre exhibeix tota la seva esplendorosa intel·ligència individual; el seguidor pacient que no vol voler ser altra cosa que el seguidor automàtic d’un líder resolt i resolutiu; el covard que escapa (de la violència, del dolor, de la maduresa: de la pietat); el moralista inservible; l’adult inviable; el lúcid limitat; l’escriptor competent i trampós; el mascle subrogat; el jo inconsistent, i el narrador neuròticament consistent. I el poeta que, escrivint el poema, s’autodelata.
Sí: el poeta que no es refugia, sinó que delata –i exposa– el seu refugi. Quan escriu, i perquè escriu.
I deixant traces, potser, de per què escriure: sofrir, sentir, fer-se un feix, arrecerar, esperar.
Potser un poeta fet poema. Potser un poema que fa –que construeix i exposa, sense heroismes ni coartades– un home.
Esteve Miralles
Escriptor, traductor i professor (Universitat Ramon Llull)
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
