Exeunt personae


Ferrater, Gabriel, «Exeunt personae», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 55; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 70; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 76.


Ferrater va situar el penúltim poema de Da nuces pueris, «Exeunt personae», al final de la primera secció de Les dones i els dies, potser aprofitant que el seu títol fa referència al moment en què els personatges teatrals abandonen l’escena i cessa l’acció, sigui momentàniament o del tot. En la tria de l’expressió llatina, d’altra banda, devia tenir present el sentit originari de personae, que designava les màscares dels actors, ja que en les tres estrofes el poeta s’adreça a sengles personatges: a la «filla clara del silenci», a la «mare dels oblits» i a la «germana indulgent»; tres dones rere les màscares dels senhals amb què les anomena, les quals, apostrofades en segona persona, tenen algun lligam amb el poeta; perquè és d’això que parla el poema, tal com s’al·ludeix al darrer vers: «dels homes i les dones» (v. 18).

La respectiva condició de «filla», «mare» i «germana», cal entendre-la en relació amb el terme amb què aquestes dones es vinculen. La primera d’elles, amb el silenci. Un silenci del qual és «filla» (v. 19), en el sentit que li és una qualitat pròpia i caracteritza la seva actitud davant el poeta: callada i, per extensió, inactiva. Ell, en canvi, admet –amb un punt d’humorisme– que no en sap, de callar. Però sols aconsegueix d’ella que li permeti de dir «les coses / que sempre han estat dites» (v. 2-3), això és, els tòpics amorosos buits i sense sentit, que ella s’escolta amb completa indiferència. Aquest posat de la dona és al·ludit mitjançant una imatge: la de «la mà que sospesa el sol d’hivern / i rep la llum global i vaga, sense / rebentar-la en figures i colors» (v. 4-6); una acció figurada i impossible que vol il·lustrar l’actitud de la dona –que seria la mà– davant les vaguetats amollades pel poeta –que s’identificaria amb el sol d’hivern i la seva la llum difusa i poc intensa. Ella «sospesa» les paraules d’ell, però com qui, estirant la mà cap al sol i posant-se’l sobre el palmell, volgués sospesar-lo, inútilment. Per això, a diferència de l’acció del prisma òptic, que descompon la llum en colors, la dona no destria cap sentit (cap llum ni forma) en els mots del poeta, que considera frívols i buits.

La dona de la segona estrofa és anomenada «mare dels oblits» (v. 7). L’expressió  recorda, per contrast, la de la «mère des souvenirs» (v. 1) amb què Baudelaire va designar la dona a qui adreçà, també apostrofant-la, el poema «Le balcon»: defugint momentàniament el to predominant de Les fleurs du mal, el poeta convidava la destinatària dels versos, que encarnava «tous mes plaisirs» i «tous mes devoirs» (v. 2), a compartir el record amorós de la «beauté des caresses, / la douceur du foyer et le charme des soirs» (v. 4-5).

En la segona estrofa d’«Exeunt personae», en canvi, no sols no n’hi ha, d’amor, sinó que el poeta insinua que no n’hi haurà, perquè la dona ni li ofereix la possibilitat de somniar que mai pugui estimar-lo. Però algun tipus de relació hi ha entre ells, perquè hi ha d’haver alguna cosa a oblidar si és la «mare dels oblits». I és que el poeta sí que sent amor per ella. La imatge tradicional del «cor trencat» pot servir per entendre els versos centrals de l’estrofa: la manca de correspondència del desig que sent el poeta en certa manera l’ha esberlat per dins, i els moments que han passat junts i que ell creia amorosos –moments esdevinguts fragments de si mateix («testos», v. 9, en l’accepció de ‘bocins d’un objecte de terrissa trencat’, en aquest cas un gerro)–, ella ni tan sols vol recordar-los («recollir-los»). Si entre tots dos apleguessin aquests fragments i els anessin posant sobre la falda d’ella (imatge maternal que lliga amb el seu senhal), la dona fins podria presumir d’haver «reconstruït» finament el poeta –nova nota d’humor– i calmat el seu trasbals amorós, com suggereix l’esment a «el pols que tremola» (v. 12); o potser el tremolor cal atribuir-lo –com em proposa Enric Sullà– a la seva embriaguesa, com a «Lorelei», i talment com en aquest poema comptava amb la bondat de la noia dels blue-jeans envers el seu estat èbriament incert, ara també desitjaria l’acció bondadosa de la dona («m’asserenis», v. 12). Però no cal ni que hi somiï perquè ella prefereix oblidar.

La tercera dona se’ns presenta com a «germana indulgent» (v. 13) i sembla que, a diferència de les altres dues, sí que està pendent del poeta: no tan sols el veu, sinó que evita de fixar-se en les coses desagradables d’ell, les «noses» que podrien dur-la a defugir-lo. Aquestes «noses» hi són, però ella les disculpa (no li cal «enretirar-les»): en això consisteix la seva indulgència. Però, per què opta per no veure-les? Podria ser per la cristal·lització amorosa de Stendhal, que duu a embellir qualsevol defecte de l’altre. Però no és pas per això: simplement ha pres el seu vincle amb el poeta «com un costum» (v. 15); i, com qualsevol costum, es mou en un medi passiu i inconscient, un tipus de relació insubstancial (un costum «buit», v. 15) que no crea lligams amorosos (i «obert», v. 15) –una relació que ell veu més aviat fraternal que no pas entre amants. Perquè la dona, en definitiva, no fa més que acceptar simplement la seva presència, tolerar-la.

En els dos darrers versos, el poema passa de l’àmbit particular (del jo i el tu) al general: aquesta actitud de la dona envers l’home, ens diu el poeta, és instintiva i de sempre, perquè sempre ha estat així el comportament («la sang», v. 18) dels homes i les dones, amb la supeditació d’ells respecte a elles. Això és dit, és clar, des de la perspectiva de l’home que busca encabir el seu cas dins la generalitat –i conhortar-se’n–, després de prendre consciència que, en les seves relacions amb les dones, a vegades no aconsegueix més que ser indulgentment tolerat, o que veu el seu amor no correspost i oblidat, o que per les seves expansions amoroses sols rep indiferència.

Així s’ha esdevingut, si més no, amb les tres dones del poema, que es disposen a abandonar l’escenari. Potser perquè el poeta espera que tot seguit n’entri una de més amorosa? O perquè ha decidit d’abaixar el teló de l’amor definitivament?

 

Jordi Malé

Filòleg i professor de la Universitat de Lleida

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema