El diumenge i l’escala dels éssers
Ferrater, Gabriel, «Diumenge», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 37; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 49; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 55
El poema de Gabriel Ferrater, «Diumenge», publicat a Da nuces pueris (1960), provoca un sentiment de desolació. Amb imatges de gran eficàcia en la descripció del moment, «Els ocells de la llum se’n van a jóc» (v. 1) o «trepitgem besos / que la tarda ha endurit» (v. 22-23), Ferrater desplega els detalls com ha acabat la festa, la celebració, el parèntesi dominical en què tothom sembla obligat a passar-ho bé. Així, tant si la tarda que es fon en la nit posa fi a balls, fires i abraçades sadollant el desig d’esbarjo, com si s’ha perdut el temps en l’espera d’una felicitat que mai no arriba, la sensació al final del dia és de frustració. I és que, fins i tot si hi ha hagut algun bri de goig, aquest és tan momentani com caduc. Com en el Carnaval, la cendra sempre assetja, apareix en la postdisbauxa. I tal com ell mateix sospita perquè n’és conscient, el poeta percep amb una mescla de disgust i racionalitat com el temps de platxèria s’esmuny dels dits i del cor en aquelles hores prèvies a la nit, que, implacable, aboca al dilluns, imatge de la quotidianitat.
«Diumenge», un poema inspirat en l’experiència de tants diumenges en què Ferrater devia respirar «la pudor / del tabac refredat» (v. 11-12), és alhora un poema simbòlic com el viatge d’Odisseu és la narració simbòlica del trànsit de la vida. Potser Ferrater no en voldria ni sentir a parlar, d’aquesta apreciació que toca els símbols: el nihilisme vital no el feia esperançat en res que no pogués tocar amb les mans. Però quan al final del poema escriu: «Cap de nosaltres / no es veu amunt per l’escala dels éssers» (v. 27-28), potser apunta a una altra cosa, fins i tot a desgrat seu. No escrivim només amb el conscient, sinó també amb l’inconscient.
En un primer nivell, aquests versos mostren un esquema valoratiu de l’evolució dels éssers. En un segon nivell podem fer una lectura psicològica dels versos més a la moda dels anys seixanta del segle xx, fer una interpretació freudiana que s’aproximi a la dissociació entre l’arrogància intel·lectual del poeta amb el sentit de derrota que destil·la «Diumenge». El materialisme filosòfic, per més literari que es presenti, no pot anar més enllà de la matèria, que és fungible, i sabent del tràgic final del poeta, a «Diumenge» s’hi pot trobar una premonició.
Però cal anar més enllà del nivell biològic i psicològic per tal d’universalitzar el poema en el seu conjunt i aquests dos versos en particular: «Cap de nosaltres / no es veu amunt per l’escala dels éssers». Per una banda, Gabriel Ferrater se situa entre els qui són al mateix lloc que ell en aquest diumenge que esdevé arquetípic d’una utòpica manera de ser al món: que cada dia sigui diumenge, que el gaudi s’allargui indefinidament, que no hi hagi ni patiment ni decadència, que els besos no vagin per terra com clofolles buides, que les tardes no esdevinguin pols. Una negació de la mort en tota regla i, no obstant això, el desig que navega en paradisos artificials en realitat busca el Paradís del mite.
En la narració minuciosa dels efectes devastadors del temps que passa en aquest diumenge, figura d’una amarga sensació de malestar vital, de nàusea segons el vocabulari existencialista de Sartre, al final hi ha una escala dels éssers dels quals cal esperar una evolució intel·lectual, cultural, moral. La imatge de l’escala, present en els relats bíblics i en la filosofia de Ramon Llull, és també la imatge de l’escala que connecta els dos móns, el terrestre i el celeste. La figura de l’escala suggereix la idea d’una ascensió i, segons l’imaginari col·lectiu que compartim fins i tot cultures molt diverses, evoca la dimensió immaterial, espiritual de la vida humana en relació amb el que no sabem perquè ens sobrepassa. Ferrater, revestit d’ultramodernitat, erudició i heterodòxia, podia negar aquesta dimensió transcendent i la negava. Però des d’un fons misteriós que el poeta potser desconeixia, en els versos que clouen «Diumenge» hi apunta un anhel de vida que implica l’ànima, fins i tot quan, i és previsible, és traspassada pel dolor i asfixiada per la sequedat. I és així com en un dels versos escriu: «Cal perdre l’ànima d’arbust» (v. 4). Tal vegada perquè, a desgrat de la retòrica materialista, desitjava ser ànima viva.
Teresa Costa-Gramunt
Poeta
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
