Les passions que desperta la “Naixença” de Gabriel Ferrater


Ferrater, Gabriel, «Naixença», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 68; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 85; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 91.


«Naixença» és un dels poemes que més m’han agradat sempre de Gabriel Ferrater. No només pel xoc que es va originar a partir de la primigènia lectura que en vaig fer, sinó també perquè, des del primeríssim contacte en una aventura meva a l’estranger, va ser un text que em va enrampar d’escriguera. Però anem a pams.

En el començament, «Naixença» havia aparegut en el recull Menja’t una cama de l’autor i més endavant va entrar a formar part de Les dones i els dies. Pel que he llegit en textos analítics de Jordi Julià, Núria Perpinyà i Xavier Macià, aquest és un poema que s’ha relacionat amb la poesia i l’estil de J.V. Foix pel que té d’esqueixat trencament ortogràfic a cada vers i per les imatges profundament dramàtiques, fins i tot violentes, que supura. Si fos una pel·lícula, sens dubte tindria un ritme sincopat: de muntatge frenètic, com de film de Michael Bay, per dir-ho en mainstream. Del que es tracta és que cada vers funciona com una gran hòstia.

Suposo que aquest és un dels molts motius que em van menar a experimentar aquell impacte primordial, un impacte tan bèstia que, l’any 2010, vaig escriure un recull de 14 contes: cadascun començava amb un dels 14 versos d’aquesta composició ferrateriana. Al final, la majoria d’aquestes narracions es van acabar incorporant dins la meva primera novel·la, Faula, que cercava produir el mateix impacte estètic que Gabriel Ferrater m’havia fet sentir. Des que vaig començar a escriure, sempre m’he imposat la voluntat que tots i cadascun dels meus textos han de generar alguna casta d’estremiment. M’agrada pensar que aquesta voluntat iniciàtica continua inalterable.

El poema em fascina, també, per la seva ambientació de caràcter medieval. Em fa pensar en l’adaptació cinematogràfica que va fer Pier Paolo Pasolini del Decameró de Boccaccio, en aquest aspecte. Puc contemplar els rostres devastats d’aquests personatges plens de pols i, en certa mesura, malèvols: la vella i el carreter. Van pujant «bocois grunyents, encadenats»(v. 4). Hi ha un fuet que peta «mullat com una llengua»  (v. 11) i «flametes blaves» (v. 10) que em semblen delicioses però també malicioses. També em sembla un poema extraordinari per la idea d’etern retorn nietzscheà que incorpora, com si res: «Ho conec. Sé quan sóc, tornat a néixer» (v. 13). I el que ja em sembla definitiu és un vers final absolutament, incondicionalment, memorable: «Rodolo, placentós, pel segle tretze» (v. 14).

I tot això en només 14 versos decasíl·labs perfectes, amb els accents ben posats. Fortíssim. És un poema que fa despertar una cosmogonia sencera i de manera clara, malgrat ser una construcció críptica i hermètica. És el que tenen els textos poètics de Gabriel Ferrater: que no els acabes d’entendre mai del tot i aquesta és, almenys per a mi, la seva gràcia. Perquè per gaudir d’un bon poema no cal entendre’l, basta amb el fet que et generi una sèrie d’impressions perdurables com les que m’ha generat aquesta «Naixença» de Gabriel Ferrater des de fa gairebé vint anys que la vaig llegir, per primer cop, a la biblioteca de la Universitat de Sheffield. Va ser aleshores quan vaig obrir els ulls i vaig veure, jo també, «la cara de l’instant» (v. 12). Placentosament apadrino aquest poema i me’l faig meu en aquesta vida, però també en totes les anteriors i totes les que vinguin.

 

Jaume C. Pons Alorda

Poeta i traductor

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema