Josep Carner
Ferrater, Gabriel, «Josep Carner», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 72; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 93; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 99
La lectura literal d’aquest poema no representa cap dificultat per al lector. No hi trobem cap dels procediments obscuridors que sí que hi ha en altres composicions de Gabriel Ferrater: l’escamoteig de la vivència concreta que és el punt de partida per a la reflexió, l’eco d’altres obres literàries que caldria reconèixer, la combinació de veus i de llengües. Aquí el jo poètic diu clarament que està llegint un llibre de poesia de Josep Carner (v. 1-4); que el llibre l’hi ha tornat la noia a qui s’adreça, anys després que ell l’hagués donat a una altra noia (v. 5-6); que la lectura que n’han fet ha estat cada vegada una lectura nova vinculada a l’experiència particular de cadascun (v. 6-9); i que la permanència mateixa d’aquesta poesia (conservada immutable en la lletra del llibre, entenem), per damunt del canvi a què estan sotmesos ells tres, els seus lectors, té la virtut d’ajuntar-los en una experiència compartida (de comprensió estètica i intel·lectual), i per aquesta raó és comparable a la idea de pàtria (v. 10-13).
El poema s’inscriu en una de les modalitats característiques de la poesia de Ferrater. Es presenta com una reflexió extreta de la seva experiència personal i enunciada de manera densa i sintètica, a mig camí de l’assaig i de la lírica: la meditació d’algú que es declarava –una mica hiperbòlicament– incapaç de produir un escrit que no tingués «forma d’esponja».
La composició està organitzada en sis seqüències verbals separades per punts. Les dues primeres són oracions completes, amb verb, i constitueixen una part inicial de caràcter descriptiu i narratiu en què es presenta primer la situació (l’acció de llegir, a casa, a la nit) i després l’objecte i els subjectes de referència (el llibre amb les poesies de Carner, que el jo diu que ha compartit amb dues noies en dos moments força distants en el temps). Les altres quatre seqüències, sense verb principal, introduïdes en aposició a les anteriors, formen una segona part de caràcter meditatiu (sobre la lectura de l’obra d’art literària); el fet que les tres primeres siguin oracions subordinades de relatiu de construcció idèntica, i es presentin ben relligades per mitjà de la repetició anafòrica de la paraula mots, accentua l’aïllament i el contrast de la seqüència final, més breu, i li dona un caràcter de conclusió. Els tretze versos que formen el poema apareixen tots seguits, sense agrupacions estròfiques, distingits només per aquestes variacions sintàctiques i retòriques; i els encavallaments entre ells són constants (v. 1, 2, 3, 5, 6, 7, 8, 10). És inútil buscar-hi mesures regulars, perquè la base és exclusivament rítmica. La rima s’insinua tan sols en algunes assonàncies (en i i en u al principi, i en a i vocal neutra al final, més perceptibles, acompanyant la conclusió). La versificació reforça així la unitat narrativa i discursiva del conjunt i el distingeix d’una factura de la poesia lírica més tradicional –habitual en Carner, per exemple–, en què dominen l’esticomítia, la regularitat mètrica, de base sil·làbica, i la presència ben marcada de les rimes.
La manera pròpia del Ferrater poeta es veu també en altres aspectes. El virtuosisme gramatical té un exemple extrem en el joc de pronoms i de persones verbals de la primera oració en aposició («Mots que [jo] he llegit pensant en ella», «ella va llegir per mi», «[jo] els llegeixo per tu», v. 6-9). La tria lèxica respon sobretot a un criteri de naturalitat, sense renúncies prèvies («tènues», «romanen», «se’ns muden»); les paraules seleccionades són les usuals, fins al punt que hi té cabuda també el mot no admès («la làmpara», en el sentit de ‘el llum’). El motiu que actua com a correlatiu objectiu de la reflexió no pot ser més pròxim i precís («les poesies de Carner», v. 4). La forma discursiva de missatge personal, en to de conversa, fa del poema una endreça a un tu no identificat, però explícit («que tu em vas donar ahir», «els llegeixo per tu, pensant en tu», v. 5 i 9). I la presència en el record d’una tercera persona («una altra noia», v. 6) hi afegeix un component d’autobiografia en petit, amb les dates ben especificades («Fa dos anys i quatre mesos» vs. «ara», v. 5 i 8), que actualitza el tòpic literari dels amors i el pas del temps, les dones i els dies.
La primera contraposició amb què treballa el poema és la de natura i cultura. A la temptació del món exterior, presentat amb força retòrica per mitjà d’una sinestèsia («l’olor de maig que brunz a fora», v. 2), el jo hi contraposa expressament el seu món separat i satisfactori, presentat amb un seguit d’expressions qualificatives d’atenuació («és petita», «en tinc prou», «tènues»). Personalment trobo interessant la impressió d’un bloguer que veu en aquests primers versos una al·lusió al començament de Nabí, per altra part impossible de demostrar, com ell mateix admet (http://gferrater.blogspot.com/2009/05/056-josep-carner.html). L’al·lusió, si hi és, estaria feta en forma negativa, com una rèplica subtil: perquè el poeta no es presenta pas determinat per la força d’un manament diví, sinó amb la voluntat expressa de fer allò que ell vol; i no es presenta tampoc a punta de dia i en un espai obert, natural, llevant-se del seu «jaç de ginesteres», sinó en el moment «més alt i més fosc» de la nit (v. 1), decididament reclòs en el refugi artificial de casa seva, amb el llum encès.
La segona contraposició del poema, entre les persones que hi apareixen («[jo]», «tu», «ella»), és només aparent, en la mesura que serveix per reforçar la idea de l’acte comú de lectura. La tercera, en canvi, fixa el nucli de l’experiència que és objecte de la reflexió. (I és probable que vulgui aclarir en un cert sentit –descartant-ne d’altres de possibles– la dita cèlebre de Hölderlin: «allò que perdura ho funden els poetes».) Diu que cada acte de lectura és divers i igual alhora: perquè cada lector imprimeix el seu biaix particular a uns mateixos mots («[els] he llegit pensant en ella», «ella [els] va llegir per mi», «els llegeixo per tu»); perquè, tanmateix, el que en resulta no deixa de ser una experiència compartida («ens han parlat a tots tres i fan / que ens assemblem»), v. 10-11; i perquè els mots es conserven efectivament iguals («romanen», v. 11) a pesar de les variacions a què es veuen sotmesos els lectors, en les seves vivències i la seva capacitat de comprensió («ens varien els dies i se’ns muden els sentits», v. 12), determinades pel pas del temps.
La paraula pàtria està posada al final del poema intencionadament, com un terme de comparació que en resumeix la significació en forma d’epifonema. El sentit etimològic de pàtria és ‘la terra dels pares’, el lloc a què es pertany o a què es torna. El mateix Ferrater va dir de Josep Carner i de Carles Riba, mestres vius i admirats, que participaven encara d’un ideal patriòtic del qual ell se sentia molt distant; i ho referia no solament a aquell primer projecte de construcció nacional en col·laboració amb els polítics que els havia mobilitzat quan eren joves, sinó també al seu ideal, més sostingut, d’una comunitat que es reconeixeria en la llengua i la tradició cultural compartides, exclosa qualsevol pretensió de fonamentació ètnica. En aquest poema Ferrater ve a dir que l’única pàtria autèntica en què ell es pot reconèixer, l’única que va poder llegar-li realment el seu mestre Josep Carner, és la de la seva obra literària; i que només arriba a constituir-se en patrimoni compartit quan és apropiada i actualitzada en actes individuals de lectura.
Admirar un poeta no suposa seguir-lo en les seves conviccions i la seva concepció del món. Ferrater escriu un poema d’elogi de l’obra de Carner, de la seva capacitat de convocar els lectors, sense dir mai que en subscrigui els pressupòsits. La literatura, tal com ell l’entén, no ho exigeix. La seva manera de fer «pàtria» és tota diferent. L’escriptor pot partir de les pròpies idees i experiències i arribar a enunciats suprapersonals valuosos per a tothom. El poema diu que s’hi podrà reconèixer qualsevol lector que sigui capaç de comprendre’ls, que posseeixi la llengua en què van ser primerament formulats. I també ve a dir, per via de la il·lustració, que la bona literatura treballa amb verbalitzacions (descriptives, al·lusives, hipotètiques, iròniques) susceptibles de ser compartides, i no pas amb reclams ideològics o amb un llenguatge invocatiu o doctrinal. La desconeixerien tant el «lúbric d’ànimes» com l’escriptor d’expressió «vehement» als quals Ferrater es va referir en altres poemes; mentre que la poesia del millor Carner, a l’altre extrem, en donaria l’exemple.
Marcel Ortín
Professor (UPF)
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
