Hora Baixa
Ferrater, Gabriel, «Hora baixa», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 60; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 76; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 82.
Sol, davant la mar, llegeixes «Hora baixa», el poema de Gabriel Ferrater. Sol, has entés que la vida fuig amagada entre les deixalles quotidianes, entre les ombres d’uns carrers que no ens pertanyen, com si la vida volgués estar a recer de la més pura alegria, lluny de l’emoció dels cossos que voldrien –i no poden– retrobar-se. «Massa cor disponible, / massa excés de nosaltres / tremola» (v. 20-22). Sí, és tant el desordre que se’ns menja l’ànima, tanta l’absurda distància provocada pel parany de les obligacions diàries, que el desig és com l’udol d’un llop solitari: si eixim a l’hora convinguda de la feina, si deixem de banda tota la paperassa que ens tenalla, tota la buidor que ens encercla, si som capaços de poder parlar –ni que fos per telèfon– i entendre’ns, podríem veure’ns aviat i estimar-nos, donar sentit a la vida, a aquella vida que s’intueix més pregona i vertadera. Però l’amor és ara una absència. I els camins s’extravien al bell mig d’una nit que impertèrrita arriba. I no hi ha espai per a aquest present que ni el do de l’atzar vol lliurar-nos.
Sol, davant la mar, t’espere. I tem que aquests versos siguen tan íntimament nostres que els nostres camins també es creuen sense trobar-nos, com si fórem només com les ombres de l’espill del poema. I no m’alleuja el fet de saber que nosaltres no vivim entre hexasíl·labs, ni que el nostre ritme quotidià no siga atabalat ni que els llums de la nit o la decisió de la pluja –ara és migdia, i el sol és resplendent– executen els nostres dies.
I és així com t’espere. Amb el desig que la nostra vida no esdevinga carn de boira. Però no vens. No vens. No vens. I torne a llegir, mentre t’espere, una i altra i altra vegada, el poema, com si, paradoxalment, els seus versos foren una invocació al miracle: «Surto de casa, amb pressa / de veure’t, i em fa nosa / la cartera feixuga / de feina per després» (v. 1-4).
Ramon Guillen
Poeta
Tornar al llistat d’Apadrina un poema