By Natural Piety


Ferrater, Gabriel, «By Natural Piety», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 53-54; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 68-69; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 74-75.


Com a poeta interessat en la dimensió moral de la realitat, Ferrater va dedicar força versos a l’aprenentatge de l’ofici de viure, i va voler elucidar amb justesa els topants que intervenen en la construcció de la personalitat i en la iniciació a la vida adulta. «By Natural Piety» forma part d’aquest grup de poemes, sovint basats en la memòria de les experiències autobiogràfiques, però incorpora al conjunt un biaix concret de temàtica amorosa: fet que determina que la veu poètica s’adreci a una segona persona (una dona jove) per emprendre un viatge en el temps cap als seus dies del passat, amb la convicció implícita que és el coneixement profund de l’altre allò que valida el sentiment amorós.

Pretextat en els versos de Wordsworth a què remet el títol, en els quals s’expressa la voluntat de viure el pas del dies «lligats un a l’altre per pietat natural» (una idea, també, força carneriana), el text del poema explora el pes del passat en el conjunt d’una vida. Així, Ferrater deriva, del tema nuclear que el poeta anglès fixa en una afirmació contundent i aparentment paradoxal, «The child is father of the man», que el que importa del passat és el seu valor «com a experiència significativa». És a dir, conèixer d’on venim ens ajuda a saber on som.

El poema s’obre, en la primera secció, amb una interrogació de caràcter retòric i de resposta immediata: la perfecció (indicada amb un sol detall fugaç) no pot ser «obra del sol instant» (v. 1). És el resultat d’una construcció lenta i esforçada, que comença dins les «nits / de confiat oblit» (v. 5-6) de la infantesa i prossegueix, en l’eclosió diürna, fins encalçar el capvespre o la consecució de la vida adulta. Un trajecte que travessa, alhora, el temps del dia i les edats humanes. Una pujada fins a un cim per «sendes que s’enfilen a l’aurora» (v. 7), i que comporta moments encalmats («replans xafogosos dels migdies», v. 8), però sobretot difícils («colls de fred desfici», v. 9) i  «embullats de marrades» (v. 10). L’ascensió per les etapes d’una jornada, correlativa a la suma ascensional d’una vida, culmina amb l’afirmació «El teu cos / ha pujat fins aquí» (v. 10-11), del tot expressiva si tenim en compte que els infants, en català, es pugen.

A partir d’aquí, a la segona secció, el desig (fervent, com veiem amb la repetició de «vull») expressat per la veu poètica és el de fer un viatge guiat i acompanyat («mena’m», «anem», «seguim», «descobreix-me») pels «indrets / que tens a la memòria, i et conten / com has anat naixent» (v. 12-14). És aquí, crec, el nucli del poema: la voluntat d’accedir –i de manera compartida– a l’evolució d’una consciència a partir de les descobertes convocades per la memòria. I la memòria, per a Ferrater, s’edifica sobre records concrets, els de la vida física (aprendre a nedar, les bicicletes o l’augment de pes adquirit a l’estiu), o els que es tematitzen en un sentiment bàsic per a l’evolució de la vida moral: la por. Així, les «primeres pors» (v. 19) impliquen altres pors posteriors; potser tan decisives per a l’aprenentatge com la por «dels grans» a «In memoriam» o la por dels joves a «Temps enrera».

El viatge a través del temps és també un viatge físic (a la ciutat, al barri, a l’escola) i una percaça dels «corpuscles d’instint teu» (v. 30) que («ara») encara perduren; els que basculen cap a la infantesa (la lleteria dels gelats o els refrescos de granadina «d’espès color edènic», v. 39) o bé els que són ja «auguris» d’una pubertat pròxima, com les ampolletes de «l’aparador prodigiós» d’una perfumeria (v. 32) . La capacitat de la veu poètica de sumar-se a l’experiència passada d’una «natura femenina» (v. 36) en formació s’indica, en aquest vers, amb l’adjectiu «prodigiós»; com ha estat suggerida també, abans, a través de l’adjectiu «importants» que acompanya la descripció dels «artificis» del bar suburbà (la màquina dels xiclets i la bàscula). Perquè és la nena-noia d’aleshores qui considerava importants els xiclets i prodigiós l’aparador. Són, aquests, detalls molt reveladors de la voluntat de participació de la veu poètica en l’univers sensitiu de la seva acompanyant en el viatge de l’autoconeixement.

Com també són reveladors els detalls sobre la indumentària de les «noietes / que et succeeixen» (v. 40-41) i que surten, com ella havia sortit, del cinema de barri. Les «cames / blaves i roges» (v. 39-40) remeten a un canvi generacional rellevant: l’aparició dels còmodes leotards (en efecte, preferentment blaus o vermells) que van substituir les mitges amb lligacames. Com passa amb el vestit de «Floral» o amb el senyal del banyador que marca el final de l’estiu sobre un cos de dona a «Cambra de la tardor», Ferrater se serveix d’indicis aparentment circumstancials per falcar una reflexió de caràcter universal en una realitat força precisa i recognoscible.

La secció final del poema retroba la idea ascensional («anem pujant / cap a carrers», v. 44-45) d’una pujada que, en realitat, ha estat una «baixada» explícita («Vull que ara em duguis / avall», v. 11-12) cap a la intimitat total de la memòria, on finalment s’ha arribat: ara, als carrers «no hi passen / sinó figures teves, les més íntimes» (v. 45-46). Així, els «finestrons es tanquen»(v. 47), i el final del dia (el capvespre de la primera secció) marca també el final d’aquesta davallada que ha arribat al límit del temps, a «dessota / del temps» (v. 58-59). Perquè ja no es pot retrocedir més i la consciència de la fragilitat del record, d’un moment que «ja s’esquinça, com la seda / marcida, que tapissa un sofà vell» (v. 60-61, l’al·literació gairebé fa que se senti l’esquinç), aconsella no perdre’s més enrere. Així, el trajecte pels indrets de la memòria confirma la proposició enunciada als primers versos del poema: la capacitat constructiva de «l’obra bona del passat». (v. 63) El valor de les experiències que pasten una vida a través del temps, dels dies que flueixen «amb pietat natural».

Maria Campillo

Professora (UAB)

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema