Boira
Ferrater, Gabriel, «Boira», a Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 117; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 153; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 159.
En llegir Boira es veu de seguida que es tracta d’una variació del tòpic del carpe diem gràcies a la represa literal del poema de Yeats «When you are old». L’acumulació d’adverbis de temps i les corresponents construccions verbals que es van alternant ens porten també cap al considerable enfilall de poemes que han tractat aquest tema al llarg dels segles. Pensem en els poetes més coneguts: Garcilaso, Ronsard, Góngora i, sobretot, en un dels iniciadors del tòpic, Horaci. Els poemes que ens han deixat són sempre un lament davant del pas del temps i la destrucció de la bellesa, representada per una dona molt jove, i, al mateix temps, exhorten a aprofitar bé aquest breu moment de plenitud.
Yeats, en el seu poema, evoca un futur trist, però no cruel, i recorda positivament el passat. El sentiment final és de malenconia i nostàlgia, però el jo poètic en surt ben parat: és l’únic que ha sabut estimar. Ronsard, a finals del segle xvi, introdueix elements macabres; més tard també ho fa Góngora, el qual, com a bon barroc, insisteix en l’amenaça escatològica de manera aclaparadora: «En tierra, en humo, en polvo, en sombra, en nada».
Tots aquests poetes reprenen també l’imperatiu horacià (carpe) i això ens recorda que el tòpic respon a una funció didàctica, és com un consell que acaba derivant cap a una manipulació estratègica, expressada de manera encantadora en un poema de Marvell, «To his coy mistress»: «llavors els cucs tastaran / aquesta virginitat preservada tant de temps / i el teu honor estrafolari es farà pols / i tot el meu desig serà cendra: / la tomba és un lloc privat, com cal, / però on no hi ha abraçades ni petons».
A «Boira», Gabriel Ferrater s’inscriu clarament en una tradició ben coneguda, però només se serveix de la visió vertiginosa del futur com a punt de partida. D’altra banda, no podem deixar de veure que les dues primeres estrofes estan teixides amb paraules i imatges que surten directament del famós sonet de Quevedo, que no tracta del carpe diem, «Cerrar podrá mis ojos». Hi trobem: «ombra», «cendra», «fred», «quan se l’endugui un últim pàl·lid vent» (v. 2, 4, 8 i 6). Tot i que postula la supervivència del sentiment amorós, el poema insisteix, de fet, implacablement, en l’aniquilació orgànica.
A part d’aquest contingut, la destrucció i la mort, «Boira» es desvia de les lleis del tòpic. El personatge femení, la destinatària, només apareix al biaix, a través de pronoms i adjectius. La seva bellesa i joventut són tan sols evocades amb dues metàfores lluminoses que són també referències temporals: «el teu migdia» i «el teu profund / crepuscle matinal» (v. 12 i 13-14). El jo poètic, en canvi, ocupa tot l’espai del poema amb imatges meteorològiques que anuncien mal temps: «ombra», «núvol», «floc de cendra», «pàl·lid vent», «fred caduc» a més de la «Boira» del títol.
Un cop dit tot això, cal reconèixer que el poema de Ferrater és críptic i només es comença a entendre bé quan veiem que «l’ombra del núvol meu» (v. 2) és el complement directe de «se l’endugui» i el subjecte de «arrissarà» i «deixarà».
La presència d’un pronom de tercera persona, masculí i plural, en els versos 1, 5, 9 i 11, ens pot deixar perplexos fins que acceptem que es refereix als altres, els contemporanis de la noia, els que són també joves com ella i, per tant, rivals, enemics del jo poètic, perquè «després», un cop ell ja no serà ni l’ombra d’un núvol, podran respondre al reclam que llança ella, amb la seva presència radiant. L’última estrofa planteja el present, en el qual el jo poètic es veu enfosquint l’esplendorosa primera joventut d’ella: «ara emboiro el teu profund / crepuscle matinal» (v. 13-14).
Per resumir, una traducció al llenguatge corrent, despullat del treball poètic, podria ser: «Jo em moriré molt abans que tu envelleixis. Llavors la teva joventut esclatarà, lliure de la meva ombra devastadora. Saber això em fa desesperar i plorar».
El dolor que causa la fugacitat de la vida és utilitzat habitualment, en el tòpic del carpe diem, per convèncer la noia de no perdre el temps i de «collir la rosa» o, més ben dit, deixar que el poeta la culli (Ronsard i Marvell són els més obvis entre els que he citat).
Pel que fa a Gabriel Ferrater –i aquí és on se separa totalment del tòpic–, aquest dolor cau sencer sobre el poeta, que, ja envellit, llança imatges de mort sobre la noia i el seu món i no pot deixar de pensar, amarg, en la plenitud que assolirà la vida d’ella quan ell ja no hi serà.
El dolor del poeta ve sobretot del convenciment que ell projecta sobre la noia, de manera premonitòria, visions de la vellesa. La «boira», l’«ombra», el «fred», s’oposen al «migdia», al «profund crepuscle matinal», a les «vies del sol». Com la vida de Pompeia, fixada per la cendra, l’univers de la noia, «la teva terra», sembla coberta del «floc lleu de cendra» que emana de la fosca presència del poeta.
Hi ha, en aquest poema, una alteració radical del tòpic: el poeta ha passat a ocupar el lloc que tradicionalment ocupa el temps com a agent destructor. Això explica i justifica el desànim dels últims versos.
Núria Masramon
Professora
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
