Apadrina un poema

Amistat del braç – Enric Bou

Amistat del braç


Ferrater, Gabriel, «Amistat del braç», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 38; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 50;  Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 56.


 

El poema evoca la reacció de la veu davant de la situació de promiscuïtat inesperada, una situació que no ha sorgit d’una tria prèvia, de la seva voluntat, sinó que ha estat creada de manera fortuïta durant un viatge en metro. És ambientat en un vagó que a poc a poc ha anat quedant buit. Destaca l’elecció mètrica, escrit en versos decasíl·labs i alexandrins, que creen un ritme fort, ideal per evocar el soroll rítmic de les rodes damunt els rails irregulars i també per expressar el moment de debilitat que viu la veu que diu el poema: un home jove, amb poca experiència i que reacciona de manera insensible en notar el contacte del seu braç amb el front d’una dona jove, lletja i pobra. És una situació molt freqüent: un jove que viatja en un metro ple nota que algú es recolza al seu braç. Quan el metro arriba a la parada final, la veu s’adona que es tracta d’una dona jove («Lletja i pobra, descarnada», v. 6), que, amb els ulls tancats (mig adormida), al seu davant, crea aquest imprevist contacte íntim. A causa de la naturalesa de la jove («com una prima cabra mogrebina», v. 7), una possibilitat seria que el poema acabés en una parada de final de trajecte, la desapareguda estació de Fernando, una de les estacions fantasma del metro de Barcelona, que es trobava a les portes del Barri Xino de Barcelona. El vagó de metro es fa servir com a escenari inesperat de proximitat i intimitat combinat amb distància i desconeixement. La reacció negativa de la veu s’oposa a l’amistat del títol. L’al·lusió al soroll que sent quan s’atura el vagó de metro en arribar a l’estació sembla que trenqui el moment de distracció del protagonista. Es pot relacionar amb el tema de l’encontre breu entre dos desconeguts, intercanvi de mirades, aquí breu contacte entre els cossos (el braç i el front), un tema que va estudiar Jean Rousset. Pot tenir un ressò del poema «À une passante» o fins i tot de «Confession», de Baudelaire. També del poema de Jaime Gil de Biedma «Amistad a lo largo»:

A veces, al hablar, alguno olvida

su brazo sobre el mío,

y yo aunque esté callado doy las gracias,

porque hay paz en los cuerpos y en nosotros. (v. 29-32)

Alguns lectors del poema de Gil de Biedma, que era un bon amic de Ferrater, units per una complicitat poètica en les llengües respectives, opinen que el poema expressa que tot el que ha passat a la vida de l’ésser humà (la consciència, el contacte amb l’altre i amb els altres, les alegries i les penes, entre moltes experiències exposades al poema) es deu al pas del temps (Álvarez Delgado, 2009); o que el jove, a mesura que creix, admet haver viscut en un espai confinat per les ombres d’un exterior desconegut (Ramos, 2015). El so de violoncel indica la parada sobtada del metro, però alguns lectors, potser erròniament, han preferit llegir-lo com «trencar», i, per això, com la referència a un trencament significatiu experimentat pel protagonista quan es produeix la situació descrita, perquè interromp el flux natural en la relació del protagonista amb els altres i, en particular, amb les dones joves, trencant amb la inexperiència. Segons Cornudella, a causa de la metàfora final, «el poema esdevé la formulació d’una experiència juvenil emblemàtica» (Cornudella, 1988: 43) i també un moment d’incertesa i separació. Arthur Terry esmenta aquest poema com un exemple que «la reflexió moral sovint implica un distanciament de l’anècdota, una sensació que tan sols ara es reconeix, quelcom que no es comprenia en el passat». Els versos finals indiquen «que, a l’època de l’anècdota, el que parla només coneixia una sola manera d’aproximar-se a les dones –mitjançant la tria; allò que ha après mentrestant és que pot establir una relació a través de l’acceptació de part de la dona, és a dir, una relació que té en compte l’altra persona» (Terry, 2001: 105). El so del violoncel és una metàfora molt efectiva per indicar simultàniament el final del trajecte i la reacció moral. El poema de Ferrater, a més, transforma la quotidianitat, centrant-se en un esdeveniment que no podria haver-se produït als carrers, en la superfície, i es relaciona amb la idea del món subterrani com a imatge deformada del que hi ha a la superfície.

 

Enric Bou

Professor (UVenècia)

 

Referències:

Álvaro Álvarez Delgado, Compañeros de viaje (1959). El primer Jaime Gil de Biedma [tesi doctoral], Mèxic D F, El Colegio de México, 2009.

Jordi Cornudella, «Estudi introductori». A: Gabriel Ferrater, Vers i prosa, a cura de Joan Ferraté i Jordi Cornudella, València, Tres i Quatre, 1988.

Gabriel Ramos, «De la exploración del yo al encuentro de los otros. Notas sobre Compañeros de viaje de Jaime Gil de Biedma», Nueva Revista de Filología Hispánica, LXIII: 1 (2015), p. 123-38.

Jean Rousset, Leurs yeux se rencontrèrent, París, Joseph Corti, 1981.

Arthur Terry, «Gabriel Ferrater: la moral i l’experiència». A: Gabriel Ferrater, «in memoriam», a cura de Dolors Oller i Jaume Subirana, Barcelona, Proa, 2001, p. 101-125

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema

 

Comparteix:

Twitter
Telegram
WhatsApp

Associació Gabriel Ferrater

Fomentem estudis, promovem i organitzem activitats per a donar a conèixer la vida i l’obra de Gabriel Ferrater i Joan Ferraté.