Midsommarnatt
Ferrater, Gabriel, «Midsommarnatt», Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 207; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 213.
A la cua de les edicions més recents de Les dones i els dies, el lector troba quatre poemes adreçats a tres figures femenines. Són els poemes suplementaris, que, en vida de Ferrater, assoliren una forma definitiva, malgrat haver estat publicats separadament. S’escapen de l’arquitectura del llibre de llibres ferraterià, tot i que mantenen el rigor de paginació del conjunt. Es va fer tard a l’hora de tancar-los a l’obra principal. Tot just se suposa que hi haurien acabat. Tal vegada per això m’hi he sentit còmode: d’escriure sobre els seus poemes no en sé gaire.
En aquestes ratlles parlaré del meu poema preferit, «Midsommarnatt», del gest de saltar i de llençar la paraula donada, «lleial» (v. 11), a la llenya del solstici. També del salt cap al Doctor Glas de Hjalmar Söderberg. I d’un salt més, referencial, autobiogràfic. La veritat és que vaig llegir el poema sense conèixer la història que conté, el·lípticament, i després vaig saber que hi havia una destinatària ben coneguda però silenciosa, que contestà amb un altre poema publicat el 1973, «Nit trista de Sant Joan». Ella mateixa ha volgut fer explícit el joc anagramàtic del poema: sota la triple «Murtra» hi ha la Marta, Pessarrodona. El poema també comenta el títol del llibre ferraterià: de les dones a la dona, «la d’enguany» (v. 13), que inclou les altres i tal vegada les venidores, dels dies a l’interstici que els separa i n’assegura la continuïtat, la nit. La més curta, «foguera / menuda» (v. 2-3), la de Sant Joan. La nit que al títol és l’altra dels dies, el temps de «les dones».
De fet, en aquests quatre poemes el jo s’adreça a una segona persona que roman silenciosa, i sols la darrera d’elles té nom, Júlia. Els tres primers cerquen la veu de l’altra. A «Any» i «Cadaqués» és la veu de la «carona clara» («Cadaqués», v. 16). A «Midsommarnatt» és la nit que és «ljusa» (v. 6), ‘clara’ en suec, i l’interrogant ja no conté cap forma vocativa: «L’última?» (v. 3). S’hi oposen dues nits, o dues corones de murtra, o el «perenne» (v. 31) entrexocar dels anys. Tres poemes celebren la dimensió cíclica del temps, que dona ritme a la intimitat, o que li dona veu: el natalici, el Cap d’Any o el solstici d’estiu, «saber com viren / els tombs dels anys» (v. 28-29). La repetició cíclica tendeix perillosament a la lliçó, al sumari. Ja veuràs quan siguis gran. No debades es tracta de «saber». I, de fet, al darrer poema, «Prop dels dinou», Ferrater s’acomiada d’una jove Júlia amb veu d’home adult i amb un futur ple de certeses, bons desitjos i de consells: «No t’escoltis qui et parli d’egoisme: / t’has de gosar estimar» (v. 21-22).
Però a «Midsommarnatt» encara no som al futur, som al present. S’està fent de salt en salt. Ferrater hi fa el salt i no celebra el cicle. Hi ha un relat molt el·líptic, reduït a alguns elements. S’hi nuen la nit, la lectura, la coneixença d’una noia, el pas d’una a una altra. No és nou en l’obra de Ferrater; als amples versos de «Josep Carner» el poeta conjuga el comptar el temps, la lectura, l’endreça: «En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir / l’olor de maig que brunz a fora, i és petita / la làmpara amb què en tinc prou per fer llum / a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner, / que tu em vas donar ahir» (v. 1-5). Després el poeta va donar aquest llibre a una altra noia i en llegir el llibre el poeta troba: «Mots / que he llegit pensant en ella, i ella va llegir / per mi, i són del tot nous, ara / que els llegeixo per tu, pensant en tu» (v. 6-9). El moment de l’any és pràcticament el mateix, la nit de primavera, però a «Josep Carner» el poeta és a la cambra, entre dos poemes llegits amb llum elèctrica. Aixeca el cap, la pensa juga amb el tu i amb l’ella, entre les dues, les percepcions es fan sinestèsia, molesta, i destorben. La nit de Barcelona o de Sant Cugat hi és, però que quedi fora. Uns anys més tard, a «Midsommarnatt», som a fora, carrers avall d’una Barcelona amb llum de flamarada. La làmpara era petita, aquí la foguera és menuda. Quan jo era petit, al Guinardó, encara hi havia fogueres a les cruïlles. Em sembla que ja no es podien fer, però la festa cuejava i així sé com és el foc que crema damunt l’asfalt en una nit xafogosa.
El poeta és dempeus, caminant, i salta. Ara també cal preservar un gest, no pas el de llegir, sinó justament el de saltar. Per saltar bé, cal la combustió de tot el que hi ha a la cambra: «(cadires, mànecs, / capçals de llits / d’estius llunyans)» (v. 23-25). Cal desfer-se d’un interior fet de tot d’estris per seure bé, per acotxar-se. Tot el que és llunyà, tot el que és només record, que s’amuntegui i «que cremin» (v. 30).
Ferrater omple tota la pàgina amb trenta-dos versos isosil·làbics. És prou conegut el seu gust pel metre: el títol també té quatre síl·labes, la citació de Söderberg també, com el cognom de la «Murtra en qui crec» llegit com si fos un vers català (v. 14). És el vers de L’Espill de Jaume Roig, però aquí no hi ha càrrega satírica. Sí que s’hi parla de dones. Versos curts, versos que saltironen, amb força alternances d’oxítons i paroxítons. Només al segment central s’hi acumulen els versos oxítons, quan el poeta formula un credo: «Tu la d’enguany, / Murtra en qui crec, / abraça’m, no / símbol de res» (v. 13-16). Espeteguen les consonants com la llenya, oclusives i vibrants: la nit «brunz» i no fa nosa. De fet, espeteguen gairebé durant tot el poema. Només el tercer vers és proparoxíton, i la mètrica catalana, que descompta les dues darreres síl·labes com si fossin suplements, deixa suspesa la pregunta: «L’última?» (v. 3). L’adjectiu «obedient» ocupa sencer el vers 19, i la dièresi catalana «di-ent» fa que tot d’una sorgeixi la durada present de la dicció. Potser és anar massa lluny, però també hi sento l’homòfon «ho va dient», com si la veu de «l’altra» li recordés ara que salta que més val ser «manent» (v. 9), «serf» (v. 20). És la veu que cal que calli.
És el temps de saltar, i, de fet, n’hi ha força de salts d’un temps verbal a un altre, i fins i tot d’un mode a un altre. L’únic passat és el del primer vers: «Vaig saltar encara / una foguera» (v. 1-2). El poema comença com l’actualització d’una tradició, però s’interromp. Ferrater fa sobtadament una tirallonga de versos sense verb principal. Primer tres frases nominals, com si el poeta hi deixés lliure el temps del salt, suspès com la mètrica del tercer vers. Els dos versos següents diuen aquesta interrupció del relat: «Només uns mots / callats de sobte» (v. 4-5). El poeta no toca de peus a terra. Ve llavors un salt suplementari, lingüístic, cap al suec. Tot i que no he pogut trobar la traducció castellana que feia aquells dies Ferrater, he pogut llegir la francesa de Marcellita de Moltke-Huitfeld i Ghislaine Lavagne (publicada curiosament quasi al mateix temps que la de Ferrater, el 1969) i la catalana de Carolina Moreno (2012, edició que cito tot seguit). Ferrater introdueix una distància que xifra el text sobtadament. No calla, sinó que deixa que Söderberg parli o, més ben dit, el doctor Glas. El doctor acaba de sentir els primers sotracs de l’enamorament quan, pel carrer justament, veu la senyora Gregorius que acaba de fer un salt i camina amb el seu amant, Klas Recke: «ella no m’ha vist, de tan cega de felicitat com estava» (p. 21).
Això provoca una retrospecció, el 23 de juny, que narra una mirada, aquest cop sí, un petó i un salt, la plenitud de la joventut: «La vaig mirar llargament i, de sobte, ella em va tornar la mirada sense vacil·lar. Llavors li vaig agafar el cap entre les meves mans i la vaig besar, un petó lleu i innocent. En aquell precís instant, algú la va cridar, ella va fer un bot, es va deixar anar i va fugir corrent, bosc avall, com una exhalació» (p. 25). El «somni d’amor» (p. 23) segueix fins a l’albada, entre danses frenètiques: «Ja era del tot clar, però, amb l’embruix de la nit de Sant Joan encara suspès en l’aire, tota la terra ballava sota els nostres peus, i la resta de les parelles ens passaven rabents pel costat, ara més amunt que nosaltres, ara més avall, tot pujava i baixava i no parava de donar voltes» (p. 26). La llum del dia que cega la noia, que tampoc té nom. I uns dies més tard, sense que l’hagi pogut veure una altra vegada, la noia mor ofegada. Queda colgat el desig del doctor, però deu anys més tard la «midsommarnatt» torna a sotragar-lo.
El temps suspès és el de l’encanteri, i de l’anàfora de «Murtra». No pas la «del símbol» (v. 7), tal vegada el de la virginitat, sinó «no / símbol de res» (v. 15-16), simplement la paraula que encara no és un vocatiu: Marta. Un cop cridada amb totes les distàncies de la intertextualitat, dels jocs paragramàtics, i quasi al bell mig del poema hi trobem l’imperatiu, «abraça’m» (v. 15), allibera’m de les servituds i de les lleialtats, saltem i no celebrem res.
Marc Audí
Professor (UBordeus)
Referències:
Hjalmar Söderberg, Doctor Glas, traducció de Carolina Moreno, Barcelona, Adesiara, 2012.
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
