A mig matí


Ferrater, Gabriel, «A mig matí», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 40; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 52; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 58.


«A mig matí», composició d’una sola estrofa conformada per setze decasíl·labs blancs, fou inclosa per Gabriel Ferrater en el seu primer llibre de poemes Da nuces pueris (1960). Sobre la frase d’aquest títol, agafada d’un vers de Catul, l’escriptor va dir: «Jo l’entenc com un precepte ètic, i ho és altament, car es fa càrrec del fet que als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat». A Da nuces pueris, com afirma J. Cornudella en la seva edició crítica del 2018 de Les dones i els dies, Gabriel Ferrater «pretenia en certa manera de mostrar que l’home té dret a ser feliç. […] intenta de defensar un dret alienable i denunciar les traves que s’oposen al lliure exercici d’aquest dret». En «A mig matí», la qüestió de la felicitat és també un tema essencial.

La composició comença amb la presentació d’un sol personificat en la imatge d’un savi vell a qui tremolen les mans i que dissipa progressivament les petites restes d’ombra que encara queden a mig matí. La vellesa del sol, el seu tremolor, la lentitud del seu gest (suggerida per la construcció de gerundi i per una sintaxi entretallada), així com el lèxic que remet a la petitesa, basteixen una imatge fràgil i amable de l’astre. Aquest fa desaparèixer la foscor per imposar una llum que no serà explícitament designada fins al vers 8 i a la qual les metàfores «savi vell», «dubtes de foscor» i «bena d’ombra» (v. 1, 2 i 7) van conferint un sentit simbòlic a partir de la imatge tradicional de la llum com a símbol del coneixement que ja trobem en la Bíblia. Tanmateix, la figura del sol amable es torna amenaçadora i temible. El políptoton «tremolen / tremolem»  (v. 3 i 4) marca aquest punt d’inflexió: si abans qui tremolava era el sol, ara és el sol qui fa tremolar els arbres i el jo poètic, que es fa ressò d’una experiència compartida assumint un «nosaltres» no del tot definit, però col·lectiu i integrador, i que fins i tot ens inclou a nosaltres lectors. Diversos recursos poètics ajuden a suggerir la intensitat creixent del sol: semànticament, una isotopia lèxica relacionada amb les nocions de malestar, d’agressivitat i de violència; sonorament, l’al·literació produïda per la repetició de sons oclusius i vibrants i de la vocal i; prosòdicament, la forta concentració d’accents rítmics que hi ha entre els versos 7 i 10. L’acumulació de tots aquests elements genera una tensió creixent que assoleix el seu clímax quan la veu poètica assimila el pic del migdia –moment de la llum màxima i, per tant, simbòlicament, de la màxima revelació– a la figura demoníaca d’Iblis, als sons estridents i al desfici de la seva flauta. Però el jo poètic sap amb coneixement de causa que, tot i que de nit hagi volgut creure en el poder revelador de la claror del dia, la llum serà enlluernadora i frustrarà les expectatives de tota revelació. És per això que pot anticipar què passarà i que ho fa amb una certa ironia implícita, insistint en un «tot» que sap que no serà més que un «res». La veu poètica diu que ens entestem a confiar en el demà malgrat saber per experiència que el dia no durà res de nou ni res de bo –i el poema ens duu al cap inevitablement els versos amb què Ferrater clou dos altres poemes: «i sé que res no en sortirà que no / fos ahir en mi desconsoladament» («Punta de dia», v. 11-12), «Sí, també faig col·lecció / de dies, però els tinc tots repetits» («La vida perdurable», v. 11-12).

Malgrat la llum intensa del migdia, no hi haurà ben bé revelació. Si hi ha revelació, serà aquesta: cadascú és responsable del desencís que té quan la vida se li fa ignorada. Aquesta certesa ens la revelarà la veu introspectiva i crítica de l’autoconsciència que sentim al final del poema o, per dir-ho amb uns altres versos ferraterians: «Una d’aquelles veus baixes que no voldríem / sentir dins de nosaltres» («Veus baixes», v. 1-2).

Així doncs, «A punta de dia» és a la vegada la descripció del pas cap a un migdia enlluernador, una reflexió sobre el sentiment d’estranyesa que provoca la vida, sobre el caràcter tràgic de l’existència, sobre la constatació de la responsabilitat de cadascú en la pròpia infelicitat, sobre la nostra ingenuïtat i estupidesa –com la de G. Dandin, el personatge de la comèdia tràgica de Molière que inspira el vers autoacusador de la part conclusiva del poema: «ho has volgut tu, t’ho has buscat tu» (v. 13). Però també és un poema que parla de la possibilitat de ser feliços, justament la que la nostra ingenuïtat i estupidesa ens ofereixen cada dia, encara que sigui per poca estona i a força d’autoengany.

A Da nuces pueris, Ferrater deia que l’obligació primera del poeta davant d’un tema és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions, evitant un excés de participació. Amb «A mig matí» Ferrater «posa al seu lloc» un tema greu com el de la infelicitat, però sobretot ens posa al nostre lloc a nosaltres lectors. Frustrant totes les nostres expectatives simbòliques, poètiques i existencials, desmuntant tòpics i símbols des d’una mirada crítica i irònica, ens posa davant de la inanitat del nostre destí, davant de les nostres pròpies limitacions i paradoxes, però també davant del nostre entestament a ser feliços que ens ajuda a avançar, encara que sigui ensopegant de manera repetida amb la mateixa pedra.

 

Estrella Massip i Graupera

Professora

 

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema