Oci


Ferrater, Gabriel, «Oci», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 130; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 171; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 177.


Aquest és un dels poemes més breus de Les dones i els dies. La seva força rau en la seva brevetat gairebé epigramàtica. El títol ja és una declaració del capteniment metafísic que embolcalla els nou versos, gairebé tots encavalcats, i els imprimeix el moviment de la terra, que gira, i dels homes que fan via cap a la fi del món. Remarquem d’antuvi que «Oci» no és pas l’expressió d’un jo líric, sinó d’un nosaltres que no remet a cap grup particular, sinó a la generalitat «homes»; que remet, doncs, a una identitat de gènere categòricament diferenciada i separada de l’altra –les dones– pel son i la foscor que persisteix a la cambra, on la primera llum matinal deixondeix solament els homes.

L’oposició llum i foscor, son i vigília, és un simbolisme tradicional de la masculinitat i la feminitat, com també són atributs dels gèneres l’oposició actiu i passiu, el cíclic girar inconscient de la terra i el conscient fer via vers una destinació.

Fins aquí, el poema confirma la divisió simbòlica tradicional i el repartiment metafísic de les funcions entre els gèneres –el món masculí és solar, actiu i diürn; el femení, lunar, reflex i nocturn. Però heus ací que els dos últims versos trenquen la inèrcia cultural que feia de la feminitat una categoria incompleta, necessitada del complement masculí. El món, identificat amb el planeta mitjançant la rotació, gira sobre ell mateix i arrossega els homes en el seu moviment. No poden fer res més que reconciliar-se amb aquesta fatalitat i la conciliació suposa acceptar la supeditació del fer via voluntariós al girar d’esma, insensible i inconscient. Constatar que entre «l’ella dorm» i la ferida de la consciència hi ha un espai per a la conciliació enceta la conformitat i la serenor. L’oci no es resol en un simple dolce far niente, sinó que emergeix com a negació del «negoci», el nec otium, com la negació d’una negació, doncs, amb força hegeliana d’incorporació d’allò negat, que és suprimit però conservat alhora. L’oci del poema és un fer en el no-fer, un avançar sense anar enlloc, un plàcid repòs que guareix la ferida.

La concisió del poema i la sobrietat expressiva són el correlat formal de la frugalitat d’un «nosaltres» conciliat amb el món i amb el destí (la fi de la via). Aquest «nosaltres» es conforma amb el sentiment de dues coses, que en realitat són una de sola: la terra gira i les dones dormen, car les dues imatges expressen un mateix repòs, un mateix existir d’esma amb una força interna que fa el seu fet sense desfici ni neguit.

 

Joan Ramon Resina

Professor (UStanford)

 

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema