Tornar-se una flor groga: «Kensington»


Ferrater, Gabriel, «Kensington», a Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 126; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 164; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 170.


«Kensington» és un poema que presenta alguns dels trets més característics de la poesia amorosa de Gabriel Ferrater: l’escena d’una parella a l’interior d’una cambra, fragments de diàleg en estil directe, una reflexió moral al voltant de les relacions humanes… El títol fa referència al barri londinenc en què l’autor va viure durant uns mesos de 1960. Tanmateix, i més enllà dels aspectes biogràfics, el poema té un sentit universal i inequívoc: la dificultat de comunicar les sensacions.

Els primers versos descriuen la situació ambiental en què es troba la parella. Concretament, «Kensington» comença amb una al·lusió a la llum, element que acabarà adquirint una rellevància primordial al llarg de la composició. La «pau de després» (v. 3) fa referència a la sensació d’alleugeriment posterior a una relació sexual, suggerida també per la frase que tanca la primera estrofa: el «vell secret» (v. 4) que els homes anhelen trobar mitjançant el contacte físic, carnal, amb la feminitat. Es tracta d’una generalització, perquè aquí les dones apareixen en plural («elles»), i el jo poètic se situa a la banda oposada a través d’un «nosaltres» desitjós. A més, la recerca –sexual– per «camins nous» (v. 5) no implica sinó una multiplicitat d’experiències, viscudes amb persones diferents. Així, no és fins a la segona estrofa que es fa referència concreta a l’estimada, tot i que el mateix jo poètic se’n fa protagonista autopresentant-se com la persona capaç de conduir la noia fins al seu «cim» (v. 8). Els versos encavalcats, un recurs força habitual en la poesia de Ferrater, que introdueixen el parlament de la dona, en què ella descriu les imatges que l’acompanyen en el seu «camí» (v. 6), es refereixen a l’assoliment del clímax sexual. Per tant, podem situar l’acció del poema en els moments posteriors a una trobada sexual.

Tot i que el parlament de la dona es dirigeix explícitament al seu propi cos, és lògic pensar que també es dirigeix, implícitament, al jo poètic que es troba al seu costat. La noia expressa les sensacions experimentades durant l’acte sexual a través d’una correlació objectiva que projecta la transformació del seu cos en diferents realitats, que van de l’assimilació al barri londinenc que dona títol al poema fins a una «flor groga» (v. 13). És destacable que el símil formulat per la noia també inclogui una referència a la llum, tal com ja havia fet el jo poètic a l’inici de la composició: «aquesta estesa de carrers retorts / clars de llum sense sol» (v. 11-12). L’assimilació del seu cos a Kensington s’expressa en passat i aquest paisatge –real i corporal– es caracteritza en termes negatius; en canvi, l’assimilació a una «flor groga» de «fa un moment» (12-13) se situa en els instants immediatament anteriors al present de la composició i sembla tenir unes connotacions més satisfactòries.

Tanmateix, en l’estrofa següent el jo poètic demostra la seva pretensiosa superioritat (moral i creativa) envers l’estimada, a qui suposadament ha de menar fins al cim del seu camí, lent. Se centra en l’imaginari floral, recurs eufemístic que bona part de la tradició literària ha utilitzat com a metàfora del sexe femení, a partir d’un conegut vers de Heine. Així, el jo poètic crea una metàfora a través de la qual pretén afegir-se a la descripció de la trobada sexual mantinguda. Primer esmenta una «flor carnívora» (v. 16) que s’obre fins a convertir-se en una «flor / de carn humida» (v. 17-18), completament oberta per tal que el jo poètic, assimilat a un insecte, pugui entregar-se plenament a la consumació. És interessant que el primer estadi de la flor sexual sigui el de «flor carnívora» i, en els versos següents, passi a ser una «flor / de carn». Aquesta evolució demostra que el cos de la noia ha estat capaç de convertir-se en allò de què prèviament s’ha alimentat, mitjançant un efecte de retroacció, i el procés és rellevant pels efectes que tindrà en el resultat del diàleg entre els amants. El jo poètic, rotund, diu: «Et tornes una flor, / i tot el cos et puja cap aquí» (v. 20-21). La imatge, però, no és vàlida. Abans d’arribar a la sentència final de la dona, expressada també a través de l’estil directe en els últims dos versos de la composició, alterant, per tant, l’ordre lògic i cronològic del diàleg, el mateix jo poètic reconeix el seu error, la seva falta d’aprofundiment i de comprensió, perquè «ha reduït al tòpic la formulació singular de la seva estimada, en la qual l’important és la força del color: el groc com a esclat vital o com a desvari, i, sobretot, com a llum» (Perpinyà, 1991: 49).

Com s’ha apuntat, la llum és un dels elements que vertebren el poema, i, gràcies a l’assimilació de la noia a «una flor groga» (v. 13) durant l’acte sexual, pren una significació encara més rellevant. El símil formulat per la dona és d’una originalitat extraordinària, perquè se centra en la qualitat («groga») i no pas en la substància («flor»). Però el jo poètic, concentrat en la imatgeria floral, no entén el veritable sentit, el sentit profund, de la imatge formulada per la noia. Per aquest motiu s’il·lumina en adonar-se del seu error. De fet, és il·luminat per l’estimada quan ella li diu que «la flor no compta» (v. 24). Així, en els últims versos del poema, la noia demostra innocentment el seu «perdó» envers el jo poètic equivocat, i ho fa a través de l’ús d’un datiu ètic, que tant pot referir-se al seu propi cos com al jo poètic, reforçant, per tant, la idea de possessió amorosa i sexual: «Te m’he tornat una flor groga» (v. 25).

 

Anna Perera Roura

Professora (UdG)

 

Referències:

Núria Perpinyà, «Teoria dels cossos» de Gabriel Ferrater, Barcelona, Empúries, 1991.

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema