El ponent excessiu 


Ferrater, Gabriel, «El ponent excessiu», a Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 69; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 86; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 92.


S’ha insistit molt en l’antiromanticisme radical de Gabriel Ferrater, i «El ponent excessiu» excessiu” és un dels seus poemes més representatius en aquest aspecte. D’entrada, parla d’una posta de sol, però defugint tots els tòpics i, sobretot, rebutjant el lirisme ensucrat que acostuma a associar-s’hi. De fet, comença amb un vers especialment contundent, molt representatiu de la violència expressiva que de vegades caracteritza Ferrater: «Aquest sol que menstrua no es vol pondre» (v. 1). Jordi Cornudella (2010: 170) ja va assenyalar com l’autor parteix de l’associació de la posta amb el vessament de sang present en el vers de Baudelaire «le soleil s’est noyé dans son sang qui se fige» («Harmonie du soir», v. 12), però la torna encara més agosarada, en relacionar un fenomen de la naturalesa molt connotat i trivialitzat per la tradició amb un fet tan físic, prosaic i, en principi, poc agraït poèticament com la menstruació.

A partir d’aquí, tot el poema insisteix en aquesta desmitificació del tòpic, de fet ja present en el títol: el ponent és «excessiu», com el dia «exagerat», i encara s’al·ludeix a la posta com «la folla roja» (v. 2). Tots aquests qualificatius remarquen l’excés i, doncs, el caràcter hiperbòlic dels tòpics acumulats sobre les postes de sol –de fet, en constitueixen un revers igualment hiperbòlic–; però el poema no es queda aquí, sinó que dona pas a una recreació lliure del clàssic tempus fugit carregada del desencís i, fins i tot, el nihilisme, propis de l’autor: «Un altre / dia se’t mor cregut que el seu color / no tornarà mai més, no tornarà / com la sang que es podreix» (v. 4-7). Aquesta última comparació torna a ser d’una violència inusitada en la tradició poètica, en aquest cas en referència al pas del temps, però també a les imatges precedents, com si el vermell intens que suggerien hagués arribat ara a la podridura. Finalment, com a sortida a aquest excés desmitificat i tornat reflexió amarga sobre el pas del temps, els últims versos proposen girar-se cap al mar –enfront del «llençol de muntanya» (v. 3) que acotxava la posta i que aquesta rebutjava– i «rentar-se» en sentit simbòlic i, doncs, renovar-se en el «més límpid gin de lluna i mar» (v. 9). A banda del contrast evident que la presència de la lluna suposa amb els versos anteriors, és de remarcar la presència insòlita del gin utilitzat com a metàfora. De fet, tot el poema transforma els elements naturals en imatges agosarades, d’una gran sensualitat  i una certa cruesa. Una bona mostra, doncs, de la radicalitat poètica de l’autor, tan seguit o recreat per les generacions posteriors en determinats aspectes –de vegades superficials– com, de fet, personal i intransferible en la seva singular força expressiva.

 

Josep Maria Ripoll

Poeta i professor

 

Referències:

Jordi Cornudella, Les bones companyies, Barcelona, Galàxia Gutenberg, 2010.

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema