Tro vos mi siatz renduda

Ferrater, Gabriel, «Tro vos mi siatz renduda», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 72; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 92; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 98.

És ben conegut el passatge de l’epíleg a Da nuces pueris, en què Gabriel Ferrater esmenta la lliçó dels poetes medievals Bertran de Born, Chaucer, Villon o Skelton, en qui troba, diu, «una còpia de veritat eixuta i àgil, vista amb ulls nets i sentida amb cordialitat». L’esment de Bertran de Born deu voler evocar el trobador polític dels sirventesos i la seva vigorosa i acolorida representació de la guerra. I, tanmateix, l’única referència explícita a Bertran en l’obra de Ferrater ens porta a una cançó d’amor. El títol del divuitè poema de Menja’t una cama –després inclòs a la secció 2 de Les dones i els dies–, «Tro vos mi siatz renduda», és el darrer vers de la segona cobla de la cançó «Domna, puois de me no us chal» del trobador llemosí. És una de les seves poesies més conegudes per l’originalitat del plantejament temàtic i perquè hi fa convergir la cançó amorosa i l’elogi cortesà. En essència: el trobador ha estat privat sense motiu de l’amor de la seva dama, i, com que no en pot trobar cap altra amb les mateixes virtuts a qui pugui estimar, anirà prenent els millors trets físics o morals de tot de dames nobles, per tal de confegir-se una dama composta –i, és clar, imaginària. La segona cobla fa així:

Puois no us puosc trobar engal,

que fos tan bela ni pros,

ni sos rics cors tan joios,

   de tan bela tieira

            ni tan gais

ni sos rics pretz tan verais,

irai per tot achaptan

de chascuna un bel semblan

per far domna soisseubuda,

tro vos mi siatz renduda.

‘Com que no us puc trobar [una dama] igual, que sigui tan bella ni noble, ni el seu cor ric tan joiós ni de tan bella figura ni tan alegre, ni d’un valor tan veritable, aniré per tot arreu captant de cadascuna un bell aspecte per tal de fer una dona manllevada, fins que em sigueu tornada.’

Les cobles que resten van enumerant les dames i la virtut que pren de cadascuna (el color, l’esguard, el parlar, el coll, les mans, els cabells, etc.), i es tanquen amb el desig impossible d’estimar aquesta dama composta tant com la seva senyora, i amb la queixa pel rebuig injust del seu amor. Evidentment, la gran troballa de Bertran és la invenció de la «domna soisseubuda», és a dir, ‘inventada’, ‘manllevada’ o ‘artificial’, com tradueix Martí de Riquer en l’antologia trobadoresca del 1948 (La lírica de los trovadores), on Ferrater devia haver llegit la cançó.

El mecanisme que relaciona la cançó de Bertran amb la peça de Ferrater és ben transparent ­–a banda la suggestió d’un bell vers. No hi ha dubte que l’estrofa citada li serví per concretar l’experiència amorosa que el poema recrea. El que li interessà, de fet, és el mecanisme psicològic pel qual l’enamorat necessita materialitzar, donar consistència corpòria a una compensació imaginativa que li permeti estimar la dona absent a través d’una imatge substitutòria, alhora que per fer-ho imagina que aquesta dona és susceptible de ser descomposta en fragments que, sumats, reconstruiran aquella imatge total. Ferrater no partí de la cançó, ni el poema n’és un comentari. Més aviat s’il·luminen mútuament a vuit segles de distància.

La situació pretextual del poema no presenta cap problema: l’enamorat ha estat privat de la presència de l’estimada. La causa no té cap importància. Importen la distància i la incomunicació d’una banda («Tantes parets entre tu i jo», v. 1), que estableixen el punt de partida, i l’enyor, que, aïllat, separat del seu adjectiu i tancant el primer decasíl·lab, és el tema que es desenvolupa fins al v. 6. Un cop establerta la incomunicació amb la imatge de les parets interposades, tot el poema se centra en l’enyor, objecte de personificació i de metaforització agosarada, per les quals una disposició emocional adquireix vida pròpia, independent del subjecte. Primer, l’enyor pot patir el cansament («exhaust», v. 2) d’un esforç anterior que no cal detallar; el cas és que esdevé inútil per a qualsevol comunicació: «no arriba», «no veu» (v. 2); sobretot, no veu la concretesa de la continuïtat de la vida d’ella, separada del poeta que la imagina («se’t va fent / vida», «veritat aguda», v. 2-3), oposada al deixatament, al caràcter informe (indrets i moments «desfets») del desesper que afecta l’enyor –és a dir, el poeta.

Després ve la metàfora. Solitari al final del decasíl·lab, el substantiu «gos» sorprèn per la violència mètrica i semàntica: l’enyor és un «[g]os | pròdig d’esverament brutal» (v. 4-5); el substantiu i els dos adjectius accentuen la irracionalitat desmesurada de la desesperança, com, després, ho fa el verb «rebolcar-se» regit per un altre verb («es llança a», v. 5) que insinua violència. La «pols» on es rebolca el gos-enyor cal que sigui ben concreta: la d’un estiu implacable i sense fi, que ens torna a la realitat de la veu que parla i a la seva percepció d’un temps que és alhora real i figurat. La pols pot evocar un camp segat, un solar buit, un camí sota el sol, i dona pas a la «set massa confusa» (v. 7) del poeta («confusa», com abans els indrets i moments eren «desfets», potser per l’esverament i la incapacitat de racionalització de l’experiència) i a la necessitat de satisfer-la d’una manera clara, precisa, mínima: el fil d’aigua que metaforitza cada record de la dona absent que l’enamorat ha d’anar recomponent, en l’absència, «fins que em siguis tornada» (v. 9).

El darrer vers, com és notori, tradueix, convertint-lo en hexasíl·lab, l’heptasíl·lab occità del títol. La construcció passiva de la frase accentua el fet que el moviment de la dona absent és aliè al poeta i del tot independent de la seva voluntat. Ell no pot demanar, reclamar; només pot enyorar, desesperar i recordar, fins que en algun moment aquella absència esdevingui presència. Aquesta diguem-ne indefensió o impotència del poeta que tanca la poesia és anunciada des del començament a través del títol que convoca la cançó de Bertran, i desenrotllada a través de les metaforitzacions de l’enyor i el desesper. Ara, el lector queda amb un dubte: el poeta vol recordar fins que en algun moment la dona torni i en recuperi la presència física? O bé vol recordar «un sol record teu a cada instant» (v. 8) fins que el conjunt de records reconstrueixi la totalitat de la dona, és a dir, la totalitat de l’experiència amorosa viscuda en el passat? És la mateixa fascinant ambigüitat que travessa la cançó de Bertran.

Josep Pujol

Professor (UAB)

Referències:

Martín de Riquer, La lírica de los trovadores, Barcelona Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1948.

Martín de Riquer, Los trovadores. Historia literaria y textos, Barcelona, Planeta, 1975, 3 vol.

Tornar al llistat d’Apadrina un poema