La mala missió


Ferrater, Gabriel, «La mala missió», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 50; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 64; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 70.


Per a mi Les dones i els dies és una vella ciutat anglesa, una urbs postindustrial al tombant de mil·lenni, que és el lloc i el moment en què el vaig llegir. En concret, en un groguenc exemplar de la «molc» de la biblioteca de la universitat on feia de lector i a la cambra de la red-brick on vivia amb la meua futura dona, amb aquella llum del color del llibre i aquell paper pintat que, quan ella hi entrava, tan blanca i una mica pèl roja, semblava el fons d’un quadre prerafaelita.

Donades aqueixes circumstàncies, la poesia d’en Ferrater va ser sobretot un vincle amb la meua pàtria; ço és, la llengua catalana, que llavors necessitava mantenir bategant mentre ensenyava espanyol en aquella universitat i sentia parlar gairebé a tot arreu aquella versió humida i corroïda del Queen’s English.

I també va ser un estat d’ànim: el que traspuava tant de la llarga carta d’un suïcida com del diari de la seua viuda, que havia marxat a Anglaterra fugint del dolor. Ambdós protagonitzaven i narraven la novel·la que aleshores jo escrivia, la meua primera novel·la. I aqueixa atmosfera sentimental i intel·lectual s’adia d’allò més amb la meua situació anímica i topogràfica. Perquè si ens n’havíem anat a viure a «la fèrtil, rica e delitosa illa d’Anglaterra» que deia el clàssic, era perquè m’havia quedat en l’atur i volia escriure: tenir el temps i la manca d’incentius exteriors per lliurar-me a aquesta tasca a què m’he dedicat, d’aleshores ençà, gairebé en exclusiva.

Quan vaig llegir allà, per primera vegada, «La mala missió», vaig pensar que la imatge que millor descrivia la meua situació mental no era la de l’escriptor tancat en la seua torre de vori (de rajola roja, més aviat), sinó en un pou al mig d’un jardí abandonat on hem arribat en la meitat del camí de la nostra vida, com deia un altre clàssic. Un forat humit i obscur en una selva fosca on has anat a raure quan, «Atorrollat, has perdut els camins» (v. 19). Perquè llavors, allà, amb tants mesos d’estada per davant i fins i tot la possibilitat de restar-hi uns quants anys, semblava impossible que algun dia en pogués sortir.

Aleshores acabava de fer trenta anys, i recorde que em tractava de convèncer que en passarien deu, quinze, vint, i tot allò que em resultava insuportable hauria esdevingut el record d’un malson, una reminiscència endolcida pel pes de l’edat i per la resta de colps que, sens dubte, m’esperaven a la meua terra. I, en efecte, ara que ja he passat el mig segle i n’he rebut uns quants que m’han fet trontollar, veig que tenia tota la raó…

De fet, aviat em vaig adonar que la tornada a casa era impossible, tot i haver-hi regressat en acabar aquell curs acadèmic: d’aquella red-brick amb jardí, d’aquell pou, no n’he eixit mai, perquè, d’un lloc així, a partir de certa edat descobrim que no se n’ix, que mai en vam estar fora. Simplement miràvem amunt i vèiem només les estrelles: el límit dels nostres desigs, de la nostra ambició, com si aquelles parets seues, llefiscoses i xopes, i aquella vegetació luxuriant i flairosa, en plena podridura, no existissen.

Ara, però, ja saps que aquells versos encavalcats són uns graons pels quals, quan baixes i surts, en realitat puges i, tanmateix, al revés que a l’eixida de l’Infern de la Comèdia, hi estàs entrant. Per això «no hi entraràs» ara que els lliges, tants anys després, perquè ja eres a dins i, com deies adés, «has perdut els camins / i no tens esma» (v. 19-20). I llavors «T’asseus, i recordes / que et van parlar d’un pou, no de camins» (v. 20-21), i potser resignat, és a dir, lúcid i trist, amb aquell mig somriure de qui es veu en el passat, arribes a la conclusió que, fet i fet, val més una mala missió que no haver-ne tinguda mai cap.

 

Salvador Company 

Escriptor

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema