Faula segona


Ferrater, Gabriel, «Faula segona», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 26-28; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 30-32; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 36-38.


Una faula: una invenció. Una faula: una llegenda. Una faula: una moralitat, un consell. Una faula: una història que navega entre el que és cert i necessari (la moral) i la impossibilitat, la fantasia. Pel títol, podem llegir doncs aquest poema de Gabriel Ferrater en dues direccions –ens vol, aquest poema, aconsellar, o només explicar una història?–  i és en aquest món d’eleccions que ens manté en suspens el jo poètic. La disjuntiva s’accentua quan notem que un dels temes centrals és precisament l’elecció que un home ha de fer entre dues dones. A en Vilagut, «dues noies l’atreien» (v. 11), dubtava amb quina de les dues casar-se. Darrere d’aquest dilema inicial hi ha un seguit de tensions: per una banda, les dues dones –l’una bruna, l’altra rossa–, per l’altra, en Vilagut mateix, descrit des de la mirada irònica del jo poètic: ja «portava / moltes hores de vol» (v. 1-2), «[d]’amagat, […] / va freqüentar les parties i el Liceu» (v. 4 i 6). El contingut narratiu del poema (el vers lliure i els tres paràgrafs, com si es tractés d’una contalla) topa amb el contingut metafòric i els girs gairebé surrealistes. El llenguatge oral –«si hem de ser francs» (v. 1)–, la proximitat, la sensació de coneixença, les inflexions conversacionals, també estan en tensió amb el llenguatge al·lusiu. El to oscil·la entre la tendresa, la ironia i la sensació que, potser, el jo poètic ens pren una mica el pèl.

Sorprenen especialment els detalls pràctics de què ens fa partícips aquest poema. Vilagut no sembla que es vulgui casar per motius d’amor, sinó que veu el matrimoni com una cosa totalment pragmàtica, en què els fets útils són els més importants. D’aquí venen les descripcions de les dues dones, imaginades des del punt de vista de l’elecció: l’una  «era perfecta conduint» (v. 19), «no parlava mai gaire, però més / per telèfon» (v. 14-15) i «[b]allava molt, però no massa bé» (v. 18); l’altra «bevia poc» (v. 39), «[l]i agradava cuinar» (v. 43) i «tenia / normes estrictes de conducta» (v. 46-47). Les descripcions ens acosten a aquestes dones imaginades amb una certa fredor, com si elles fossin companyes una mica absents. Tot i això, el jo poètic també ens deixa veure quelcom més enllà d’aquestes dones i del matrimoni com a peces funcionals en el món burgès d’en Vilagut. Hi ha, potser sí, fins i tot en l’ambient més funcional, una mica de poesia: les descripcions de les dues dones expliquen detalls més profunds d’elles, una personalitat més complexa. La primera, tenia «una altra rialla, fonda / i commoguda: tot un cos fet sentiment / i auguri d’amistat als altres cossos» (v. 27-29); l’altra «[p]arlava d’un passat remot i llarg» (v. 50) i era «lleial / a la música com als girs del temps» (v. 60-61).

Mentre no s’acabava de decidir, en Vilagut feia obres a casa seva, preparava la llar per a la vida en família. També dubtava sobre quins envans tirar a terra: si fer la cuina gran perquè «en una casa, al capdavall, / el cor de tot és a la cuina, llar / vol dir això, ja m’enteneu» (v- 77-79) o deixar-se portar per les dimensions dels cotxes i del garatge «el mal és el garatge: / el cotxe seu, el meu, el gran, tot pren /  espai: no veig on encabir la cuina» (v. 85-87). En Vilagut, burgès, cagadubtes, ha de triar, i fins i tot en les seves tries, hi ha una mica de cerca d’una veritat a través del joc: un joc amb els personatges i un joc amb el lector. «Cal dir que es va casar amb la casolana?» (v. 91) ens pregunta al final retòricament i irònicament el jo poètic, després que ens hàgim perdut entre els detalls i les eleccions d’en Vilagut.

 

Anna Casas-Aguilar

Professor (U Colúmbia Britànica)

 

.

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema