Tant no turmenta
Ferrater, Gabriel, «Tant no turmenta», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 73; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 95; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 101.
Aquesta poesia sembla en bona part un exercici –un repte– gramatical a partir de l’ús d’adverbis (gairebé mai, gens) i verbs (deixar i costar) en frases negatives. La primera, girada, afirma que les hores fan companyia (agradable com la d’un amic) al poeta gairebé sempre. El lector que no es distregui de seguida remarca la restricció («gairebé») de l’adverbi de freqüència: si no el deixen sol «gairebé mai» (v. 2) és que algunes vegades, alguns instants, sí que ho fan. Els versos següents repeteixen la construcció comparant les hores amb flocs de boira les filagarses dels quals s’enllacen (com si fossin cabells esbullats que s’entortolliguen) en un seguici que no s’interromp gairebé mai, és a dir, que en alguns moments sí que deixa un espai sense boira. Aquest temps dominat per les hores agradables s’equipara llavors al «d’un home sa» (v. 7), irònicament perquè respira un aire emboirat (les hores que el conforten com un amic) i la boira no deixa veure-hi clar. És el temps de l’oblit, diu el poeta conjugant feliçment els dos adverbis als versos 8-9, que donen pas al que s’insinuava des del principi: allò que gairebé mai no li costa gens d’oblidar és, naturalment, allò que ocupa el seu pensament en alguns moments, els intersticis entre floc i floc de boira. Ho descriu primer amb dues imatges similars juxtaposades, que suggereixen per acumulació (a la manera del correlatiu objectiu d’Eliot): «el trenc del gemec» i el «cop de vent» (com d’una fusta quan es trenca) són accions instantànies, violentes, doloroses (v. 9). Per lògica entenem que han de ser moments de record. Els versos finals, potser els millors, defineixen una mica aquest record momentani: la visió en «un instant net» (per oposició al seguici de boires gairebé constant) de «la teva terra» (v. 11). El possessiu fa referència a ell –el poeta que s’adreça a ell mateix des del principi–, i podríem entendre que la terra perfilada representa la visió lúcida de la vida, però possiblement es refereix també a ella, si entenem que el poema és eròtic i la «terra» és la dona, vista com una terra estimada, una veritat en el record, doncs amb formes «verídiques» (v. 12) però terribles perquè la veu del poeta parla des de l’absència. Això és un mera interpretació potser deduïble de la matèria general: els dies (aquí, hores i instants) i les dones (referent implícit al títol).
El títol de la poesia no és descriptiu, ni un locatiu del tema, sinó un d’aquests títols que es llegeixen al principi com un enigma i exigeixen tornar-hi després de la lectura per completar-la. Gabriel Ferrater no devia pas esperar –tampoc no hi tenia cap dret– que el lector conegués de memòria la poesia d’Ausiàs March. Llegit sense consulta de la font, el títol suggereix que el text tractarà d’algun turment (i al lector no li costa gaire suposar que deu ser el dolor de l’amor, el desig) i que aquest turment no és tan fort que impedeixi alguna cosa (si bé costa prou imaginar que es tracta del record amorós). Aquesta interpretació es referma quan es llegeix el títol en el context d’una cobla de la poesia 73 d’Ausiàs March, que cito segons l’edició que Ferrater tenia a casa i llegia sense parar (Poesies, III, 1954: 99):
Dolor d’amor a mi tant no turmenta
qu·exir volgués de son amargós terme,
e si davant me veig d’absença verme
20 e lo conort contr·amor dant empenta,
yo·m dolch en tant de guarir de la plaga
que cerch verins per què lo conort muyra,
y en gran delit mon cor jamés abuyra
24 ffins que·n amor ma pensa està vaga.
En aquesta poesia March s’afegeix als grans amants del passat i, recordant Ovidi, critica els amants tebis (v. 33), incapaços d’obtenir el delit perquè no suporten el dolor indestriable de l’amor autèntic, passió sense límit per Llir entre cards. Per això vol anul·lar el cuc de l’absència o el consol, val a dir l’oblit, resistint-se a abandonar raonablement l’amor per molt que en l’absència el turmenti el dolor: «tant no turmenta que». El poeta modern pren una altra actitud, però reflexiona sobre els mateixos termes: les hores de consol o oblit no el deixen sol gairebé mai, però resten els instants en què hi veu clar, sense la boira de l’aire que respira l’home raonable. Al Ferrater poeta li agradava Ausiàs March perquè parlava de les passions –la vida moral, en deia– sense embuts i amb un llenguatge natural («dant empenta»), sense la coberta esteticista del petrarquisme o el simbolisme, i aquests versos apresos de cor li tornaven en compondre els seus (els «camins dubtosos» de «No una casa», per exemple, són els de «Veles e vents»). Al Ferrater lingüista l’apassionava la sintaxi de March (Cabré i Ortín, 2019). Són dues cares de la mateixa moneda, perquè el conceptisme de March sovint es tradueix en el·lipsis, inversions i frases negatives: un dia de maig per a algú interessat en la sintaxi. «Tant no turmenta» és una mostra d’aquest gust per dir «a l’inrevés», jugant amb les possibilitats de la llengua. Quan Ferrater va afirmar que la «Cançó del gosar poder» era un exercici sobre els verbs modals potser volia dir que la sintaxi del català donava bastant joc si al poeta li interessa més la gramàtica que Mallarmé.
Lluís Cabré
Professor (UAB)
Referències:
Cabré, Lluís; Ortín, Marcel, «L’interès de Gabriel Ferrater per la poesía d’Ausiàs March», Reduccions, 113 (2019), p. 241-275.
March, Ausiàs, Poesies, a cura de Pere Bohigas, Barcelona, Barcino («Els nostres clàssics»), 5 vol, 1952-1959.
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
