Matèries

Ferrater, Gabriel, «Matèries», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 67; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 84; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 90.

Si ens referim, primerament, al títol del poema, «Matèries», podríem dir que matèria és tot allò que existeix de manera física i que per si mateix no té consciència ni memòria. Ara bé, qualsevol fragment d’allò material (que anomenem cosa) pot arribar a contenir el que els éssers humans siguem capaços d’infondre-li, sempre a partir de la relació que establim entre nosaltres i les coses que ens envolten. En el moment en què entren en joc elements que provenen de la percepció d’un subjecte en concret, el que hem anomenat cosa pren la categoria d’objecte.

A «Matèries», el subjecte remet a la segona persona gramatical. Dins d’aquesta segona persona, però, pren cos el jo poètic, recurs que marca una certa distància entre el subjecte i el predicat. L’ús del mode verbal en imperatiu («Reclama», v. 1), amb què s’inicia el poema, fa que s’imposi, al jo poètic, la urgència, la necessitat imperiosa de recuperar imatges d’un entorn que li són vitals de reviure.

Sembla que la finalitat que empeny el jo poètic sigui recrear l’escenari de la infantesa, no idealitzada, sinó real. Una realitat que «de nen» se’n vol abstreure, i que qualifica de «paradís cruel» (v. 4); esment, potser, entès com a lloc de felicitat on mai no s’arriba. Paradoxalment, es pot observar que les imatges que cal recuperar, totes elles reproducció d’objectes tangibles, se situen en un recer fosc («el fosc del garatge», v. 5), on no es contraposa cap element imaginatiu, provinent de la figuració mental, en el qual es pugui entreveure una certa claredat. Així, doncs, dins «el fosc del garatge» s’enumeren un seguit de materials, en els quals el jo poètic, mitjançant l’olor que se’n desprèn i l’aspresa del tacte, pot tornar a percebre les antigues sensacions que fan possible reconèixer i, d’alguna manera, reviure el passat.

Efectivament, un passat en què, probablement, calia mudar la pell. Traspassar l’opressió d’un temps advers i obscur, però aquest afany per obtenir-ne fruits, a partir de les sensacions reviscudes, es torna, novament, hostil. Cap al final del poema, hi ha la referència a «Fruits prohibits» (v. 17), en què el jo poètic expressa la frustració per no haver pogut accedir a allò desitjat, a les «matèries del món» (v. 18) que de manera natural se’ns ofereixen en plenitud, però que en aquesta ocasió es tanquen, es clouen en si mateixes, i es tornen impenetrables. La relació que es pot establir entre «paradís cruel» (v. 4) i «Fruits prohibits» és ben significativa; en un abans (allò viscut) i en un després (allò reviscut) es pot copsar un desencant similar davant la impossibilitat d’obtenir el que ha esdevingut del tot inassolible. En els dos darrers versos s’expressa el moviment del jo poètic; el cos, entès també com a matèria, exigeix, obstinadament, l’acompliment del desig. Aquella força motriu que condueix l’acció cap a un alliberament, no només físic.

Al llarg d’aquest singular poema de Gabriel Ferrater, es pot observar com es mostra i s’escenifica a bastament, en un primer estrat, un ambient que representa, aparentment, sense cap altra connotació, una realitat d’un passat recordat. Si recordar és, també, reconèixer-nos en el que hem estat en un espai temporal determinat, cal considerar que, si a les imatges que descriuen aquest passat, s’hi entrellacen elements subjectius, com ara la penetrant mirada del jo poètic cap a les coses­­ –ara ja objectes–, la percepció que n’obté i la relació sensorial que s’hi estableix, el record primer de realitat es transforma. I és només aquest darrer record transformat que el jo poètic reconeix i s’hi reconeix, i del qual pren consciència. Probablement, sigui el que veritablement pervisqui, el que habiti dins el fosc de la memòria.

Montserrat Rodés

Escriptora

Tornar al llistat d’Apadrina un poema