Temps i consciència a «Kore»
Ferrater, Gabriel, «Kore», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 127; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 165; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 171.
Una interpretació relativament plausible dels mites que expliquen la sortida de la naturalesa (expulsió del Paradís, els enganys de Prometeu als déus, etc.) és que aquest fet suposa un procés semblant al pas a una vida adulta. És durant aquest transcurs que es produeix la construcció d’un sistema simbòlic que dona raó de les experiències, que les vertebra i els dona un sentit. Parlem del llenguatge i la cultura: des d’aquest moment, tot el que no és lingüístic és salvatge. Aquesta salvatgia pot ser llegida com una ingenuïtat allunyada del dolor i les molèsties de la vida autoconscient (infantesa, paradís) o bé com un món hostil del qual ens hem de resguardar (monstres, natura hostil). L’expulsió o la pèrdua d’aquella primera salvatgia naïf ens aboca a un món com el segon. Evidentment, aquesta és la història que l’home s’explica a si mateix i, per tant, ja pertany a una capa simbòlica separada dels «fets». L’home adult és l’home que s’explica a si mateix per tal de sobreviure i donar una raó per a la seva existència, encara que la raó consisteixi a destruir raons transcendents. Feta aquesta marrada, entrem en matèria.
A «Kore», Gabriel Ferrater narra una escena en la qual una parella ha practicat sexe fa pocs instants. Aquesta parella estaria formada per un home adult i una noia molt més jove que ell. El poema explica com, després del coit, la noia no parla, sinó que només somriu de les coses que fa ell, mentre que el jo poètic (que es desdobla i es refereix a si mateix en segona persona) narra l’escena, la valora i intenta donar una raó a l’estranyesa que li suposa el seu silenci. He dit que narra l’escena, però, per ser més exactes, la descriu: el temps en el poema està aturat en un instant. La poesia, com la música, és un art que té el seu sentit en el temps, no pot expressar-se fora del temps o sense el pas del temps. En canvi, les arts plàstiques (quan s’estan quietes) poden sovint situar-se fora del temps o, més exactament, la seva expressió no depèn del pas d’un període més o menys delimitat de temps (que en la recepció necessitem uns minuts per formar-nos-en una experiència estètica no és cosa de l’obra). En aquest sentit, és revelador que Ferrater posi per títol «Kore», que, com s’ha explicat manta vegada, és el nom que reben unes estàtues de l’antiga Grècia que representaven una noia jove somrient. Fent el símil evident entre la figura i la noia en qüestió, Ferrater atura l’escena, la treu del temps, i, per això, no hi ha més acció que la que pot fer una estàtua.
Ara bé, el desdoblament del jo poètic permet mantenir la petrificació de l’escena a la vegada que en fa una interpretació temporal, és a dir, simbòlica o lingüística. D’una banda, hi ha un ésser femení naïf que l’únic que fa és somriure i quedar clos en si mateix; de l’altra, un home que desdobla la seva consciència per observar-se i explicar la perplexitat que li suposa l’ésser tan diferent que té al davant. Ella és en la mesura que ocupa un lloc en el món, és cos. Ell és només en la mesura que s’explica. Ella somriu i prou mentre ell va fent diverses interpretacions d’aquest somriure. Ella només fa un sol somriure que és el mateix en les lectures que en fa el jo poètic. És la seva avidesa la que li fa fer tres lectures d’una mateixa expressió. A la tercera, quan ella «[s]omriu d’una tendresa» (v. 6) que ell a penes endevina com ell l’absorbeix (Cornudella, 2019; Ballart, 1997), ell és capaç, encara que poc, d’entendre què passa; «a penes endevines» (v. 10), és a dir, alguna cosa així com «t’ha costat una estona d’observar-la i no entens gaire bé de què va, però aquest somriure ha de ser per això». I què és «això»? Evidentment, que ella, noia jove, en una situació de tremenda intimitat amb un home força més gran, no sap gaire què dir. Ell, amb la seva avidesa, potser voldria que ella parlés. Marta Font ja va explicar que aquest poema és un exemple clar de pigmalionisme (2013: 173 i 210). Un pigmalionisme que fracassa, hem d’afegir, perquè no pots fer que una estàtua s’expressi a través del temps de la mateixa manera que no pots fer que una noia jove es comporti com una dona gran (Cornudella, 2019: 167). Fet i fet, aquesta és la paradoxa que intenta expressar el poema: de la mateixa manera que l’home ja no pot tornar a un estat de naturalesa, el jo poètic no pot no explicar-se (és a dir, desplegar en diferents plans, diferents raons) l’actitud atemporal i no lingüística d’ella. Ell té història. Ella, encara no.
Gerard Cisneros Cecchini
Escriptor
Referències:
Pere Ballart, Introducció a la teoria de la literatura, Manresa, Angle, 1997.
Jordi Cornudella, «Quatre notes parcials sobre un grup de trenta poemes. La secció 4 de Les dones i els dies». Reduccions: revista de poesia, 113 (2019), p. 149-171.
Marta Font Espriu, Poètiques del desig. Alteritat i escriptura a l’obra de Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses (Tesi doctoral), Universitat de Barcelona, 2013.
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
