Apadrina un poema

El distret – Agnès Valentí

El distret


Ferrater, Gabriel, «El distret», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 70; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 88; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 94.


 

Mirar el poema com es contempla un paisatge, una obra d’art o un cos desitjat. Resseguir-ne els contorns, copsar-ne l’estructura i, tot seguit, deixar que s’esbatani. Que a poc a poc es llevi les pells –o les escates­–, que no tingui recança a mostrar les entreteles ni l’artifici i que ens sedueixi fins i tot amb l’esquelet. O amb la llum d’una sola paraula en el tombant d’un vers.

Mirem i llegim, doncs, «El distret» de Gabriel Ferrater, publicat al recull Menja’t una cama (1962) i agrupat posteriorment al volum Les dones i els dies. Podríem pensar que el títol és una d’aquestes paraules que ens il·luminen el camí i ens el fa més transitable. Certament ho és, però, compte, no fos que ens l’aplanés massa i ens impedís veure’n els plecs i l’artesania amb què el poeta basteix la composició. Anem a pams i atenguem, a ull nu, el cos del poema.

Primerament centrem-nos en la forma literària: una sola estrofa de catorze versos d’art major, blancs i anisosil·làbics; això és, sense rima i amb un nombre variat de síl·labes a cada vers. Tot seguit, copsem-ne l’estructura i veurem que, sota l’aparent continuïtat física d’una sola estrofa, el paisatge del poema se’ns obre com un díptic a partir d’una frase que fa de frontissa i alhora de frontera: «Que demà me’n recordi» (v. 7). I, a banda i banda, dues cares que es contraposen i es complementen per confluir en l’experiència de la veu poètica. En una, la veu en primera persona relata la probabilitat que en el dia d’avui, al cel, hi hagués núvols, fet del qual no en té cap certesa perquè no ho ha comprovat, abstret en el que li era proper, «cares i pedres i les soques dels arbres, / i les portes» (v. 3-4). Aquesta successió rítmica d’objectius visuals, representada poèticament pel polisíndeton, ens trasllada a un ambient rutinari i anodí que passa a ran de terra, en contrast amb la imatge dels núvols, símbol d’allò fugisser que es mou i que es transforma. Ferrater desplega aquí la sensació de pèrdua d’un passat immediat annexat al present que ja és inevitable. D’aquí el pes de la frase xarnera que s’imposa i es projecta cap a un futur per despertar de l’atonia aquest home capcot i entotsolat.

Després del recordatori, el poema vira cap a l’altra peça del díptic a través d’un relat en passat que ens trasllada a una visió més elevada en espai i en esperit: la imatge d’una noia en un terrat que es pentina la cabellera. Aquí el poeta obra com un prestidigitador i efectua un gir teatral enlairant la mirada (la del distret i la nostra) més enllà de la barana d’un terrat i la centra en el gest sensual i reiterat de la noia. Novament se serveix del recurs del polisíndeton «una vegada i deu i vint» (v. 12) i així allarga la il·lusió òptica de veure com els braços se li transformen en branques d’un arbre i, com una Dafne distant i involuntària, el trasllada a una altra dimensió. Si el pas inexorable del temps, present en tot el poema, es confirma com a tema fonamental de la poètica ferrateriana, també aquí podem veure com apareix l’altra temàtica recurrent, la figura femenina lligada a l’erotisme. Finalment, per concloure’l, torna al devenir del temps cronològic, fixant la realitat, «Eren les quatre de la tarda», i al meteorològic, «I feia vent» (v. 14), evocant una altra vegada allò que fuig i que es dissipa i que, en definitiva, és lliure.

Gabriel Ferrater trena el poema amb un to narratiu directe i conversacional partint de l’anècdota quotidiana per accedir a un pla més transcendent. Ho fa amb un treball intens en la sintaxi, en una mètrica lliure molt sospesada i, deliberadament, ens porta per dreceres poètiques clàssiques. I és que, si fem memòria, la noia del terrat ens trasllada al sonet de Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, «A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil»:

                                     Jo, de lluny, tant atònit contemplava

lo dolç combat, que amb extremada gràcia

aquestos dos contraris mantenien.

En aquest combat batalla «El distret», la veu que mira, que vegeta amb l’esguard sedat pel vaivé diari, que oblida i vol fer memòria, que recorda i es recrea en una imatge bella i alada que creix cap al cel, com els núvols que s’allunyen. Com el temps.

 

Agnès Valentí

Escriptora

 

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema

 

Comparteix:

Twitter
Telegram
WhatsApp

Associació Gabriel Ferrater

Fomentem estudis, promovem i organitzem activitats per a donar a conèixer la vida i l’obra de Gabriel Ferrater i Joan Ferraté.