Per Josep María Valverde


Ferrater, Gabriel, «Per José María Valverde», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 148; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 194; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 200.


«S’hi va acostar en silenci. Va demanar més llum»

Jaume Subirana

«Per José María Valverde» és un dels poemes de Les dones i els dies amb més fama de críptic. El mateix José María Valverde s’hi va referir (1982) constatant que contenia claus que sols ell podia desxifrar, i va arribar a justificar-lo per la vena hermètica de la poesia catalana medieval. Va esmentar com a font «Bonne pensée du matin», poema de Rimbaud, i podria haver esmentat el cor i les veus dels temptadors amb què comença Murder in the Cathedral, de T. S. Eliot. Sense qüestionar la declaració de Valverde, considero que el lector corrent pot entendre el poema. Aquest article té per objectiu mostrar que podem desempallegar-nos del tòpic de la incomprensibilitat de determinats poemes de Ferrater.

Vuit versos, dues estrofes de quatre versos. La primera estrofa no és pas difícil. Intentem la paràfrasi del que ens hi expliquen: la gent no vol res del que els pot donar Valverde, no li demanen autenticitat, van a la seva, estan fins i tot encantats (amb el doble sentit), es limiten a treballar i anar passant la vida, com els jueus captius de Babilònia. Són pols, sense remei –no hi ha transcendència. L’expressió «el agua viva de su experiencia», en un fragment de conferència de Ferrater (Cartes a l’Helena, p. 81), corrobora el sentit intuïtiu que el lector de bona fe donava a l’aigua viva del poema –un sentit també congruent, per al José María Valverde lector del poema, creient, poeta catòlic, amb la metàfora de l’aigua viva de l’Evangeli de Sant Joan (Joan, 4:10-14). És l’aigua que Jesús dona als creients com a font interior de la vida eterna.

El poema portava data, sota el darrer vers, quan va aparèixer al tercer llibre de Ferrater, Teoria dels cossos: 2.9.1965. La data ja no consta a Les dones i els dies. És el dia que les autoritats franquistes van expulsar Valverde de la universitat. Recordar els fets, que a la seva època van ser prou notoris per convertir-se en notícia a la premsa internacional, allargaria aquest article més enllà del límit estipulat: qui no els conegui, que llegeixi la selecció de textos de Valverde que va editar Jordi Amat (2010). Malgrat la indignació general que havia causat l’expulsió de la universitat dels professors Aranguren, Tierno Galván i García Calvo, Valverde va ser l’únic que va mantenir el gest de dimitir en solidaritat amb ells. Ferrater va portar-li a casa el poema, manuscrit, l’endemà que se sabés que també expulsaven Valverde.

Anem per la segona estrofa, que dibuixa un moviment magnífic de contrast respecte als dubtes o les temptacions plantejats a Valverde en els quatre primers versos. Hi dominen les formes imperatives: «Ara: ni tu no vulguis beure» (v. 5) –una referència a l’aigua de l’estrofa anterior–, «deixa’t només empassar» –accepta el teu destí. «La negror d’ésser sol. Tres dies» (v. 6). Tot lector familiaritzat amb la literatura catalana detecta aquí la referència al Nabí de Josep Carner, a Jonàs. El profeta va a contracor a predicar la destrucció de Nínive (la poderosa ciutat assíria, els habitants de la qual van ser, per cert, súbdits del rei de Babilònia). S’embarca, hi ha una tempesta, el tiren per la borda acusat de causar la mala sort del vaixell, l’engoleix la balena, l’escup a la platja. En la interpretació del Nou Testament, hi ha episodis de l’Antic Testament que prefiguren la vida de Jesús: els tres dies de Jonàs al ventre de la balena prefiguren els tres dies de Jesús al sepulcre i la resurrecció. Jesús era fuster: vet aquí el «groc roent» del setè vers, ple d’energia ètica, el metre que ens mesura. La peripècia de Jonàs té una afinitat profunda amb la decisió de Valverde.

Jonàs va ser escopit a la platja. Al darrer vers hi ha dues preguntes, perquè Ferrater és escèptic, té més aviat neguit que esperança: «Serem potser escopits a mar? Un gran migdia?» (v. 8). Apunta la possibilitat del desenllaç infortunat, el futur incert, sense que Ferrater hi posi ironia, en l’única ocasió a Les dones i els dies que el migdia no té les habituals connotacions de pertorbació i inquietud (de les quals és paradigma un poema com «A mig matí»): és el migdia de plenitud de la iconografia cristiana, ni que sigui amb un interrogant.

A la conferència sobre el Nabí inclosa al llibre Curs de literatura catalana contemporània, hi ha, en fi, aquestes frases, per si algú gosava negar encara que el poema s’acaba d’entendre si el lector té present el Nabí: «El final del seu periple [el de Jonàs] és el començament: és el ser escopit pel peix. I tot el que n’hem de treure és el que n’ha tret l’Església catòlica: la imatge, la prefiguració de la resurrecció de Jesús» (2019: 60).

Amb el poema «Per José María Valverde», Ferrater va donar testimoni d’amistat, recordant el gest admirable de Valverde per a les generacions futures.

 

Enric Blanes

 

Referències:

Jordi Amat (a cura de), Fons José María Valverde (1942-1996): Fragments d’una biografia intel·lectual, Catarroja, Afers, 2010.

Gabriel Ferrater, Cartes a l’Helena i residu de materials dispersos, Barcelona, Empúries, 1996

–, Curs de literatura catalana contemporània, edició de Jordi Cornudella, Barcelona, Empúries, 2019.

José Mª Valverde, «Ferrater: l’experiència de traduir-lo», Faig, 16 (1982), p. 18-19.

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema