“Els polls” o el plaer ocult per la sordidesa


Febrer, Gabriel, «Els polls», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 76; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 99; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 105.


Un poema com «Els polls», inclòs a Menja’t una cama (1962), pren especial significació en relació amb l’afany ferraterià de poetitzar totes les facetes i dimensions de l’experiència humana. Ja des del títol, disposem d’una vaga anticipació de la sordidesa creixent a través de la qual la veu poètica guiarà el lector fins a la imatge final del poema: els polls, que ens remeten irremissiblement a la brutesa i la manca d’higiene, a la deixadesa i l’abandó, i fins i tot a la idea d’infestació i invasió. Pel que fa a la gènesi del poema, sembla que Ferrater va inspirar-se en el seu amic Juan Goytisolo, escriptor barceloní que va tenir vincles amb ciutats com Tànger i Marràqueix, i que aparentment es complaïa a freqüentar els baixos fons urbans i a assistir amb assiduïtat a certs cataus rònecs i sòrdids (Oller, 1986: 196-210). Tanmateix, el desconeixement del pretext que origina els poemes de Ferrater mai no hauria de privar-nos de l’experiència sensorial i intel·lectual que suposen ni tampoc hauria de ser un impediment per a la descodificació o fins i tot el gaudi dels seus textos.

«Els polls», poema de trenta-un versos de decasíl·labs blancs, parteix, amb la distintiva dicció que caracteritza la poesia ferrateriana i amb un alt grau de narrativitat que també trobem en molts altres poemes de l’autor, del que podríem qualificar d’un distanciament. Aquest distanciament és marcat per una barrera intangible que s’ha dreçat entre un ell i un nosaltres i que queda implícita des del principi amb l’ús de la 3a persona del singular, d’una banda, i la 1a persona del plural, de l’altra: «Se’n va anar. Viu amb gent que no ens coneixen / i els parla de nosaltres» (v. 1-2). És precisament el nosaltres el punt de vista des del qual parla la veu poètica. Tanmateix, aquest nosaltres, al qual abans de la partença també pertanyia ell, es presenta com un grup indiferenciat, homogeni (qui són nosaltres?), que es contraposa a la individualitat i singularitat d’ell, sostinguda al llarg del poema. Ell se’n va anar, i ara ha tornat («es quedarà uns quants dies», v. 8), i és en aquest context que es fa visible el distanciament de què parlàvem i que pren sentit aquesta escissió, concretada en marcades diferències en els codis comportamentals i morals d’ell i els del nosaltres («Sovint, torna / i sorprèn actituds que ens fan vergonya», v. 2-3), però també en diferències en l’àmbit dels costums («Ell farà tard / a dinar i sopar», v. 12-13) i en els plans sensorial, intel·lectual i fins i tot epistemològic; o, en definitiva, en el pla de la percepció de la realitat.

El bagatge vital i experiencial que aquest ell ha anat adquirint quan era lluny, en uns altres llocs i amb una altra gent, crea un decalatge de sensibilitats notable amb el nosaltres, una distància que condiciona la manera de mirar i entendre el món. D’aquest bagatge, que també ha tingut un impacte en la mirada d’ell sobre l’antic espai de pertinença –tant el físic com el no-físic–, se n’expliciten vagament algunes vivències: «contarà que ha explorat cellers, teulades» (v. 14), ha explorat, doncs, els extrems, tant de baix –cellers–, com de dalt –teulades–, llocs impropis, allunyats del centre, de la mitjania. És interessant constatar com, amb la seva tornada, aquest ell adopta el paper de «guia» o de «mentor» dins el casal: ell és la persona amb experiència, ell és qui ha conegut la vida de prop en la seva dimensió més primitiva, bruta i elemental. Ell parla i nosaltres escolten. Ell ha tornat sabent que «hi ha vides més sordes que les nostres / veïnes nostres» (v. 15-16), mentre que els individus que formen el nosaltres encara viuen enclotats dins la mateixa realitat de sempre, i hi estan tan habituats que fins i tot han perdut la sensibilitat al fred que hi regna («i el seu ull ha notat que ja no som / sensibles als grans freds d’aquest casal», v. 6-7).

També serà ell qui guiï nosaltres fins a les golfes de l’edifici (de nou, l’extrem superior) i els iniciï en certs hàbits i noves experiències sensorials que voregen la desplaença i fins i tot la improbitat: «i ens haurem d’ajupir dins una golfa / on es pareix per terra. Olorarem. / Tastarem menges de color de tosca / per les dents mal falcades» (v. 19-22).

Tot aquest ritu iniciàtic culmina amb la inquietant imatge dels polls, cúspide d’aquesta sordidesa; l’últim vespre, abans que ell se’n torni a anar, «ens entra puntual, amb l’ull encès, / aguanta un grum damunt les estovalles / i el deixa caure. “Són polls”» (v. 25-27). Els versos que expliquen l’origen d’aquests polls, a banda d’introduir el vessant de caire més sexual, accentuen encara més el grau d’abjecció: «Ha sabut / ficar la mà al baix ventre d’una vella» (v. 27-28). Una abjecció que fa tremolar de plaer aquest ell, que li encén l’ull, mentre els qui constitueixen el nosaltres, en un gest de reconeixement i fins a cert punt tal vegada també de misericòrdia, l’agafen pel braç en l’epifonema del poema: «És el nostre germà / i és el de sempre. L’agafem pel braç / i sentim com tremola de plaer» (v. 29-31). Precisament, segons recull l’edició crítica de Les dones i els dies a cura de Jordi Cornudella (2018: 318), la censura franquista va manar de suprimir aquests darrers cinc versos perquè els considerava un atac a la moral.

«Els polls», en la línia de tants altres poemes de Ferrater com «La vida furtiva» o el poema immediatament precedent, «El lleopard», és susceptible de llegir-se en clau psicoanalítica. En aquest correlat psicoanalític, l’ell encarnaria aquella dimensió de la nostra psique que ens obstinem a aïllar i a silenciar, i que, en termes freudians, el superego reprimeix i relega a les golfes de la consciència amb tots els trastos vells i inútils, però que sempre ens revé obsessivament, cosa que desemboca en una confrontació amb un mateix: és el gust secret pel macabre; el plaer obscè que l’ésser humà sent a la callada per la dimensió més sòrdida, escabrosa, bruta i visceral de l’existència; les «passions / ennuegades» (v. 28-29) de què el poeta parla a «El lleopard»; les pulsions biològiques més primitives i elementals del nostre ésser subreptíciament animal que se sent atret per aquests polls, per la brutícia, per la sexualitat més decadent, pel masoquisme truculent, per la malaltia i la putrefacció, per l’eros i el thanatos, la libido i la destrudo. El casal (o l’edifici), metàfora d’aquesta psique, com ho podria ser també el pis de «La vida furtiva», «el mortifica un corc d’uns ulls d’escales / inesperades» (v. 17-18) que ens duen de manera imprevista, en un trànsit en tots dos casos ascendent (amb les escales o l’ascensor), cap als extrems de la consciència (en aquest cas les golfes), i ens exposen als replecs més foscos de la pròpia psique, a l’id freudià, al component més instintiu de l’home i també, consegüentment, al més primari.

 

Xavier Mas Craviotto

Escriptor i pofessor

 

Referències:

Dolors Oller, «Gabriel Ferrater: la veu és un altre», La construcció del sentit, Barcelona, Empúries, 1986, p. 196-210.

.

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema