Ferrater les dones i el temps
Ferrater, Gabriel, «Temps enrera», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 46; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 58-59; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 64-65.
Hi ha una manera infal·lible de saber si un poeta/una poeta són realment bons, més enllà de l’èxit o el fracàs que van assolir en el seu temps: si ens interpel·len avui, és que són bons. Gabriel Ferrater ho és, per sobre de molts dels seus contemporanis i per sobre de molts dels poetes que el van precedir i, segurament, dels molts que l’han seguit. Ens parla de prop, Ferrater, i ho fa per una senzilla raó: va saber copsar les grans inquietuds humanes –que sempre són les mateixes– i que es transformen en temes universals i que la literatura fixa negre sobre blanc.
L’enyorament de la joventut perduda és un d’aquests temes recurrents. Acostuma a aflorar quan s’han complert els cinquanta, però a ell –que es va suïcidar just abans de complir-los– li va mossegar molt abans perquè va ser un vell prematur: el món li va pesar molt aviat, que és com dir que li va començar a preocupar a l’edat en què a d’altres els importa ben poc, per la qual cosa la seva consciència del temps va esdevenir tràgica. El poema «Temps enrera» parla d’aquell temps extraviat per sempre, mil vegades enyorat i el poeta constata aquesta nostàlgia.
El poema «Temps enrere» –trenta-vuit versos de musicalitat perfecta– ens duu a la seva joventut més tendra, quan va traslladar-se a França per evitar les sacsejades de la Guerra Civil i quan va estrenar-se en les relacions sentimentals. Som a Liborna –no gaire lluny de Bordeus– durant l’ocupació alemanya i el jove Gabriel manté una relació amb una noia francesa. La recorda vestida amb els colors de la bandera del seu país –blau, vermell i blanc–. És en aquell temps detingut, en què el poeta es refugia per un moment: «Deixa’m fugir d’aquí, i tornar al teu temps. / Trobem-nos altre cop al lloc de sempre», diuen els primers versos (v. 1-2).
Sobrevolada per l’amenaça bèl·lica, inquiets pels soldats que els passen pel costat, la parella alegre i tremolosa alhora recupera la felicitat temporal: «Podem besar-nos. / Som joves. No sentim cap pietat / pels silencis passats, i tenim pors / dels altres, que ens distreuen de les nostres» (v. 32-35). Un món impermeable, aquest de la joventut, aliè gairebé a tot. Un món digne de ser enyorat perquè ens allunya de preocupacions que en realitat faríem bé de no tenir perquè sovint la solució no és a les nostres mans.
El temps, sumat a aquelles que atresoren la condició femenina, són en els seus versos els seus interessos principals. Per això va titular el recull de la seva poesia Les dones i els dies. És per això que aquest poema és també un cant a la feminitat i enllaça amb els molts poemes ferraterians, en què les dones més joves són objecte de desig. Per exemple, al poema «Riure», llegim: «què en faria / d’una meva joventut? / És la teva la que em val» (v. 26-28). Mentre al preciós poema que és «Helena» –dedicat, naturalment, a Helena Valentí, qui durant un temps seria la seva parella–, trobem una Helena que compleix només vint anys mentre ell, amic del seu pare, en té força més i la mira amb la distància de qui ja no podrà tornar mai més a aquell moment i sempre serà, per a ella, vell.
Creu Ferrater que la joventut de les noies belles el renova per dintre, com una saba màgica que el manté amb vida. «Deixa’m fugir d’aquí, i tornar al teu temps», va escriure (v. 1). Un temps que sembla més d’ella que d’ell, que se’l mira de lluny i el contempla com si fos una postal, la vella fotografia d’un instant de felicitat que ja no tornarà.
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
