Més enllà de la mort. “La vida perdurable”


Ferrater, Gabriel, «La vida perdurable», Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 230.


Sembla estrany, el títol d’aquest poema, si tenim en compte el suïcidi lent de l’autor a mans de l’alcohol. L’ésser humà és constituït per les seves contradiccions i sí, el poema és un cant a la vida dins del seu despropòsit. Hom podria dir de Gabriel Ferrater que estimava el desig de viure més que la vida mateixa, i que la mancança de gaudi vital que experimentava atiava aquest desig; d’aquesta manera l’absència d’una felicitat a l’ús (diguem-ne satisfacció) esdevenia la felicitat mateixa: quelcom molt més estètic que el gaudi momentani de fer realitat allò que s’anhela. La set de viure, diguem-ho així, s’alimenta de més SET, i això permet de continuar vivint poèticament.

El poema comença a partir d’una buidor: «El vespre no diu res avui. Ja som / més aviat demà» (v. 1-2). No ha passat res d’extraordinari en aquest dia que potser representa un cadenat de dies, una època sense la visita de la persona estimada, sense avenços polítics ni socials, sense excelsituds creatives o reconeixement d’altri. El dia ha viscut i ha mort en un nou dia, en un cicle semblant al de les vides humanes, les quals es van vessant en les noves generacions. La manera que aquest dia no passi a l’oblit és escriure el poema, constatar la seva impersonalitat i fer-lo sobreviure en la seva inespecificitat expressada en paraules.

En l’expressió «Fa fred, com si / totes les coses fossin groc llimona» (v. 2-3), la sinestèsia reforça la idea de desemparament provocada pel clima extern (i intern). Tres dècades més tard Neil Diamond cantava «Some days are diamonds, some days are stones» i també feia referència al clima («the blowing wind») per identificar la seva petitesa davant dels dies grisos. Dies grisos, on, en canvi, les coses ressalten amb el seu ofensiu «groc llimona», color que fereix la retina i l’omple de simbolisme cultural: la mala sort és groga, la premsa de notícies nefastes i morboses, també.

Sens dubte el pes específic del poema rau en l’objecte simbòlic del «paquet» (v. 4). L’alter ego del poeta camina pel carrer amb un paquet a les mans que «ja no té cap traça de memòria» (v. 5), que ha perdut la funció, el destinatari, el contingut. Allò que hi ha dins del paquet ha perdut la rellevància però manté el pes, que és el pes de viure, acumulat, el passat que no afegeix sentit al present. El paquet no pot «obrir-li el record d’una vida» (v. 6), i clarament tampoc no pot aportar cap clau envers el futur, perquè les mans són «mortes de tant / d’aguantar temps fet present abans d’hora» (v. 8-9). El pas del temps, els dies que se succeeixen sense entitat, i ara, el futur eliminat per la seva premonició, un futur que el poeta VOL fer arribar abans d’hora perquè, tristament, en vol ser l’amo.

Les mans «no se [li] aixequen per fer adéu» (v. 10). És aquest potser l’anunci de la seva partida, de la seva renúncia a viure, del seu mastegat suïcidi. El pròxim, les altres persones, queden relegades a una visió llunyana: seguiran les seves vides, les seves rutes pel carrer, arribaran a les seves destinacions, potser, però el poeta no pot socialitzar ni per acomiadar-se’n: el pes del no passat li ho impedeix, i hom diria que si no hi ha cap passat és perquè el present és talment el passat tota l’estona. Nascut el 1922, Gabriel Ferrater va trobar en la poesia una manera de destil·lar els traumes que, com gairebé tothom, havia anant engolint al llarg de la vida. Un segle més tard han proliferat sistemes que permeten passar pel filtre de la consciència les pedres de les emocions que no hem entès en el seu moment. Per tal de no estendre el nostre mal als altres, i si les circumstàncies ens deixen, ens hem d’atrevir a: 1. acusar, 2. perdonar, 3. perdonar-nos.

D’altra manera la vida podria esdevenir la d’un col·leccionista de traumes: «Sí, també faig col·lecció / de dies, però els tinc tots repetits» (v. 11-12). En aquest vers es veu clarament una referència a la infantesa, a aquella edat prepuberal en què els vailets fèiem col·lecció de cromos: quan els teníem repetits els intercanviàvem entre nosaltres o al mercat de Sant Antoni. Aquesta frase final del poema aconsegueix tancar-lo amb molta elegància, dibuixa una circularitat pel fet que reprèn l’inici en tornar a la mesura del «dia»; d’alguna manera el «paquet» ha quedat encerclat en el temps.

El poema és inclòs al volum Da nuces pueris (‘Donar fruits secs’), títol que entronca de manera fractal amb allò que ens ocupa aquí, car de la vida plena de color, de fructosa,  de suc dolç de la fruita fresca, ens resta la sequedat, no per eixuta menys valuosa, i, per suposat, molt més perdurable: el text escrit.

 

 

Anna Aguilar-Amat

 

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema