Apadrina un poema

La vida furtiva – Josep Murgades

La vida furtiva


Ferrater, Gabriel, «La vida furtiva», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC»,  21), 1979, p. 73; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 94; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 100.


 

La parole est moitié à celui qui parle, moitié à celui qui l’écoute.

Montaigne, Essais, livre III, chapitre XIII

 

«Apadrinar» un poema com l’aquí triat presenta l’al·licient de comprovar com pot diferir la lectura que, d’un text propi, en fa legítimament l’autor  –doblat ell mateix en lector seu–, d’aquella altra lectura, no menys legítima, que en pot fer el lector extern, sigui aquest bé un d’individual, bé un de col·lectiu.

L’autor, com a tal, pot creure’s amo i senyor del seu producte literari; però, tan bon punt el publica, aquest deixa de ser patrimoni exclusiu seu per convertir-se també en propietat de la comunitat lectora.

I si hi ha motius per experimentar sovint fonamentades reserves davant l’anomenat reader’s power, no n’hi ha d’haver menys per mostrar-se justificadament suspicaç davant el teòric poder que li correspondria a l’autor com a exegeta de si mateix.

Així, un Adorno sobrat de raó advertia, en els seus Apunts sobre Kafka, que «l’artista no està obligat a entendre la seva pròpia obra, i hi ha motius per dubtar que Kafka entengués la seva». Jean-Claude Carrière, en les seves respostes a «Les qüestions de l’esfinx», sentencia com, atesa la deriva vital del personatge, Rimbaud «haurà marxat, i després s’haurà mort. Mai no sabrà que era Rimbaud». I, encara, segons sembla, Cervantes se’n va anar d’aquest món convençut que la seva gran obra eren Los trabajos de Persiles y Segismunda, no pas el Quixot.

I bé, cert, cap d’aquests casos no és aplicable a Gabriel Ferrater. Tan rupturista com a creador i, alhora, tan perspicaç com a crític. Però aquesta seva doble condició de solvència, escriptora i lectora, no li atorga el monopoli en l’anàlisi interpretativa de la seva poesia.

D’altra banda, poc podem pas saber –i, encara que ho sabéssim, tampoc no ens hauria d’importar gaire– si, en escriure «La vida furtiva», Gabriel Ferrater tenia efectivament in mente el que ell indicava com a tema del poema: la impossibilitat de mantenir indefinidament reprimides (en el sentit freudià del terme) tot de vivències que, d’una o altra manera, acaben sempre per emergir.

(Aquest autocomentari, l’havia fet en un xerrada informal a la Facultat de Lletres de la UAB durant el curs 1971-1972; la mateixa en què, tot picardiós, va parlar d’alguns dels seus «plagis»; entenent per tals, és clar, no pas els productes resultants de cap xoriceria mecànica per desaprensió intel·lectual, sinó per coneixement aprofundit de la tradició literària i consegüent apropiació enriquidora; per al resseguiment d’alguns d’aquests en dos dels seus poemes més coneguts, vegeu Macià & Perpinyà, 1987).

Fos com fos, l’«escenografia temàtica» (l’expressió és de Perpinyà, 1997: 148) desplegada per Gabriel Ferrater a «La vida furtiva» (ascensor, pis, timbre, irrupció, desemparança) es prestava d’allò més a convertir-lo, per causa de l’horitzó d’expectatives de l’època, en un de tants clams literaturitzats contra el règim polític llavors imperant.

Per dir-ho en termes de la vella retòrica, i per analogia amb topoi com el locus amoenus i el locus eremus: el locus inconscius que, segons Gabriel Ferrater, volia significar el seu poema es veié transformat en un locus furtivus; o sigui, de lloc psíquic dipositari de les franges més profundes de l’inconscient, en lloc físic de la clandestinitat i de la resistència antifranquista.

 

I és així com no podien deixar d’entendre-ho Castellet & Molas (1963), davant d’un poema  –aquest de «La vida furtiva»– que els anava com anell al dit per il·lustrar, des de la concreció poètica, la teoria del realisme històric (o denominació local de l’anomenat arreu del continent realisme socialista). I, a la seva saga, Àngel Carmona (1970) e tutti quanti (per una breu notícia de la recepció polièdrica de «La vida furtiva», vegeu Perpinyà, 1997: 148).

Atès el fet llavors que tot tòpic només esdevé tal a còpia d’iteració –lectora (exegètica) i recreativa (intertextual)–, ens trobem que, si paràvem esment en la probable data de composició de «La vida furtiva» (devers el 1960; Cornudella, dins Ferrater, 2018: 256) i en la de publicació efectiva del llibre on apareix Menja’t una cama (març-abril del 1962; Cornudella, dins Ferrater, 2018: 257), aquest poema constitueix probablement un model d’altres composicions literàries posteriors inequívocament referibles, aquestes sí, a la brutal repressió exercida per la dictadura.

(La qual, d’altra banda, no deixaria de proporcionar per aquells anys nous episodis tràgicament reals per continuar vivificant el topos literari en qüestió; entre molts d’altres, la mort, a mans de la policia, dels estudiants Rafael Guijarro, el 1967, i Enrique Ruano, el 1969.)

Vet aquí llavors alguns pocs exemples de les composicions al·ludides: a) els darrers paràgrafs de M’enterro en els fonaments de Manuel de Pedrolo (novel·la datada el juliol-agost del 1962, però no publicada fins al 1967); b) el poema de Lluís Serrahima «Què volen aquesta gent?» (de 1967-1968, musicat, i interpretat fins a la –sempre, ai!, necessària–sacietat, per Maria del Mar Bonet); c) el poema de Raimon, musicat per ell mateix, «De nit a casa, junts» (del 1969); d) el poema de Miquel Martí i Pol «Algun dia vindran…» (de datació incerta?, per bé que no posterior al 1971).

La literatura, prou que ho sabem, és autotròfica. Es nodreix d’ella mateixa. Hi ha, però, múltiples i vàries maneres d’elaborar-la, de condimentar-la, de degustar-la. Les quals venen determinades per quines siguin les condicions materials històriques des d’on aquesta es cou i des d’on aquesta és consumida.

Aquelles condicions que, en el cas de «La vida furtiva» de Gabriel Ferrater, n’abonen, a banda de la lectura moral-existencial que en feia el seu autor, la lectura en clau política i social que n’han fet àmplies masses de receptors.

 

Josep Murgades

Professor (UB)

 

Referències:

Carmona, Àngel, Antologia de la poesia social catalana, Madrid-Barcelona, Ediciones Alfaguara, 1970.

Castellet, Josep Maria; Molas, Joaquim, Poesia catalana del segle xx, Barcelona, Edicions 62, 1963.

Ferrater, Gabriel, Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018.

Macià, Xavier; Perpinyà, Núria, «“Sóc més lluny que estimar-te”, més enllà del plagi: Cambra de tardor i La lliçó, de Gabriel Ferrater», Els Marges, núm. 38 (setembre del 1987), p. 21-31.

Perpinyà, Núria, Gabriel Ferrater: recepció i contradicció, Barcelona, Editorial Empúries, 1997.

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema

 

Comparteix:

Twitter
Telegram
WhatsApp

Associació Gabriel Ferrater

Fomentem estudis, promovem i organitzem activitats per a donar a conèixer la vida i l’obra de Gabriel Ferrater i Joan Ferraté.