No una casa


Ferrater, Gabriel, «No una casa», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 61; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 77; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 83.


Llegia el poema i la raó em deia: hi és o no hi és, la casa? És la casa? No és? I també: hi és i no és. I encara: el que no hi ha és l’ÉS! En efecte, al títol, el verb és elidit amb una gran intenció. És a dir, el títol no vol ser una oració. El títol vol destacar la substància, el sintagma nominal amb modificador negatiu. El substantiu, casa, esdevé el centre del títol, i, per extensió, el centre del poema. O més ben dit: el centre és que no és una casa. El què o el qui no és una casa no ho sabrem fins als últims dos versos. I vet aquí una de les màgies del poema i del poeta: sempre atreu aquesta esgrima mental que Gabriel Ferrater executa des del primer moment, i que va desplegant com una espiral geomètrica a través del poema, i entre els poemes de llibres diversos. És així, doncs, que el poema enamora: primer des del cap i després des de la pell.

El títol ja ha activat el trampolí. I després? Després hi ha la veu. Fidel al gust de la poesia conversacional i amb el to menor que estima el poeta, tenim en primer terme la veu d’un personatge que és, o serà, en un paisatge. Però primer no és una veu que afirma o imposa: comença amb una conjunció condicional que dibuixa una acció que ha de fer, o pot fer, algú altre. In media res: la descripció d’una posició corporal que, amb el cos dels dos personatges, pot semblar o ser una casa. I proximitat de pla: la imatge només abasta el tors i les extremitats superiors dels, ho sabrem després, presumptes amants. És una troballa, trobo, la proximitat de la veu i la proximitat de la imatge (sempre aquell gust per posar vasos comunicants entre els sentits). La condició del moviment i la posició de la mà perfà la possibilitat, per això el verb es conjuga en futur («serà», v. 3), de la figuració d’una casa. Som davant d’un gran exercici de literaturització dels cossos: el cos, ben conjuminat en les parts, pot esdevenir un tot, una casa. Els cossos, per tant, són el dedins, l’interior de la casa; i tots els elements de la cambra «real» de l’escena esdevenen el «fora» (v. 8), el «paisatge». L’artifici, doncs, ha edificat un «dins» i un «fora», una tensió, en definitiva. Una tensió visual que se suma a la tensió conceptual de l’existència o no de la tal casa, o de la significació de la casa per a un dels personatges.

El poeta ha establert la dualitat de dos cossos, del dins i del fora, de la casa i de la no casa. I aquesta dualitat ha conferit dinamisme al poema, tot i l’aparent escena estàtica que descriu. I és des d’aquí que apareix «dona» (v. 8). Així, indeterminat. Fórmula magistral per superar l’anècdota d’una determinació que hauria singularitzat d’alguna manera «dona». Una nova tensió encara: «dona» inclou totes les dones, supera el temps concret i estableix una categoria de femení prou evident al llarg de la poesia de Ferrater. Segurament per això mateix el substantiu està suspès entre dos silencis; i repeteix el procediment dels silencis en la segona i tercera (tercera!) aparició de «dona» al desenllaç. Sigui com sigui, la «dona» ha de mirar el «paisatge» (la veu directa, ara transportada en veu poètica, li ho ordena): el paisatge exterior (serralada, hivern, carena, posta) continua essent interior (coixins, llençols, làmpara). La natura referida és una figuració, no és de «debò», no és en absolut romàntica (ja ens ho esperàvem, oi?). Cap locus amoenus: no es tracta pas que el paisatge subratlli una emoció «lírica» de la comunió eròtica i sentimental dels dos protagonistes. El paisatge continua essent la cambra on es dirimeix si la casa hi és o no hi és, o si s’és una casa o no. Com si tot plegat fos l’obrador d’un cervell que apama imatges plàstiques per resoldre una qüestió estrictament personal referida a l’essència i a l’existència del jo. D’un jo prou concret.

La cambra! Ai, la cambra! Com una cinta de Möbius, els plans es pleguen, quin és quin? Ara no és tardor, és hivern. El temps que passa: la temporalitat. En efecte, és temporalitat aquest ocàs, el crepuscle vespral que «menstrua», clavat. El paisatge és, per tant i també, el pas del temps que mena el poema a la seva conclusió. El dolor ve, en primer terme, d’aquest pas del temps! I una nova paradoxa: el sol, evidència de la temporalitat, no diu que pateix; la veu poètica, sí. Quin joc més subtil del poeta fent literatura alhora que mostra els trucs de la literatura! I aquest attrezzo, paisatge, és el que nua els personatges: «és el nostre» (v. 18). Ara sí: ben determinat i possessiu: «el nostre». Un cop arribats, doncs, a la unitat que commina la posada en escena, cal tornar a establir una tensió irresoluble: el jo. El jo desfà la summa del «nostre» paisatge present per engegar la piula del passat: els camins dubtosos estrictament personals i singulars han estat necessaris per arribar aquí, a aquest moment, a aquest lloc. I no és possible la comunió dels «ulls» (v. 25) que tantes vegades hem trobat en l’estètica romàntica amb les pretensions místiques de l’absolut d’Eros. No. Aquí no és possible! Els ulls, miralls, de l’altre podrien ser l’evidència de la veritat nua. Per això s’ordena, o s’implora, que ella no el miri. Ella només pot mirar el «fora» i  no pas el «dins». Perquè a dins del dins d’ell hi ha «la figura poc certa, / sense pedra ni aplom» (v. 26-27).

Finalment ho sabem: el poeta ho diu, li ho diu. No es vol veure a dins dels d’ulls d’ella. No vol veure el que ja sap (el que ja sabia quan ha començat el poema): que ell no (és) una casa. I no ho és perquè no conté «pedra». No és una entitat o estat sòlid que pugui oferir (a)plom: verticalitat i recer. Per això, segurament, és una figura poc certa. No és ben de veritat, doncs, o prou segur. I la figura, el dibuix que tot el poema ha confegit i al qual s’ha referit, el dins i el fora, no és prou cert. Tot el castell de cartes, tan bonic que era, tot per terra. I al final, subtil, la tensió novament, l’electricitat de la col·lisió d’entitats i de conceptes: «No em miris», diu (v. 24). No sabem si hi ha la mirada necessària per revelar la veritat; però l’enunciat de la petició, sense acció «real» necessària, ja descabdella la «tragèdia». Tot l’espectacle ha existit per arribar a l’evidència de la natura interior, i certa, del jo, de la veu. I tot plegat sense transcendència, sense farbalans ni grandiloqüència! Amb uns mots que eren i són d’ús popular, sense cripticismes amagats ni trucs impressionistes o impressionables. Tot plegat com si es tractés d’una afinada descripció d’interiors casolans amb figures humanes en descans amorós! I, en canvi, i alhora, som davant d’un poema amb una càrrega òntica en absolut desdenyable.

«No una casa» em meravellava, i encara ho fa, per aquest talent i traça a l’hora de gratar fins a l’arrel de l’essència del jo, del seu i del nostre. Sense compassió, sense trampes, sense cap altre artifici que el de la llengua, la matemàtica semàntica, la càrrega sintàctica i l’organicitat de l’arsenal retòric (la literatura, la bona literatura). I tot això des de qualsevol poema (central o marginal, quin és quin?), perquè tot poema repica en un altre, i en un altre (en una paraula, en el ritme del vers, en una sinestèsia, en una estació de l’any…). Gabriel Ferrater crea realment un univers propi amb uns poemes que dialoguen entre ells i amb nosaltres. I aquesta conversa que percebem entre els seus propis poemes i amb nosaltres com a lectors atents ens afina. Afina el nostre gust, la nostra intel·ligència (en el sentit més natural i bàsic possible) per tal d’acarar-nos, ara sí, amb el mirall fondo que ens posa al davant. I afina també la pell que respon vivament als estímuls de la ment. I no podem fer altra cosa que mirar-li els ulls i arriscar-nos a la revelació del que tenim a dins. Els ulls de Ferrater són els poemes!

 

Pep Paré

Dramaturg i professor

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema