Literatura 


Ferrater, Gabriel, «Literatura», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 36; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 47; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 53.


La literatura sol parlar de moltes coses, però parla sobretot i en primer lloc de literatura, de manera directa o indirecta, entre les línies o sota els mots. La poesia de Gabriel Ferrater n’és una confirmació rotunda; és una referència important en bona part dels seus poemes i és el tema central de manera gairebé expressa en alguns de la primera part de Les dones i els dies (2018), com «Sobre la catarsi», «Literatura», «A través dels temperaments» o «A l’inrevés». És en aquests poemes de Da nuces pueris (1960), en què sembla que es plasmen algunes de les idees bàsiques de Ferrater sobre la literatura i l’escriptor. El poema «Literatura» pot resultar paradigmàtic en aquest sentit. Cal destacar-ne d’entrada l’encert i l’evidència aparentment fàcil de la metàfora del calamar referida a l’escriptor, així com el sentit també aparentment lúdic i irònic de tot el poema. Un esplèndid poema, sense cap dubte, molt més ric i profund del que una simple i ja llunyana lectura podria fer-me presagiar. És obvi que els seus decasíl·labs responen a la marcada estructura del sonet, probablement l’estrofa més codificada de les literatures romàniques, que per això mateix pot acceptar una gran diversitat de variacions; una forma poètica que curiosament no va temptar Ferrater més que en molt escasses ocasions. Un sonet que altera l’ordre tradicional dels dos quartets i els dos tercets, format per quatre blocs temàtics i formals visualment diluïts en un sol cos de catorze versos.

Un primer tercet amb els pensaments d’un calamar, transsumpte de la figura de l’escriptor, que ens presenta el tema del poema, així com el temor a una expressió massa descarnada dels propis sentiments. Un quartet que dona pas a la veu del narrador que, a partir de l’afebliment de l’«abundància del cor» (v. 4), mostra el predomini dels elements decoratius –«la voluptat formal», v. 5– en els quals el calamar/escriptor tracta d’afermar la seua subjectivitat. Un segon tercet mostra la seua condició contradictòria: l’orgull de mostrar-se i fer-se conèixer –sinceritat– i la por d’exposar amb excés les emocions –«sentiment de l’estil» (v. 10). El darrer quartet conclou amb la vaga confiança en el sistema literari, «fe en el llenguatge» (v. 13), i amb un vers final demolidor: el destí fatal del calamar que sucumbeix a la temptació de l’inefable (v. 14). El conjunt, una brillant al·legoria i una encertada successió de metàfores adients que posen de manifest aquella «duplicitat» del llenguatge poètic que tan bé va assenyalar el mateix Ferrater: «El vers és fet de duplicitat, i és per això que escriure en vers és si fa no fa l’única manera divertida d’escriure» (Sobre el llenguatge, a cura de Joan Ferraté, Barcelona, Quaderns Crema, 1981).

El títol del poema és ben clar i sembla que ho diu tot, o quasi: «Literatura», és a dir,  poesia. Crec que els escriptors en general, els poetes sobretot, s’hi poden veure reflectits sense dificultats: els primers escrits, els dubtes i les contradiccions, l’aprenentatge, el pes de la tradició, la confiança en la llengua, la sensació de la seua insuficiència, la temptació de l’inefable. Parla de Carles Riba? Evidentment. La seua trajectòria literària ha estat la inspiració i el model necessari d’aquest escriptor/calamar. Les referències i les al·lusions són molt clares: la voluptat formal, la fe en el llenguatge i «l’abundància del cor» sobretot, que amb tant d’encert va saber temperar en les Elegies de Bierville amb aquella «antiga / regla que l’acordés amb el pudor de la veu» (XII, v. 3-4). El mateix Ferrater ho explicita en les cinc conferències sobre La poesia de Carles Riba (1979) i en el «Prefaci» a les Versions de Hölderlin (1971) del mateix autor. Però parla també dels poetes i de la poesia i d’ell mateix com a poeta, com no podia ser d’altra manera. Aquells «monstres, ben poc crítics», que en una primera lectura podíem atribuir a la crítica, són expressió del mateix poeta, com en el poema de Guillaume Apollinaire «Le poulpe» –amb la seua tinta també, «Jetant son encre vers les cieux»–: «Ce monstre inhumain, c’est moi-même» (Poèmes, París, Gallimard, 1956).

«Literatura» és també una visió condensada de la seua trajectòria com a poeta iniciada als catorze anys, tal com ho conta en els primers versos: «Vaig descobrir / Les Fleurs du Mal, i això volia dir / la poesia, certament» («In memoriam», v. 5-7). I fou temptat per l’inefable, com sol ocórrer en tota la gran poesia. L’inefable, aquell «pou pavonat blau com el canó / del revòlver» (v. 1-2), de «La mala missió», aquell «fil et daura / la fosca memòria» (v. 1-2) en «Teseu», allò que fa que el poema siga poema, allò que no es pot dir, el buit insondable que ens habita, la mort en una última i fatal reducció.

 

Jaume Pérez-Montaner

Poeta, traductor i professor (Universitat de València)

 

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema