Allargar la jugada. Lectura d'”Els Jocs”


Ferrater, Gabriel, «Els jocs», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 28-30; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 33-35; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 39-41.


«Da nuces pueris» és un vers de Catul que vol dir ‘dona nous als nens’. Ferrater el va triar com a títol del seu primer llibre de versos, perquè l’entén com a precepte ètic, «car es fa càrrec del fet que als nens els agraden les nous». Hi ha molt de joc en aquesta ètica: dones nous als nens –és a dir, reparteixes felicitat– per veure quin efecte tindrà, per veure què passarà després. Aquest gest té un punt d’aposta, perquè Ferrater entén que bona part de la vida és un joc.

A «Els jocs», poema de Da nuces pueris, el jo poètic passeja, com un flâneur baudelairià que escriu poemes en prosa. Ve d’un barri extrem, perquè el lloc d’on surt aquest poeta no és gaire agradable. Veu unes nenes que patinen i juguen. Va a un club de tenis de rics de segona categoria, que és el tipus de rics que han estat sempre els barcelonins. Allà, uns nens principiants juguen a tenis, «i sempre els cauen / pilotes fora» (v. 23-24). Quan ets un nen, quan comences a jugar, és normal que les coses no et surtin bé. Sobretot si, com el nen ric del poema, no hi poses convicció. Aquest nen ric surt a buscar la pilota que ha perdut i troba uns nens bruts, segurament pobres, que juguen a futbol tan malament com ell a tenis. La diferència és, i això hauria de ser una primera lliçó per a aquest consentit, que tenen més entusiasme perquè juguen amb més vitalitat. El nen ric encara no ho sap –però ho intueix, per això té vergonya– que la millor tàctica és jugar sempre al límit de les teves possibilitats.

El poeta segueix passejant, i ara sap on va. Va a veure adults que juguen per allargar el dia i per distreure la grisor: «Riuen / però juguen al bàsquet» (v. 44-45). El joc ja no és innocent, com el dels nens. El joc ja és una missió vital, i no es poden permetre no prendre-s’ho seriosament. Hi ha una noia imperfecta, massa alta. No és bona jugant, però té sort quan se li allarguen les jugades –no és el que intentem tots, allargar les jugades?–, encara que després, com li passa a ella, les perdem. La noia ha entès el mecanisme. Has d’apostar fort i això és arriscat; perquè pots perdre molt, però aquesta aposta és l’única manera de guanyar.

Ferrater ja no es pot aguantar la veu, i el jo poètic ha d’explicar el que ha vist. Ens parla «un doctrinari» (v. 63); és a dir, un home que es guia per la teoria més que per les exigències pràctiques de la realitat. Alhora, menysprea algunes idees, per això està «ple / d’odis intel·lectuals» (v. 63-64). És incapaç de no intentar explicar-se allò que veu, de no provar de donar-li sentit. Aquests homes i dones juguen; és a dir, viuen. Com que el poeta és un vitalista, té simpatia per la gent que entén que la vida s’ha de jugar –i que s’ha de fer amb convicció, com ells es prenen el bàsquet–. Al jo poètic li agrada i vol          –necessita, de fet– creure que té sentit distreure’s dels seus sentiments fixant-se en els sentiments dels altres –per això escrivim, per distreure en altres veus allò que ens hem d’explicar de la nostra–. Necessitem que el món tingui una mica de sentit per tenir-ne nosaltres.

Els jocs dels altres donen sentit als nostres. Per això els cossos d’aquests homes i aquestes dones que juguen bé presagien alguna cosa bona. Si la gent juga amb moviments precisos –és a dir, sap a què juga i per què juga– és que l’aposta de donar nous als nens té sentit. Tot el poema es concentra, però, en les últimes paraules: «no sé de què» (v. 72). Que la gent jugui bé té sentit. La concreció d’aquest sentit ja és més difícil d’explicar, i per això Ferrater escriu poemes, per intentar-ho.

 

Marina Porras

Llibretera, crítica i professora (UPF)

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema