Una lectura “didàctica”
Ferrater, Gabriel, «Els aristòcrates», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 148; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 195; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 201.
Just a l’inici del poema, Ferrater invoca dos poetes «patricis». Dos «aristòcrates» –no precisament per la distinció i antiguitat del seu arbre genealògic (que, efectivament, també tenen), sinó, principalment, perquè el seu teixit poètic és, universalment, de primera magnitud. Pel que fa a J. L. Borges, Ferrater, que havia estat membre del jurat que li va atorgar el premi Formentor de l’any 1961, l’havia llegit amb dedicació i li ret tot un homenatge en triar, com a epígraf final del seu Menja’t una cama (1962), un fragment de «La busca de Averroes» (El Aleph, 1949). La narració borgiana és una paràbola sobre la impossibilitat de realitzar en paraules precises la commoció d’una experiència –una de les preocupacions metapoètiques més explícites de la poètica ferrateriana.
La presència de Robert Lowell és més difícil d’explicar perquè, en certa manera, planteja un joc de miralls, tot i que des de perspectives diferents. Evidentment, la obres de Ferrater i de Lowell presenten moltes diferències: la de Ferrater és breu i molt adherida a la seva biografia personal, mentre que l’engranatge poètic de Lowell, format en una pauta de tradició acadèmica, s’inscriu en un més variat registre de temes i de motius. Però, per altra part, la gairebé estricta coetaneïtat els fa semblants en la seva fonamental vivència de l’ansietat tràgica generada per la pròpia història identitària, i també pels crims de sang de la Segona Guerra Mundial i, pel que fa a Ferrater, també dels efectes de la Guerra Civil Espanyola: «Acabades les vacances, sí, / vaig veure que al meu món algú li havia / fet una cara nova. Sang i foc» («In memoriam», v. 34-36). Simplificant-ho molt, es pot dir que totes dues veus presenten senyals de rebel·lies de la raó a favor de la memòria dels valors que ens fa més humans: el sentiment tràgic de la realitat, de la pèrdua, de la solitud i de les malalties de l’ànima que reboten pel cos. Finalment, i dins d’un altre ordre de coses potser més mundanes, la imatge mediàtica que tenim de Ferrater presenta molts senyals compartits amb la de Lowell: arriscats en les seves novetats d’ordre poètic i estilístic, tots dos provocadors en els seus comportaments socials, mostren tenir una ment brillant en la percepció de l’experiència moral, i una pulsió de veritat irrefutable en les seves paràboles poètiques. Referit a Robert Lowell, trobem l’interessant comentari de Ferrater dins l’entrevista que va mantenir amb Federico Campbell. El fragment al·lusiu a Lowell sorgeix d’una observació de Ferrater sobre la necessitat d’ambició màxima que ha de tenir tot escriptor quan elegeix els seus autors de referència. I, en aquest sentit, diu: «Yo estoy seguro que no escribiré nunca poemas tan buenos como los de Robert Lowell, que ha publicado poemas incluso peores que los míos porque tiene poco sentido crítico; pero ante una de sus cumbres, yo soy una hormiguita, no puedo negarlo» (Papers, cartes, paraules, edició a cura de Joan Ferraté, Barcelona, Quaderns Crema, 1986, p. 519). Donada la condició prèvia de racionalitat i de realisme que presideix els dogmes poètics ferraterians, entenem la seva divertida arrogància crítica davant l’alè de transcendència que emana d’alguns dels poemes de Lowell; però és innegable que aquest seu afinat sentit crític el porta a una admiració que, justament, també el fa admirable a ell.
«Els aristòcrates» és un poema enigmàtic, una experiència autoreflexiva que es resol en un sentiment d’humilitat: un «perquè» ell, Ferrater, percep una mancança fonamental en la construcció de la seva personalitat històrica i poètica. És interessant que la primera diferència entre ell i els altres dos personatges radiqui, segons se’ns diu al poema, en la instància històrica –o, i millor dit, en el «fàstic» que produeixen els fets que cadascuna de les respectives històries rememora. Però que, en el seu cas, i, segons diu la veu del poema, «el fàstic meu / (fet vell perquè ningú no en diu la història)»,
potser em deixa ser pell i vida sota el brut,
però sóc agrisat, i només parlo
de generalitats, com un plebeu
que mai no va escoltar, frescos i lents,
els records de les dones dins la casa
densa, i que va buidat: un pou de por.
(v. 6-14)
El procediment interrogatiu implícit, tan utilitzat per Ferrater, provoca una intensa i enigmàtica cadena de preguntes, de manera que la persona que llegeix, i que es llegeix fenomenològicament en la llengua de Ferrater, es veu impel·lida a reconèixer, també com a seu, el mancament d’aquesta tradició catalana abolida i oblidada de la història. Censurada i silenciada aquesta tradició, l’experiència escolar del funcionarial sistema franquista, sense mètode ni qualitat contrastada, es va instal·lar a Espanya a partir de la Guerra Civil. És aquesta experiència de formació «plebea», la que envaeix la lectura d’aquest poema. Ferrater –tot i que havia tingut una primera experiència educativa singular i privilegiada i amb l’afegit circumstancial d’uns cursos de batxillerat francès en la seva formació juvenil– també va patir el desgavell intel·lectual del règim de Franco quan, ja adult, i per raons pràctiques, va intentar validar el seu alt grau de competència recolzada en els seus coneixements i en raó de la seva intel·ligència brillant. És des de la percepció d’aquest desgavell pedagògic instal·lat en la ignorància interessada que el poema ens interpel·la quan, comparant-se amb Borges i Lowell, expressa «[n]o sabré escriure els detallats poemes / que us escriviu» (v. 5-6) –cadascú a si mateix, clar, i al caire d’una tradició creativa detallada i contrastada. Des de la seva experiència, i amb una dosi provocativa d’alta consciència de perfecció, la captura del «detall» apareix com a epifonema del pol positiu d’una llista implícita de les virtuts d’una paraula poètica enèrgica i valuosa.
En aquest sentit, el final del poema contradiu aquesta seva confessada impotència amb una imatge potent, detallada i líricament patètica, i que actua com una fletxa de sentit: una dosi de «veritat irrefutable» en un final amarat de l’ansietat desesperada que constitueix una de les forces emotives dels poemes ferraterians. En aquest cas, el pes del detall recau en l’autoimatge d’impacte del «vaig buidat»,[1] la qual, assumida i aplicada al «plebeu», acaba amb uns mots de gran força retòrica i significativament freqüents dins els poemes ferraterians: pou i por. En aquest cas, un grup nominal que, com a resum d’una cadena de metàfores, completa el sentit d’aquella primera figura: aquell jo «buidat» del plebeu que és com «un pou de por».
[1]. Afegit a la potent càrrega experiencial que el terme suggereix, és interessant percebre com una lleu ressonància intertextual amb el poema de T. S. Eliot, «The Hollow Men» amplifica el poder del sentit literal de la paraula buidat fins a convertir-la en un conglomerat sentimental i patètic de dimensions difuses, però amb una força molt ferrateriana, «de veritat irrefutable».
Assagista i professora (UPF)
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
