No es redimeix. Lectura de “Com Faust”


Ferrater, Gabriel, «Com Faust», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 33; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 40; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 46.


La poesia de Gabriel Ferrater defuig, com és sabut, la musicalitat, la floritura i la decoració. Trenca els versos, busca paraules sense connotacions líriques. Defuig el sucre sentimental i totes les formes de la grandiloqüència expressiva: en els seus versos, no hi ha rastre de l’abstracció simbolista de Riba, del prodigiós diccionari de Carner o Foix, del costumisme terral d’un Sagarra o de la tradició romàntica, tan resistent en la nostra poesia que fins i tot es filtrava en els versos del sever Espriu.

El valor de l’obra de Ferrater augmenta amb els anys perquè, sortint com un bolet al marge d’una tradició que coneixia molt bé, va fundar una literatura nova, desconeguda entre nosaltres. En l’àmbit europeu, la trobaríem més ben representada en la prosa que en la poesia. Els companys de viatge literari de Ferrater no són els poetes de l’escola de Barcelona (d’ego exhibicionista, romàntics a l’anglesa, arrebossats d’ironia existencial), sinó els grans novel·listes antisentimentals del primer terç del xx. Autors com Franz Kafka, Robert Musil o Hermann Broch, que analitzen la condició humana en el laboratori de la novel·la, de la mateixa manera que, en una anàlisi clínica, s’analitza  una mostra biològica.

La fòbia antilírica de Musil és visible en el poema «Com Faust» de Ferrater. Hi parla de vendre l’ànima al diable com si parlés d’una transacció borsària. Descriu la hipòtesi de la venda de l’ànima amb ironia, l’única possibilitat de fer creïble, a la segona meitat del segle xx, després de l’experiència del mal absolut, l’alambinat dilema moral que planteja Goethe. A la venda de l’ànima, el clàssic alemany hi associa, com sabem, la dèria del coneixement, la passió amorosa per Gretchen o Margarete i fins l’ambició política (a banda de les excursions mítiques de la segona part). Doncs bé: el Faust de Goethe, amb tot el seu carregament d’estètica neoclàssica i ètica romàntica, en el poema de Ferrater, queda reduït a un recurs irònic.

Com en una conversa de matinada amb uns amics, carregada de whisky, el poeta planteja el dilema amb un interrogant burlesc. «Qui no l’haurà invocat?» (v. 1), pregunta referint-se a Mefistòfil. Faust tenia altres sortides, diu el poeta, sense precisar quines. En la tragèdia de Goethe se’n dibuixa una de ben clara: el suïcidi, un pensament recurrent i fatal de Ferrater. Goethe també en dibuixa una altra: el consol de la religió, que no sembla que Ferrater tingui present. Sigui com sigui, afirma el poeta, invocar el diable és la sortida «del rendiment òptim» (v. 3). L’ús del llenguatge econòmic corrou el bagatge líric del mite de Faust i el situa en el camp estricte d’una juguesca.

Si, tot i situar els seus personatges en un límit insuportable, Kafka es prohibia la gesticulació emotiva, Ferrater fa el mateix quan descriu la hipòtesi de l’obtenció de qualsevol desig: «coses i coses» (v. 4) que el diable vendria i que nosaltres pagaríem «amb un tot blocat» (v. 5). En aquest punt, cal fer dues remarques. Primera: el poeta ja parla en primera persona del plural, fet que accentua la impressió del poema com a transcripció d’una conversa en colla (previsiblement, torno a suposar, amb whisky). El poema com a irònic divertiment entorn de temes que en altres temps foren seriosos i ara són pretext per a una divagació espurnejant. Segona: el llenguatge econòmic es reforça amb una altra expressió financera. L’ànima perd el seu contingut religiós i líric i és descrita amb vocabulari bancari: és un «tot blocat», un capital que posem a disposició de qui fa comerç amb les coses de la vida. La ironia es torna sarcasme quan afegeix que totes aquestes coses que podríem obtenir a canvi d’aquest «tot blocat» ningú no ens les rebaixa, en aquest món  «on mai ell no respon» (v. 7): el diable no hi té competència i no podria salvar-nos del desgast. Cal pagar-ho tot per tenir coses i coses. No hi ha descompte.

Sobtadament, a mig vers, arrenca la pregunta final, juganera: «Però, si un dia / comparegués?» (v. 7-8). La resposta és una altra pregunta. També encavallada abruptament, també plena de referències econòmiques: «No ens trobaríem l’ànima / rica, negociable a la menuda?» (v. 8-9). El vers és corrosiu: parla de vendre’s l’ànima a trossets, com qui parcel·la una finca. Però potser encara és més corrosiva la idea de mirar-nos l’ànima i trobar que és rica.

El poema no sabem a què respon. No parteix d’una escena o d’un pretext narratiu, com passa en altres poemes de Ferrater. La reflexió és un tronc tallat, sense les fulles de l’experiència viscuda i narrada que ens permetin entendre’n més bé el sentit. Per això em fa la impressió que s’assembla al final d’una conversa de bar, la major part de la qual ens ha estat escatimada. La conclusió que el poeta manté en plural té l’aire d’un estirabot impregnat d’al·legoria econòmica. El poeta riu una mica, amb un deix sarcàstic, especulant sobre un impossible: la vinguda del diable a rescatar-nos del cost de viure. Sobre com intentaríem negociar amb ell a terminis.

Broch  era al·lèrgic a l’esperit de l’òpera, que els modernistes descrivien com l’art total. Musil descrivia l’òpera com «aquell pa on s’ha vessat el perfum». Està parlant del kitsch, de la fabricació seriada de sentiments altisonants i de formes de bellesa edulcorada i pomposa. Res no hi ha més antagònic a la poesia de Ferrater que els ampul·losos perfums de la falsificació literària. Podem llegir Goethe en el seu context històric, però ja no podem continuar ara les seves dèries, reduïdes a cendra. Ferrater és una destralada indiferent sobre el kitsch de la literatura catalana, que ha perviscut i fins s’ha multiplicat malgrat la duresa de la destral.

De vegades, llegint Ferrater, penso que la seva poesia es pot resumir en una sola paraula: intel·ligència. Un talent excepcional que no perdonava, no ja cap error, sinó cap expansió sentimental, cap opereta lingüística o moral. «Qui s’esforça i viu per lluitar / pot guanyar la redempció encara»: al final, Goethe redimeix Faust (Maragall va més enllà i converteix el comte Arnau de redimit en redemptor). Ferrater no es redimeix ni a si mateix, per això els seus poemes fan pensar en la pianista d’Elfriede Jelinek, que s’autolesiona.

 

Antoni Puigverd

Escriptor i periodista

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema