Caragol


Ferrater, Gabriel, «Caragol», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 71; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 90; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 96.


Aquest poema es va publicar a Menja’t una cama (1962); és un poema breu (6 versos decasíl·labs), no molt més que el que el precedeix (11 v.) o el que el segueix (9 v.).

Ferrater era molt atent als títols: tots els seus poemes en tenen. Fins i tot, a la segona part de Teoria dels cossos, Ferrater titula 27 poemes amb 27 substantius sense article i els col·loca per ordre alfabètic del títol: Josep Besa ho ha analitzat i no m’hi entretindré. En aquest cas, però, el títol crida l’atenció perquè usa la forma plena caragol en contra de la forma sincopada cargol, resultat d’una elisió de la vocal neutra i que, tot i ser una forma rebutjada per la normativa, és més usual que la plena, segons el Corpus textual. Ferrater és un autor molt sensible als registres i als usos de la llengua, i la seva actitud envers la normativa és transgressora, especialment si tenim en compte l’època en què publicava: recordem frases del «Poema inacabat» com «són obra dels enxufats» o «la làmpara / de quars». No sembla que aquestes transgressions pretenguessin provocar les ires dels puristes (o no gaire), sinó que més aviat anaven encaminades a restituir un llenguatge col·loquial que les circumstàncies (almenys en el cas del català) havien expulsat de la literatura o havien relegat al folklore, restitució que Eliot i els seus contemporanis (sovint reivindicats per Ferrater) havien començat a fer en la poesia anglesa cinquanta anys abans. Pot ser que usant la forma plena Ferrater es refereixi a la parla de Reus (la forma plena és vigent al Camp de Tarragona), però va contra els usos més estesos, que solen ser els de la llengua d’aquest poeta.

El poema, com és usual en Ferrater, és tan local i circumstancial que es podria situar en una època i fins i tot en un lloc i en un moment prou precisos: als anys seixanta, els barris burgesos de Barcelona solien tenir servei a càrrec de noies joves (d’aquí el nom de «minyona», v. 1), gairebé sempre emigrants, provinents del món rural, catalanes o no, que vivien a la casa on servien i tenien lliures una o dues tardes, que solien ser dijous i diumenge, amb la condició de tornar abans de les deu del vespre. El tòpic deia que ho aprofitaven per trobar-se amb la seva parella: per tant, el poeta pot usar l’article definit «el xicot» (v. 5). Tot i que comparades amb l’Espanya miserable d’on provenien eren unes privilegiades, no deixaven de ser noies desemparades, arrancades del seu món, amb una intimitat limitada. La protagonista del poema, doncs, és a punt de tornar a casa i experimenta els últims moments de tendresa que li queden. O vol experimentar-los, però ja està desanimada: aquí la paraula fonamental és «esma» (v. 4), que és el que hauria de donar força a la mà. Però la carícia es transforma en gest desesperat, perquè intenta agafar el que se li escapa: no pot acariciar, sinó que «s’arrapa» (v. 4). Fins aquí, doncs, una poesia que podria ser una mostra més de la «poesia social» que tanta voga tenia als anys seixanta i que Ferrater tantes vegades va deplorar, no pas pels seus temes com pel limitat tractament literari a què se’ls solia sotmetre. De fet, en Ferrater hi ha molta «poesia social», però els manuals ens diuen que ell pertany a la «poesia de l’experiència».

Aquesta escola se sol identificar pel seu ús del correlat objectiu: un objecte, una situació, un esdeveniment que pot constituir una fórmula per expressar una emoció concreta. I, efectivament, en el poema de Ferrater hi ha una emoció, que he intentat descriure, i un correlat objectiu que ha d’ajudar a entendre-la: el cargol. És un correlat objectiu inusual, però eficaç: pot observar l’escena de prop perquè puja per les parets, és insignificant i pot passar desapercebut, i la seva lentitud, que és una aparent immobilitat, escenifica el contrast entre la intensitat de l’escena i la seva brevetat (les deu «estan per tocar-li», v. 2: el datiu ètic aquí és útil): és el tòpic de l’«instant etern», característic dels comiats tràgics. Aquí tenim una primera justificació de l’ús de caragol: la síl·laba de més allarga la parsimònia de l’animal. S’hi podria afegir la simbologia sensual (recordem la menja de cargols de Solitud, que tant agradava a Ferrater), però amb això potser n’hi ha prou.

Aquest correlat és inusual perquè no és ni un objecte, ni una situació, ni un esdeveniment, sinó un ésser viu però no racional, i, per tant, desproveït de sentiments, però que esta «consternat» (v. 5). Ferrater recorre aquí a un procediment retòric, que la crítica del segle xix havia condemnat per l’abús que se’n feia: la fal·làcia patètica, que consistia a atribuir, a un fenomen, un patetisme (en aquest cas, la consternació) que en cap cas podia experimentar, i per això era un procediment fal·laç. Però precisament perquè són tan evidents aquests recursos retòrics, Ferrater els pot usar. Si proposa un cargol i no, posem per cas, el sereno (que haurà d’obrir la porta de la minyona si aquesta s’encanta gaire), és perquè sap que aquesta recuperació d’un recurs desacreditat ens xocarà. De fet, més que un poema amb un correlat objectiu sembla un correlat objectiu posat a prova en un poema.

Això afegeix una altra explicació a la sorprenent opció lèxica del títol del poema, tan allunyada del llenguatge col·loquial en un volum que apel·la al col·loquialisme ja des la parèmia al·ludida en el seu títol. També contrasta amb altres procediments prosaics, com l’encavalcament («s’arrapa / a la galta», v. 4-5) o l’el·lipsi («una minyona, / i les deu de la nit», v. 1-2). La síl·laba extra que aporta la forma plena de caragol permet acabar el poema amb cinc iambes contundents. L’últim, eixut, contrasta amb el substantiu inicial, que evoca un ser llefiscós que apareix amb la pluja, i pot qualificar no només el mur, sinó el resultat de l’escena i, per extensió, la vida desolada de la protagonista.

 

Lluís Quintana Trías

Assagista i professor (UAB)

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema