Societas Pandari
Ferrater, Gabriel, «Societas Pandari», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 77; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 100; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 106.
«Societas Pandari» comparteix amb altres peces de Gabriel Ferrater algunes característiques inconfusibles de la seva poesia: el títol en una segona llengua; les referències erudites explícites; el to conversacional, fins quotidià, en un context sintàctic i retòric molt complex; la llavor narrativa que el poema presenta, però que renuncia a desenvolupar; la posició moral de la veu poètica, reflexiva i autoconscient; en fi, la dramatització del poema a través del recurs de posar en joc diverses veus poètiques que dialoguen entre si. De totes aquestes característiques, la que té una incidència més decisiva en la forma interior del poema és aquesta última, com es fa evident des del moment que les tres primeres estrofes (cadascuna d’entre vuit i nou decasíl·labs, mitjos decasíl·labs a banda) estan tancades entre cometes, que equivalen als guions llargs: és a dir, són discursos de persones alienes a la veu poètica global, que decideix de parlar només en el dístic final.
La primera estrofa, la més transparent, ens fa escoltar un personatge que de primer generalitza sobre les dones joves i després s’adreça al seu oïdor per esmentar una noia concreta. En la generalització, es refereix a les noies dient que sempre «riuen» (un símptoma d’indecisió i de feblesa de voluntat) quan es troben en el dubte de cedir a la requesta sexual de l’home de torn, que resulta que és un deute «que mai no han promès» (v. 3), segons admet l’individu parlant, però que tanmateix continua essent un deute general i genèric des del moment que n’estan advertides («coneixen que esperem cobrar-lo / d’elles només», v. 4-5; tota relació no heterosexual sembla no existir per al parlant). L’apòstrofe «D’aquesta, tu?» (v. 5) introdueix l’oïdor de l’estrofa, que deu mantenir alguna mena de relació amb la noia concretada, i que és qui, sembla que en representació dels homes, n’ha de cobrar el suposat deute, «que [jo] no vaig cobrar» (v. 6), diu el parlant, que viu el fet com si es tractés d’una venjança en tercera persona. Que potser cal especificar a quin deute es refereix? Ferrater recorre aquí a una de les seves contundents figures per definir-lo com «trossejar una serpeta de riure» (v. 7), metàfora que explota com a mínim en dues direccions complementàries: la destrossa emocional que l’home causarà en la (suposadament) fràgil dona, i el fet de causar-li la ruptura de l’himen. Segurament, la base literal de la figura s’assenta sobre la referència a un joc infantil que té com a víctima un animaló.
La primera estrofa es tanca amb un vers i mig cristal·lins de lectura («jo et deixaré la clau del meu estudi / on no hi haurà ningú», v. 8-9), que ens avisa que la relació entre el cap verd que parla i qui l’escolta és una relació entre iguals, com pot ser l’establerta entre dos amics joves. En canvi, en la segona estrofa, la veu poètica secundària ens adverteix des del començament d’una relació desigual amb el seu oïdor: entre tots dos hi ha deu anys de diferència en l’experiència en el (mal) tracte de les dones. També en aquesta estrofa hi ha una referència a un joc infantil, el de comparar la mida dels palets per veure qui en surt guanyador, i és clar que el primer sentit figurat també és de caràcter genital, però en aquest cas dels genitals masculins. Però, més interessant que això, la veu poètica converteix la figura en una metàfora in praesentia que redirigeix el significat dels pals a les «decències» (o no) de les dones, «els afectes i els pactes» (v. 12-13) que cal comparar per calibrar les possibilitats que té l’oïdor de sortir victoriós en el seu propòsit. El parèntesi «(seva i de les altres)» (v. 12), referit a les «decències», introdueix la individuació en una dona concreta del caràcter suposadament compartit per totes les dones, i a aquesta dona concreta es refereix des d’ara el segon parlant del poema, en paral·lelisme amb la primera estrofa. La veu poètica esgrimeix l’experiència acumulada per informar l’oïdor de «com pots persuadir-la que t’accepti» (v. 14), i després «[t]u la faràs / sofrir, i aprendràs molt» (v. 15-16), que sembla que és la missió que els homes heterosexuals tenim en el món (aprendre de la vida mitjançant el sofriment de les nostres parelles), missió que redundarà en gran benefici d’elles, perquè el sofriment deu ser la matèria de què es compon la felicitat femenina. Quan l’oïdor hagi aconseguit el seu objectiu, potser arribarà a igualar el nivell moral de qui parla, diu ell mateix, i amb això conclou l’estrofa.
Essent com és també força clara, la segona estrofa deixa en l’aire un cert interrogant pel que fa a la relació precisa entre el sàdic parlant i l’oïdor, tot i que una aposta no gens arriscada seria la relació entre germans (o un altre grau de parentiu) d’edat dissemblant. La tercera estrofa, en canvi, vol establir des del començament la relació entre la tercera veu poètica i el destinatari del seu discurs: qui dona diners al noi oïdor ha de ser el pare (o alguna altra relació de parentesc jeràrquica), que vol que el nano vagi pel món fent d’home-home, «i t’oblidis / que no t’has vist gens clar» (v. 20-21), no fos cas que li sortís desviat, com se’n deia durant el franquisme, o alguna cosa així. Tot seguit el parlant es refereix a la víctima d’aquesta tercera estrofa, en una frase de sintaxi complexa, en què Ferrater frega la agramaticalitat, un altre dels trets distintius de la seva poesia: forçar fins al límit la sintaxi i especialment els usos d’alguns verbs. En aquest cas, el complement directe de «sotges» ha de ser «com trota el teu orgull» (v. 22), i la lectura seria una cosa així com «si (planes enllà) contemples com el teu orgull cavalca en ella», entenent aquest «en ella» com si fos «a través d’ella», «gràcies a ella»: ella és l’instrument que l’oïdor potser farà servir per veure’s clar i que el seu orgull pugui trotar; i, si ho fa, ho haurà de fer «entrant-hi» (a les «planes» del vers anterior, però també «en ella», en referència a la penetració), «travessant»-hi i «travessant»-la, i «fermant l’ase esquerp» (v. 23), és a dir, tenint ben subjecta la dona convertida en ase, perquè ja se sap que les dones serveixen per ser muntades i perquè masturbem el nostre ego d’homes-homes, i també se sap que cal tenir-les domades i lligades curt (aquí hi ha implícita una referència a un munt d’obres de la literatura medieval i moderna, per exemple a The Taming of the Shrew). (Un apunt: la lliçó del Quadern de Roser Petit de què ens informa l’edició crítica de Jordi Cornudella, p. 318, deia «Si en ella sotges […] on trota el teu orgull», i no pas «com»: em sembla que aquella lliçó confirma la lectura que s’acaba de fer.) La imatge de l’ase justifica la metàfora continuada que ha començat amb les «planes enllà» i que encara continua amb «Talla camins per aquest cos» («camins» d’ella i el «cos» d’ell, v. 24), perquè ella és alhora l’ase que cal fermar i les planes i els camins sobre els quals cal cavalcar; i això fins que l’oïdor es pugui beure, «fresca per tu, la súplica dels ulls» (d’ella, esclar, v. 25): l’ha de fer plorar perquè també l’ha de fer sofrir, diu aquest tercer parlant, més o menys igual que el segon. I quan l’oïdor ho hagi fet («Quan tornis», v. 26), podrà entrar al regne del cel on només habiten homes. Homes-homes, s’entén.
Acaba així el malfactor el seu discurs, i amb això acaben els seus discursos els tres misògins de manual (cap verds, sàdics o malfactors): si més no, del manual de la misogínia hispànica dels anys seixanta, on eren «uno y lo mismo / los memos de tus amantes, / el bestia de tu marido», per dir-ho amb Gil de Biedma. (Però ja sabem que encara avui continua havent-hi massa espècimens d’aquests.) Si m’he permès la gosadia de poder qualificar despectivament les tres veus secundàries que parlen en el poema, és perquè Ferrater se serveix en el dístic final d’una veu poètica principal, amb la qual m’he arrenglerat, que no els menysprea, però que els condemna a un mal terrible. O, més aviat, que sol·licita una condemna terrible a Isis, la deessa de la fertilitat i la maternitat a l’antic Egipte, i doncs un emblema de la feminitat. La veu poètica desitja que Isis castigui els tres individus que han parlat anteriorment amb «la Cara de Lleó». En què consisteix el càstig, concretament? Que jo sàpiga, la crítica no n’ha fet cap concreció plausible. Tampoc William Cliff, el poeta belga que va traduir Ferrater al francès, no va apartar-se de la indeterminació: «Rien qu’une Face Furibarde pour ceux qui ont parlé» (Mònaco, Éditons du Rocher, 2004, p. 126). Durant força temps vaig creure que qui tenia molts números de ser la «Cara de Lleó» (v. 29) era la temible deessa Sekhmet, representada sempre amb cara de lleona, i ben coneguda pel seu caràcter venjatiu i implacable. A favor d’aquesta opció: el paral·lelisme que Sekhmet establiria amb Isis, totes dues deesses egípcies, la primera una deessa solar, la segona lunar («Isis de plata», v. 28). En contra, és ben clar: la tria del gènere masculí en «la Cara de Lleó» fa difícil sostenir la hipòtesi. En canvi, ara em sembla poc discutible que Ferrater devia pensar en la «fàcies lleonina», com se la coneix en termes mèdics, quan fa dir a la veu que el representa que demana «la Cara de Lleó pels que han parlat»: la «fàcies lleonina» és la conseqüència més visible de la lepra, una cara plena d’arrugues fondes semblant a la faç característica dels lleons, tan plena de secs i plecs. La lepra, tan estesa a l’antic Egipte: aquest és el càstig que es demana.
Dos apunts finals. Sobre el títol: la «societas» (una banda, una colla) de Pàndar engloba els tres misògins condemnats, i és indiferent si Ferrater es refereix al Pàndar de Boccaccio, al de Chaucer o al de Shakespeare: en qualsevol cas és el símbol de l’alcavot sense escrúpols, com són una mena d’alcavots els tres misògins que s’adrecen als tres oïdors per arranjar relacions basades en l’ús, el mal tracte i la humiliació de tres dones. Darrer apunt: «Societas Pandari», almenys a mi, em fa pensar en dos altres poemes de Gabriel Ferrater per les semblances que mantenen en les seves formes interiors amb la del nostre poema. Un és «Noies», un poema que arrenca amb aquesta asseveració d’una veu poètica interna: «“Podria fer-ho amb una noia / menuda, com de marfil”» (v. 1-2), i que acaba amb aquesta invectiva de la veu poètica global: «Trobes que al món hi ha massa noies? / Ves qui t’ho havia de dir» (v. 7-8). L’altre poema és «Exeunt personae», en què la veu poètica s’adreça a tres dones (la «filla clara del silenci», la «mare dels oblits» i la «germana indulgent», v. 1, 7 i 13), però no pas per fer-ne cap condemna, sinó per descartar-ne les dues primeres i triar l’última com a companya natural.
Dramaturg i professor (UdG)
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
