Sabers


Gabriel Ferrater, «Sabers», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 134; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 175; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 181.


Aquest poema de Gabriel Ferrater em fa pensar en un altre -i aquest, per altra banda, me n’evoca un i dos i encara un altre-,­ perquè, un cop llegits i rellegits tots els poemes de Les dones i els dies, quan hi tornem, passat el temps, es fa inevitable de no copsar-ne l’entrellant que els va posant d’acord fins a resoldre precisament l’entrellat que n’explica el sentit: dels poemes i del llibre.

Així, «Sabers» em fa pensar primer en «La vida perdurable», un poema esplèndid publicat a Da nuces pueris, però que Ferrater descarta i finalment no recull dins Les dones i els dies. Un poema, a més, que el mateix poeta rebat i fins contradiu a «Mecànica terrestre» -i d’aquí segurament que desaparegui del volum de l’obra completa-, que al seu torn es concreta més tard en aquell seguit d’instants que és «By Natural Piety», el qual així mateix ressona també en altres poemes-instant com «Fe», «Idolets», «Ídols», etc. I així, successivament, fins a comprendre el significat del llibre i del títol que en fa de pòrtic: les dones i, en aquest cas, els dies, sobretot els dies.

Perquè «Sabers» forma part d’aquell gruix de poemes de Ferrater que remeten a l’experiència d’un sol instant -i, per tant, a una experiència concreta, particular i irrepetible-, però que paradoxalment té lloc en un dia qualsevol, és a dir, en un altre dia d’aquells col·leccionats que semblen tots iguals i que precisament per això sovint tendim a oblidar amb facilitat. Així, els primers versos descriuen breument una situació ben anodina, perquè és quotidiana: el metro cap al vespre i el jo líric que, aclaparat per la pressa, corre escales amunt sense aixecar els ulls de terra. No és fins a arribar al cim de l’escala («la vora / del buit», v. 5-6) que aquest jo pren consciència dels ulls i, doncs, dels homes i les dones que pertanyen a aquelles cames i que ara sí que caminen «com per un vague despoblat» (v. 10). No en va la pressa és aquí el pes del paquet que atordeix el poeta a «La vida perdurable»; i les cames, els cossos i les distàncies que haurà de calcular el poeta per explicar-se i explicar-nos «les masses, les libracions dels cors» (v. 31), ara de «Mecànica terrestre». I és que, de la figuració descriptiva d’aquest moment, d’aquesta escena i d’aquests personatges concrets (les dones absortes i les que van de negre, els homes que baixen del cotxe i les tres noies que van juntes per riure) n’haurà d’emergir, i no a la inversa, el més profund.

De tanta realitat, la irrealitat més absoluta. El poema expressa, per tant, la conveniència o fins i tot la necessitat d’una vida més conscient, és a dir, d’una vida menys atordida pel pes del dia a dia, de la monotonia i la quotidianitat, o de les presses per arribar a l’endemà –i, de fet, si ens hi aturem a pensar, l’endemà té molt poca presència en la poesia ferrateriana. I és que, en evocar una vivència i recrear-ne l’experiència en el present del poema, el jo líric pretén en gran part retornar als dies col·leccionats la seva particularitat original i conferir-los el sentit que ja aleshores tenien. La seva sola enunciació, per bé que matisada i connotada subjectivament per la dicció de la veu poètica, sens dubte ha de ser l’expressió d’alguna cosa més, alguna cosa que s’acosta molt a l’engranatge del món: «Respiren tots. No tots recorden. / Jo sé on és el teu cos» (v. 23-24).

I, d’aquesta manera, arribem al títol del poema: «Sabers». No tothom recorda, però sí que tothom respira. Tothom té un motiu, el motor que el fa avançar i desplaçar-se d’un lloc a un altre. Deia Ferrater, dins l’epíleg a Da nuces pueris, que «una vida no es conserva si no és ben atenta a les lleis del diner i als moviments dels homes i les dones». Per tant, en recollir els interessos i les necessitats dels homes i les dones, el poeta ens aproxima la vida i ens explica el món.

«Sabers», «La vida perdurable», «Mecànica terrestre», «By Natural Piety», etc., el valor que cadascuna d’aquestes composicions adquireixen en ser llegides consecutivament depassa la voluntat de recuperar una vivència del passat per crear una nova experiència en el poema. Com en un joc, la concatenació permet descobrir al poeta i també al lector l’analogia i la unitat existents entre experiències o situacions diferents, entre actituds i persones, posant-les d’aquesta manera en comunicació. Perquè el món el componen les masses, i les masses són fetes d’aquests cossos que, individualment i amb cadascun dels seus moviments, fan moure la terra: les seves accions meditades i les reaccions més instintives, les emocions sempre imprevisibles i, en definitiva, humanes. L’entrellant i l’entrellat. Com en un joc o en una novel·la.

 

Carlota Casas

Professora

 

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema