Octubre
Ferrater, Gabriel, «Octubre», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 43; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 55; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 61.
«Octubre» és un poema amb decasíl·labs blancs que Gabriel Ferrater va incloure a Da nuces pueris (1960). Com en altres peces del mateix volum, el poema comença amb una al·lusió climàtica –potser perquè moltes reflexions líriques se li van ocórrer anant pel carrer, com explica a l’epíleg–, i s’hi descriuen algunes conductes humanes que solen ser comunes en aquest mes, quan la calor intensa ja ha desaparegut de la finestra, el sol es va esblaimant i ja no irradia escalfor a l’interior de les cases. Encara, però, no fa gaire fred i, per tant, els vidres no s’entelen de baf interior. Tot és net i permet una percepció directa, i propicia la presa de consciència del jo poètic, fruit de l’observació. Durant aquest mes, «S’obre l’ull clar de la tardor» (v. 2), d’un sol autumnal que sap que cada cop escalfarà menys. Ferrater personifica aquest ull del cel o de l’estació, el qual, «indulgent» i «amb molta paciència» (v. 3 i 4), anuncia als habitants que cal que oblidin els llocs d’esbarjo (que trepitgin els castells de sorra que han fet a la platja) i els apressa a deixar enrere l’estiu. En el fons, aquest és un poema sobre la rentrée, però una rentrée tardana, un abandonament dels destins d’estiueig per retornar al poble o a la ciutat on es passarà bona part de l’any, és a dir, els mesos amb erra (per citar el poema «El mutilat»). Bé prou que tots plegats hem desitjat tot sovint, gràcies a algun atzar estrany i imprevist, prolongar les vacances, no tornar a treballar el dia que toca i esquivar o posposar les nostres obligacions, però mai no és possible. Al final del primer bloc de versos del poema, s’afirma que, un cop més, «no ens salvarà cap malentès» (7) i «a l’hora / serem al lloc on ens hem convocat» (v. 7-8).
El segon bloc de versos del poema comença amb la constatació d’aquest retorn sense esma ni goig («acudim a la cita, resignats», v. 9) a la rutina quotidiana, a les obligacions laborals o als deures ineludibles. Però de seguida se’ns descriuen, indirectament, els comportaments de part de la societat. Així, doncs, noies i dones han començat, de mica en mica, a anar-se abrigant, per combatre el fred, i han aparegut pels carrers cossos vestits amb jerseis gruixuts de llana. És clar que Ferrater no ens ho diu tan directament, sinó que anima el comportament de les llanes (com a matèria o en cabdell) i recorda el procés de tractament de la llana –des del cardat fins a la confecció– que ha tingut lloc en els mesos precedents, des que a finals de la primavera es van esquilar les ovelles. Són unes «fondes llanes femenines» (v. 10) que han estat guardades fins al moment en què les dones –tradicionalment solia ser així– s’han encarregat de filar, cabdellar, teixir i dissenyar els abrigalls. Ferrater, però, ens fa entendre com si les llanes dels diferents jerseis que seran prenguessin vida, i, elles mateixes, com pressentint els cossos voluptuosos que han d’abrigar (i, per tant, «amb una dúctil passió d’orquídia», v. 11), fessin tot d’accions fins a arribar a ser una peça de vestir («s’arrissen», «es retallen i es cusen», «s’insinuen», v. 12-13, prenent la forma del jersei definitiu). Al final, el seu objectiu és empresonar «els cossos rossos» (v. 14, que podem prendre sinecdòquicament com noies de cabells rossos o bé com cossos enrossits pel sol d’estiu).
Aquests cossos femenins abrigats, però, es troben envoltats pels companys que han estat fora estiuejant, gaudint dels últims caps de setmana d’estiu («han begut sol amb nosaltres», v. 15), i retornen al lloc d’origen o de treball, però també pels grups masculins gregaris («els eixams d’ànimes abelles», v. 16), que destrien aquests diferents cossos femenins (és en aquest sentit que entenc aquest ambigu «se’ls dispersen», v. 17). Ferrater formula poèticament el retrobament entre nois i noies, entre homes i dones, a la tardor, enmig de les obligacions rutinàries, i aquest festeig –aquesta atracció sexual que es produeix en qualsevol moment i espai–, mitjançant el procés de pol·linització vegetal: els homes són representats com a «eixams d’ànimes abelles» que envolten els cossos femenins (amb llanes que s’ondulen com si fossin orquídies, recordem-ho) i «brunzen flama» (v. 17, escalfor sexual), potser perquè les seves paraules i converses preserven «l’esperit del foc» (v. 18), d’aquella explosió vital que es produeix a la primavera i l’estiu, fruit de l’escalfament de l’any. Ferrater veu, doncs, la conducta humana com un equivalent d’un altre ordre natural (animal i vegetal, alhora) i construeix una mena de cançó de primavera a la tardor (per dir-ho tot invertint el títol d’uns coneguts versos de Rubén Darío).
El poema conclou amb la descripció del comportament humà en aquests mesos tardorals, el qual serà exactament el mateix que s’ha seguit fins a aquest moment de l’any, sota una altra temperatura i en uns altres indrets. Els cossos sempre se sentiran atrets pels altres cossos, bo i repetint un ordre inalterable i mantenint encès un foc vital, però, és clar, ara més resguardats de les inclemències del temps i protegits pel fred: «recollits, més i més cauts i lunars» (v. 19), i menys torrats pel sol, encauats en les cambres particulars. El temps serà menys avinent i propici per a aquest joc de festeig i de seducció, i és per això que conclou que, a l’octubre, tots plegats «[m]editem enginys» (v. 21). És a dir, que, en ser menys propici l’encontre amb els altres cossos desitjats, cal que ens lliurem a la meditació (al replec sobre un mateix), que substituïm l’anhel per diferents subterfugis d’un altre ordre (més abstractes, o més concrets, en forma de ginys reals) o que imaginem estratègies i desenvolupem habilitats per poder propiciar l’encontre i aconseguir el cos desitjat. Com que ni el clima ni les obligacions afavoreixen la trobada amorosa, tots ens conformem a somiar i anhelar, substituint el menys avinent àmbit d’actuació física i externa per una actitud molt més introspectiva, de reflexió, i, amb tot, de somni i desig.
Si bé «Octubre», fins a cert punt, és un poema sobre la rentrée, de seguida se centra en la descripció de la constant conducta humana de la seducció, alterada per cada nova estació, però, tanmateix, característica de qualsevol forma de vida natural, ja que són els homes i les dones els que la posen en pràctica en qualsevol època de l’any.
Poeta, assagista i professor (UAB)
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
