Mädchen
Ferrater, Gabriel, «Mädchen», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 152; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 200; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 206.
Aquest poema consta de deu quartets octosil·làbics de rima assonant abab, excepte les consonàncies de les estrofes VII (poc, foc) i VIII-IX (personal, mortal, val, inaugural). A l’estrofa IV pell i tren rimen si tanquem la e del segon com fan a Reus. El vers 8, «no contrariu l’esperit blanc», conté el que jo crec una errada. L’esmena en contraria faria augmentar d’una síl·laba el vers. L’esmena en contradiu, com que fa olor de facilior, no s’ha incorporat a l’edició crítica, que no deu descartar (?) la creació ferrateriana del verb contrariure. El sentit, en qualsevol cas, no pateix: tot és blanc impol·lut i cap cos no porta la contrària a la blancor trencant-la amb colors. L’autor subratlla la mètrica amb el sagnat dels primers versos dels quartets. També es complau alentint la lectura amb els parèntesis que engloben els incisos (v. 2-9, 13-14 i 35) i amb el guionet del v. 18.
L’anècdota inicial (v. 1-15) presenta el jo poètic caminant per una plana nevada que Casas (2019: 182) situa a Alemanya per la col·locació de «Mädchen» al penúltim lloc de Les dones i els dies, just després de «S-Bahn» i just abans de «Teseu». La disposició del paisatge completament pla, tan sols amb els cables i el pilons de la via fèrria, a tocar d’una població que resta amagada a la vista, és germànica. L’associació tòpica de la capa de neu intocada amb allò virginal prefigura la joventut immadura que s’acosta. També sonen septentrionals les gorres de pell, les botes altes i els anoraks dels «eixams col·legials» dels v. 13-15 i, als anys seixanta del segle passat, els pantalons de làstex [sic] marcant el cul del v. 23.
Segons una tradició oral que remunta al que Ferrater explicava als seus alumnes de la UAB, entenc que, als v. 16-20, el jo poètic, quan sent xerrar les noies que han baixat del tren amb ell, evoca el «Lieder der Mädchen», de Rilke, que forma part del recull Die frühen Gedichte, del 1909:
Ihr Mädchen seid wie die Gärten
am Abend im April:
Frühling auf vielen Fährten,
aber noch nirgends ein Ziel
(‘Vosaltres noies sou com els jardins / al vespre a l’abril: / primavera amb molts indicis / però encara sense una realització concreta.’)
Existeix una seqüència simfònica d’aquest poema enllaçat amb altres composicions de Die frühen Gedichte: un conjunt de reflexions inquisitives de Rilke sobre la feminitat incipient. Tot molt cast, especulatiu i inquietant. Als v. 16-20 de Ferrater, les noies en grup («eixams» al v. 12) sembla que brunzeixin parlant. Són, però, «abelles com a tot arreu» (v. 17): tots els grups de noies fan aquest efecte; Rilke també sent riure i cantar les seves. Entenc que «L’eglògica simplicitat» es refereix al sever autocontrol de l’impuls masculí depredador que domina a «Lieder der Mädchen». L’actitud de Rilke l’hauria pogut temptar, però, aplicant la poètica de l’experiència moral sense les constriccions de l’ètica, el jo poètic farà cas del que veuen els seus ulls i per això deixa de banda les abelles primaverals, que potser són només mosques daurades pel sol. M’ho confirma la represa anafòrica dels v. 19-21, Ara/Ara.
Tot el que segueix, del v. 21 al v. 40, és un discurs interior que comença quan es prefereix la rotunditat dels glutis de l’aprenent de dona a la mirada dels seus ulls i que acaba traient punta del neutre gramatical del terme alemany das Mädchen, és a dir, ‘noia’, que designa una Eva que encara no inquieta perquè no és ben bé dona, sinó una femella immadura, posseïdora d’un entrecuix de presa immediata, v. 38-40. En lloc dels ensonyaments rilkeans d’un vespre de primavera al jardí, el neutre pur del terme alemany imposa, de bon matí, l’impuls més evident de la urgència sexual del mascle, que va pujant cap amunt dels peuets que trepitgen prats.
Les estrofes VII, VIII i IX, que són les que tenen rimes consonants, v. 25-36, entenc que resumeixen l’experiència ferrateriana del tracte amb la dona que es descriu a Casas (2019). La cremor del foc (en rima) evoca els traumes lligats a l’enamorament i el saber poc (en rima) de l’amor és tan vell com Bernat de Ventadorn. Estimant dones dotades d’ànima mortal (en rima), que coneixen, doncs, el mal que ve del pas del temps, el jo poètic ha sentit, amb dolor intens, que l’exercici del sexe es torna personal (en rima). Qui hi vulgui aprofundir que repassi els poemes «El mutilat», «Posseït» o «Tro vos me siatz renduda». També recomano «Sobre la catarsi» per confirmar la lectura que fa Ferrater de «Lieder der Mädchen» de Rilke, i «By Natural Piety» i molts versos del «Poema inacabat» per arrodonir el tractament del motiu de la noia/dona auroral.
Els teus versos d’amor, tan calculats,
la lascívia dita amb tanta aspresa,
se t’han tornat una arterosa mena
de joc sobreestimat.
Ho va escriure en anglès Jill Jarrell, que sabia de què parlava, i Ferrater també; per això Les dones i els dies, honestament, porten aquesta endreça.
Professora (UB)
Referències:
Josep M. Castellet; Joaquim Molas, Poesia catalana del segle XX, Barcelona, Edicions 62, 1978 (1ª edició: 1963).
Giuseppe Grilli, «Gabriel Ferrater», a Ferrateriana, Barcelona, Edicions 62, 1987, p. 7-47.
William Shakespeare, Le tragedie. Romeo e Giulietta, Otello, Re Lear, Macbeth, a cura de Giorgio Melchiori, Milà, Mondadori, 1976.
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
