La Ciutat
Ferrater, Gabriel, «La ciutat», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 71; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 91; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 97.
Poema senzill entre els poemes de Ferrater, molts d’ells difícils. Ferrater hi enumera coses diverses que conté una ciutat. Carrers, evidentment, però carrers que ha evitat per escapar dels records, del passat. Després venen les veus que l’han cridat pel nom, és a dir, veus de persones que el coneixen. Després les cambres on ha viscut i les finestres d’aquestes cambres per on ha vist dies bons i mal temps, sol i pluges. Aquí el poema connecta amb «Cambra de la tardor», evidentment. Després el poema torna a l’exterior, la ciutat és plena de dones que el poeta ha seguit amb la vista. També és plena d’homes, com totes les ciutats, però al poema, i a la majoria dels altres poemes de Ferrater, els homes no hi són. A la ciutat també hi ha automòbils i motos que pol·lueixen. Però això, llavors, no era rellevant. Però sí que és plena de nens, d’aquells nens que són feliços amb les nous. D’aquells nens que seran com el poeta, d’aquells nens que es faran grans i esquivaran indrets de la ciutat, d’aquells nens que hi haurà veus que els cridaran, d’aquells nens que cobraran records en cambres futures i que veuran com se’ls fan anys el sol i les pluges que miraran des de les finestres. Nens que seguiran dones amb la vista. Nens que només sabran, quan siguin grans, coses que el poeta sap i que no els vol dir. Tot allò del pou de por, evidentment, tot allò del fàstic per la pròpia història, perquè aquests nens són del país que són. Tot allò de la condemna a parlar de generalitats, com un plebeu. Perquè, a aquests nens, pel fet de ser del país que són, els faltarà una cosa fonamental: una bona educació.
Aquest final terrible i decebedor és la clau del poema. Sense aquest final el poema no tindria la seriositat que té. Es tracta d’un final semblant al d’«El dissabte al poblet» de Giacomo Leopardi (dono la meva traducció de l’última estrofa):
Noiet enjogassat,
la teva edat florida
és com un dia d’alegria ple,
un dia clar, serè,
que s’avança a la festa de la vida.
Estat suau, edat feliç aquesta;
gaudeix-ne, petit meu.
No vull dir-te res més; no et sigui greu
si és que tarda a arribar la teva festa.
Leopardi creu que per a aquell noiet enjogassat encara és possible que arribi una festa, el diumenge de la vida. Tot i que Leopardi, que es mira a si mateix, ja sap com acabarà tot allò. «No vull dir-te res més», diu al noiet enjogassat. Ferrater no vol dir als nens de la ciutat aquelles coses que ell ja sap. Coses que, en el fons, són les mateixes que també calla Leopardi. A tots dos els mou la pietat. I la lúcida decepció.
Poeta, dramaturg i assagista
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
