Les edats d’«In memoriam»


Ferrater, Gabriel, «In memoriam», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 15-23; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 17-27; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 23-33.


Qualsevol comentari a «In memoriam», que obre Da nuces pueris (1960), és inevitablement agosarat i superficial, ja que són moltes les referències que hom pot trobar dins aquest llarg poema, quinta essència de la poètica ferrateriana. L’he tornat a llegir, després de quasi quaranta anys d’haver-m’hi topat per primer cop, sense saber-ne res i per casualitat, fullejant el volum Poesia catalana del segle xx, una antologia que ja és tot un clàssic, editada per Josep M. Castellet i Joaquin Molas, que llavors formava part de les lectures obligatòries del programa del curs de literatura catalana que estava seguint a la Universitat de Venècia. Coneixia molt poca cosa de poesia catalana en aquell moment, tret de les coses, diguem-ne, més populars, i quan el vaig trobar quasi al final del volum (Castellet i Molas, 1978: 545-546), em va sobtar, perquè resultava molt entenedor. No semblava necessari cap esforç. Tot era perfectament clar des d’aquells versos tan famosos («Quan va esclatar la guerra, jo tenia / catorze anys i dos mesos», v. 1-2) fins al final del fragment seleccionat pels curadors, que concloïa tallant: «Érem feliços» (v. 72). Com que em va semblar que podia entendre-ho tot, em vaig demanar si l’autor no s’havia equivocat per massa clar. Estava acostumat a llegir els poetes italians ermetici, els versos de Montale que resultaven sempre com una «fossa fuia», el «Galateo in bosco» de Zanzotto, que s’acabava de publicar. Lectures molt desordenades i possiblement sense cap sentit lògic. I necessitaven «explicacions». La primera interpretació d’«In memoriam» va ser històrica, fins i tot autobiogràfica, com havia escrit Giuseppe Grilli en un article publicat a Belfagor el 1975 (Grilli, 1987).

En acabar l’institut, vaig presentar una tesina sobre les causes de la Guerra Civil Espanyola que tractava dels massimi sistemi de la història política, social i econòmica del conflicte. Res a veure amb la Guerra Civil viscuda per un noi de catorze anys de la qual parlava Ferrater en aquest poema. No acabava d’entendre per què tot allò que havia passat a partir del 1936 no li havia fet «gaire efecte» ni que la cosa més important hagués estat la lectura de Les Fleurs du Mal. Tenia, ja està dit, catorze anys: però tot això no es justificava amb els condicionants polítics que segur que havia viscut després, ja adult (a Catalunya i a França). La primera reflexió va ser precisament sobre aquests primers versos que van trobar explicació anys després, llegint allò que Walter Benjamin (gran admirador de Baudelaire) havia escrit sobre els personatges «grans o cèlebres» de  la història, paraules que Dani Karavan havia «enganxat» al vidre que tancava el passatge cap al mar del seu «Memorial Walter Benjamin» a Portbou: «Schwerer ist es, das Gedächtnis der Namenlosen zu ehren als das der Berühmten. Dem Gedächtnis der Namenlosen ist die historische Konstruktion geweiht». O sigui: «És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no pas la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom». El punt de vista de Ferrater era precisament benjaminià. D’aquella història tan dramàtica li interessava, per exemple, el Guiu, que no té cap nom en la Història dels historiadors, i que «havia estat / assassinat a trets» (v. 43-44). Un element primordial i potser primitiu del seu paisatge humà i personal d’adolescent dels anys trenta.

Com que només era un fragment, volia llegir els altres 269 versos no inclosos en l’apreciada antologia. I de seguida vaig aconseguir un exemplar de Da nuces pueris. Hi vaig trobar una imagerie absolutament inoblidable, plena d’evocacions per a mi i fins i tot de records reusencs de quan anava a estiuejar allà prop, a la platja de Salou, molt després, naturalment, d’aquells altres italians que «[j]a havien / desembarcat» allí (v. 198-199). Però, eren importants aquests records? No gaire des del punt de vista de l’objectivitat, tot i que em van fer entrar en la mecànica del poema i en vaig apreciar el funcionament. Un rellotge perfecte: el senyor Subietes que es deixava robar els eslips de la botiga per aquells nois entremaliats, l’excursió a Tamarit, la tornada a Reus i aquell inoblidable: «vam menjar uns pans sortint del forn, ficant-hi / tota la cara dins, folls del plaer / d’ésser només fatiga i gana i pes» (v. 136-138). Un polisíndeton sublim, plàstic i àdhuc metafísic. Però la Guerra Civil entra al poema també amb toc de tragèdia, dramatisme i misèria humana: l’Oliva, un sense nom, «vestit de cuir, amb una Luger / que duia culatada amb fusta clara, / més llarga que la cuixa, fent-li més / d’insígnia que d’arma. L’esperit / de simbolisme és flor de temps de guerra» (v. 224-228). I el pobre senyor Subietes, a la presó «per catòlic», un altre dels sense nom, que va ser mort en una «cuneta» per decisió del comitè de Reus, durant una «saca» manada pel mateix Oliva (v. 186-203). Aquesta era la Guerra Civil i era una memòria que no honorava l’Oliva, potser sí el senyor Subietes, però era aquesta l’autèntica construcció històrica, res a veure amb la meva inútil tesina.

Tornant al poema, molts anys després, amb una edat diferent, he vist altres coses que m’havien passat desapercebudes llavors. I potser fins i tot més importants que allò que m’havia semblat entendre. Em constava que, en diverses entrevistes, Ferrater havia subratllat la presència, en el rerefons del seu poema, d’una tragèdia de Shakespeare que efectivament avui em sembla central dins la intertextualitat, sempre riquíssima, del seu poemari: El Rei Lear. Alguns elements d’aquesta tragèdia representen un dels nivells més profunds de lectura d’«In memoriam»: trencament del vincle entre els pares i els fills que deriva en una crítica generacional («els pares eren al poder, encara», v. 95), la ingratitud, la hipocresia, la sinceritat, la fam de poder i d’honors. Fins i tot a vegades Ferrater sembla compartir les crítiques d’una de les dues filles dolentes del rei Lear, Goneril, que considera la vellesa del pare com una malaltia que s’ha d’aprofitar:  «But let his disposition have that scope / As dotage gives it» (Shakespeare, 1976: 632). Malgrat picar una mica l’ullet als dolents, s’aprecia també una complicitat ben forta amb el pare, que és la figura més citada a tot el poema (nou vegades). I, amb l’esperit generacional, trobem també la idea de revolta. Revolta que no aspira a assolir el nivell polític, sinó el moral, molt més alt. Evidentment, el Camus de L’Homme révolté formava part de les lectures ferraterianes. Quan vaig llegir el poema sencer, vaig fer servir una edició que citava, cap al final, «un argentí de Saint-Germain» que per a mi era un misteri total («potser és Julio Cortázar», vaig pensar). Més recentment he pogut llegir  l’edició definitiva de Jordi Cornudella i he vist que, en realitat, es tracta d’«un oranès de Saint-Germain» (v. 342), o sigui, evidentment, Camus. La filologia m’ha resolt un trencacaps que m’havia desviat totalment de la veritat referencial i que m’havia portat a una interpretació totalment diferent. Per concloure, aquest poema, amb versos quasi prosaics, tenia els seus misteris que s’anaven aclarint de mica en mica. Malgrat això, amb el temps, aquesta suposada claredat s’ha fet més complexa i més espessa. Complexitat i espessor: les marques d’una investigació poètica que el lector no sembla mai poder arribar a copsar, tingui l’edat que tingui.

 

Patrizio Rigobon

Traductor i professor (Università Ca’ Foscari, Venècia)

 

Referències:

Josep M. Castellet; Joaquim Molas, Poesia catalana del segle xx, Barcelona, Edicions 62, 1978 (1a edició: 1963).

Giuseppe Grilli, «Gabriel Ferrater», dins Ferrateriana, Barcelona, Edicions 62, 1987, p. 7-47.

William Shakespeare, Le tragedie. Romeo e Giulietta, Otello, Re Lear, Macbeth, a cura de Giorgio Melchiori, Milà, Mondadori, 1976.

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema