Esparver


Ferrater, Gabriel, «Esparver», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 121; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 158; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 164.


Ferrater Interruptus

Ferrater, traductor de l’alemany i coneixedor de la cultura alemanya, aprofita la simbologia d’un conegut rimat medieval, «Der Sperber», escrit la primera meitat del segle xiii, per escriure el seu únic poema de caire homosexual, «Esparver». De «Der Sperber», en tant que cant que enalteix el desig sexual per davant d’altres continguts amorosos afectius o psicològics, en recull el símbol. I és que, efectivament, ens trobem davant d’un poema totalment sexual. Ferrater poua en la vella simbologia medieval germànica per caracteritzar així l’home jove. Però també recull, per a la caracterització de la trobada, altres característiques de l’ocell com l’habilitat i la lleugeresa que posseeix per a la caça i la seducció, fins i tot quan l’altre, o sigui el mateix Ferrater, distret en pensaments melangiosos i amorosos, sembla defugir-lo o no atendre’l. Però el jove homosexual no es rendeix, ardit en l’escomesa, segueix amb l’ànim encès, atent als girs i les vel·leïtats d’un poeta solitari un estiu vora la mar, atent a trobar aquest clivell de cel per on introduir-se i esdevenir l’amant de Gabriel, això és, el caçador que gaudeix de la presa desitjada. La situació, en un Ferrater que recorda la noia que desitja i que té tan lluny de fa temps, el sobta gratament. Ha estat un estiu dur per al poeta. Però ara l’esparver jove es regira als seus braços amb l’ala xopa de sal. Aquesta olor de sal humida, que es repeteix al poema, és l’aroma sexual de la noia, que confon el poeta, i que el jove esparver usa per «enganyar-lo» i, enmig de riures, intentar aconseguir els seus propòsits de jeure amb ell. El cel blau, el símbol de l’ordre secular del món, es clivella i acaba esmicolat en vidres. L’ordre heteropatriarcal s’esvaneix com el dia. Sense ordres rígids, els cossos ho poden tot. El poema, però, encara s’atura un moment abans de l’acte sexual. Ferrater sap que ella, la noia, està gaudint de l’alcohol i del sexe, per cales nocturnes, llunyanes, i que ho deu haver fet i probablement amb més d’un. Sembla com si Ferrater es donés excuses per a una mena d’infidelitat que està a punt de cometre a la noia que li és infidel i que no torna.

Els versos finals són la joia del desig sexual acomplint-se. L’olor sexual del mar i de dona captiva el poeta, que es rebolca amb el jove com ho fan a les platges, bressades per les ones, les algues en cabdell. Però no és una mar de noies, sinó d’homes. La situació és alegre. No hi ha cap moralitat capellanesca o retrògrada. Ferrater mossega el cabell curt del seu amant i xucla la seva orella valvada, adjectiu que recorre una altra vegada a la confusió de gèneres, a una mena de proclama del desig com a llibertat del cos.

«Esparver» esdevé així, amb aquesta proclama del cos, molt més que un pur poema homosexual, malgrat els esforços d’alguns crítics com Jordi Julià, que fan veritables esforços per fer dir al poema allò que no diu i convertir-lo en un poema hetero.[1] El mascle Ferrater és més mascle encara, després d’aquesta xuclada homenívola. El gran amant heterosexual que molts professors han construït amb Ferrater a les aules universitàries es clivella com el cel del poema. El mite Ferrater pateix un interruptus.

Dolors Miquel
Poeta

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema