Els miralls
Ferrater, Gabriel, «Els miralls», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 78; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 101; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 107.
«Els miralls» està format per versos decasíl·labs, excepte el primer vers de cada estrofa, que és octosíl·lab. El poema atreu des de l’inici en plantejar una llarga pregunta, aparentment neutra, sobre allò que podria ocórrer a una dona pel simple fet de triar. Tanmateix, els mots massa i fina del primer vers anuncien una clara ironia que es matisa en assabentar-nos que seria massa fina «com per triar i anar triant» (v. 2)… No sabem encara quina cosa, però tot seguit llegim que es tracta d’anar triant de parada en parada, amb el vigor d’una xerraire i embolicaire, mentre es toquegen les peres i es vigila la frescor dels ous. Naturalment deduïm que és un mercat. Tot està present i ben dit, però calia llegir cada vers, pausadament, per veure que el poeta «més que no pas els motius que presenta, el sentit de la seva poesia el donen sempre la manera i el to en què aquells motius són presentats» (Cornudella, 1988: 19). I, sobretot, per a no confondre’l amb el jo poètic que, sens dubte, és prou diferent. Així mateix, calia pensar una mica en alguns detalls, com ara els productes a toquejar i a vigilar, per si oferien una divertida connotació libidinosa de caire popular que contrastaria amb la finor que s’hi propugna. No s’adiria tot això amb una dona marmanyera?
El jo poètic respon la pregunta inicial, ja en la segona estrofa, amb una altra retòrica tot inquirint: «Començar el dia amb una tria?» (v. 6), i enumera d’una tirada algunes raons que farien tal cosa força rebutjable. Res d’imaginar aquesta dona per tot el mercat airejant la seua passió casolana casta, pregonant la contribució de bona harmonia i qualitats que vol obtenir de cada dia. Una dona així, fidel i no visible, és millor. I no és que ella no hi haja participat, va triar fa temps i n’està satisfeta. Ja que els llocs on ha triat, francs i prudents, són segurs. Tanmateix, «[l]a seva porta / va obrint-se, i tot acut puntualment» (v. 14-15). La influència del món exterior arriba i pot fer trontollar aquest món feliç hermèticament ideat.
Fins ací tres estrofes de raons normatives sobre tot allò que convé a una dona fina, des de l’òptica d’una veu que no té res a vore amb ella, perquè la dona que s’hi esculpeix, a més de casta, lleial i invisible, no té veu, és «muda».
El jo poètic omnipresent admet que ella puga experimentar els seus dubtes, però la prepotència menysprea el perill d’un repte: «I què, si té hores de dubte?» (v. 16), pregunta tot minimitzant les raons d’un possible canvi, perquè potser estiga pagant molt pel que no ho mereix, o potser altres dones li podrien contar coses que troben pel carrer, que saben estimar dins les seues cambres. (Potser dones d’una altra classe social?) Malgrat això, el jo poètic omnipotent no permetrà que tot això la confonga –«Que no la voltin ombres tèrboles» (v. 21)– i idearà la solució perfecta: que en tots ells, miralls on ella es mira quan sospesa si ha triat bé els seus de sempre, «retrobi, sempre nítida, una imatge. / Mostrem-li, nostra i assumida, / la seva tria: l’alt honor dels seus» (v. 25-27). Així, ells s’han possessionat de la tria d’ella, és el seu gran honor, és la imatge que li ofereixen per a foragitar «les ombres tèrboles». I així acaba el poema.
Arribats ací no puc estar-me d’assenyalar l’epígraf cap al final de Menja’t una cama, de Jorge Luis Borges. Un passatge del conte «La busca de Averroes», inclòs a El Aleph (1949), en el qual van instar Abulcásim a referir alguna meravella i no sabia què dir: «La memoria de Abulcásim era un espejo de íntimas cobardías» (2018: 275). Pense que «els miralls» del poema de Ferrater són «un espejo de íntimas cobardías», perquè usar i abusar de poder per a configurar la vida de les dones, tot i que siguen de classe fina, de classe burgesa, per a negar una identitat pròpia, el dret a triar i ser feliços, per a tindre veu, etc., és, entre altres coses, una covardia immoral. No podia ser d’una altra manera, perquè la veu totpoderosa és la veu del patriarcat mitjançant els seus representants, que ha sabut sobreviure i adaptar-se a través del temps en qualsevol sistema i en qualsevol capa social. Resultava difícil durant la lectura no recordar heroïnes literàries atrapades en aquest món dramàticament, qüestionant-lo o lluitant en contra per a alliberar-se’n, com ara Emma Woodhouse, Nora Helmer o Edna Pontellier.
No obstant això, el poema és un magnífic exemple de contenció i d’elegància, de distanciament i d’ironia per part del poeta, el qual construeix un jo poètic que, parlant per si mateix, deixa anar tota una ideologia retrògrada amb què ell es desprestigia en cada vers. Vull pensar que aquesta és «l’actitud moral» de la qual parlava Ferrater en la nota que tanca el seu primer llibre, Da nuces pueris (1960), «o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació» (Ferrater, 1988: 99).
Poeta, traductora i professora
Referències:
Jordi Cornudella, «Estudi introductori», dins Gabriel Ferrater, Vers i prosa, València, Tres i Quatre, 1988, p. 7-47.
Gabriel Ferrater, Vers i prosa, selecció de Jordi Cornudella i Joan Ferraté, estudi introductori de Jordi Cornudella, València, Tres i Quatre, 1988.
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
