Cançó del gosar poder


Ferrater, Gabriel, «Cançó del gosar poder», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 147; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 193; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 199.


1 de juny de 1956.

Tota la nit parlant amb l’Espriu, al despatx de casa seva. De la conversa recordo aquestes frases que ha dit en to comminatori i que m’han semblat definitives: «Poesia és un terror, pànic, és angoixa, és màgia, patetisme, és enfrontar-se amb Déu i amb la mort». «Són molt pocs els qui han sentit la vertadera poesia. En alguns moments, Verdaguer, Maragall, Guerau, Salvat, Rosselló. No l’ha sentida ni en Riba ni en Foix. Ni en Carner. Riba no té la més petita idea del que és poesia. No té sensibilitat. En canvi, l’han sentida Rilke, Unamuno o Machado.»

Joaquim Molas, El mirall de la vida. Dietari 1956-2015, Barcelona, Edicions 62, 2021.

 

El 1963 Gabriel Ferrater deixa (gairebé) d’escriure poemes. Es casa amb la Jill. Malviu amb el sou més negre. El 1966 la Jill el deixa. «Jo ja soc un home mort.» Té quaranta-quatre anys. En fa només vuit encara era jove i salvatge i escrivia «Posseït» i els versos de la noia posseïda, «poèticament posseïda», «redemptora» del poeta vell i luxuriós: Joan Maragall. No fa gaire, pels carrers de Londres, una altra noia tenia fred al seu costat. Reien. Ara és ell el poeta vell i luxuriós i parla amb la Nausica més bonica, la Júlia, i amb un jove escriptor admiratiu i hiperbòlic, qui, com pot, li plega el vòmit, paraules sàvies fetes agres, de terra, les desa al seu quadern, les vomita, han begut massa ginebra, el jove cronista compta quinze gots, i el poeta encara demana l’últim, diu que és la crossa del pudor, la crossa de tornar a casa tort, tot sol. Aquest pudor és una al·lusió ribiana que només ell coneix, un sarcasme que només a ell fa riure.

Aquells dies llegeix Juvenal. S’hi emmiralla. El moralista també s’agemoleix sota l’espasa del dictador i de la Roma meretrix, l’avisa: «Si mai et cases, enamoradíssim, la teva dona, encara que n’estigui bojament enamorada, es divertirà fent-te patir i deixant-te escurat». També llegeix El hacedor de Jorge Luis Borges i Life Studies de Robert Lowell. «The Banker’s Daughter» és un poema sarcàstic, que parla del matrimoni d’Enric IV de França i Maria de Mèdici i del seu dot: sis-cents mil escuts d’or. Lowell està convençut que és Ovidi. Ell també viu a Roma, a la cort de l’Imperi Occidental. És l’amic de l’emperadriu, Jacqueline Kennedy Onassis, vol seduir-la. I Borges, diuen, és a punt de guanyar el premi Nobel. És l’habitant de l’Altra Realitat i és l’amic dels dictadors més sanguinaris. Ferrater els invoca, agre: «oh patricis / americans!» (v. 1-2), els diu que ell és pobre, és: «un plebeu / que mai no va escoltar, frescos i lents, / els records de les dones dins la casa / densa, i que va buidat: un pou de por» («Els aristòcrates», v. 11-24). La por dels homes justos ajusticiats, torturats i empresonats. La de les dones, esclaves.

El 1952, o el 1957, Ferrater llegeix la «Cançó de les escombradores del palau» de Josep Carner. Les serventes, l’endemà de la festa, escombren i netegen el palau. A l’espera de la ira de la revolta. La Rosa de Foc. Rates. Plebeisme. Se la fa seva, aquesta cançó, tan senzilla i tan clara. El 1948 Josep Vicenç Foix es compra una casa de pescador al Port de la Selva. En aquesta casa enllesteix Les irreals omegues i On he deixat les claus… En aquests poemes i en aquestes cançons, com a la «Cançó de les escombradores del palau», Ferrater també hi veu el mirall trencat, i fidel, de la realitat. Diu a «Poema inacabat»: «L’atmosfera de la desena [dels anys quaranta] / te la dona molt bé el poema / primer d’On he deixat les claus: /el superrealisme, usat / amb talent, és més realista / que el realisme academista» (v. 311-315).

Als seus últims poemes, «Els aristòcrates» i «Cançó de gosar poder», escrits el 1966 i el 1967, respectivament, el poeta de Reus retrata tendre els turmells d’una nena gitana i les mans i el vi dels manobres i els paletes andalusos. El patiment i el fàstic vell de la plebs. Aquelles dies fa les conferències Foix i el seu temps, en què diu: «El problema és que, realment, el poeta, actualment, ha de procurar no ser entès, però no per perversitat ni per cap mena de gratuïtat, sinó perquè li convé de no ser entès, simplement, per la gent que ell no vol que l’entengui. Els que convé que no entenguin el poeta són, simplement, la gent de la ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris». És la seva resposta a l’Obra poètica de Salvador Espriu i a Poesia catalana del segle xx, l’antologia de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, aparegudes el 1963. A Poesia catalana del segle xx, Castellet i Molas coronen Espriu i proclamen que és arribada l’hora del «realisme històric» i afirmen que la «lírica de cambra» de Carles Riba i «l’objectivitat retòrica» de J. V. Foix «no foren sinó experiments de poetes burgesos cultes a través dels quals intentaven d’assolir una poesia irreductible: completa en ella mateixa». El malentès, i la mesquinesa, comença aquí: en voler reduir «la poesia pura» a un trist postsimbolisme cristià i llibresc i el pleinairisme foixià a una pràctica plàstica bucòlica i onírica. J. V. Foix, diuen, «és un escriptor d’intenció realista que, per insuficiència expressiva, ha de bastir tot un edifici retòric amb valor, ja, per ell mateix          –el poema». Joan Vinyoli, el deixeble de Riba, diuen, és un poeta «incapaç de trobar una expressió de la seva impotència que no sigui la d’un cert hermetisme i d’una certa evasió de la realitat». La seva poesia és «profundament antihistòrica, perquè és, en definitiva, profundament conservadora». O és «insuficiència expressiva» o és «evasió de la realitat». Aquests antòlegs són els «enanos y monos en la orla» de l’in memoriam que Jaime Gil dedica a Gabriel Ferrater. Nans i mones, ninots a les mans del ventríloc: Salvador Espriu. I és el 1966 que, en un sopar vehement i inclement, Gabriel Ferrater els pren i els fa parlar. En aquell sopar els entela les ulleres, les ulleres de Marcuse i les de Sartre, bòrnies i fosques, i els fa parlar de la «poesia cívica» d’Espriu. Els té a les mans. Ninots, nans, titelles canvien de mans i boca i ulleres. El 1968 Castellet i Molas publiquen la Poesia de Salvador Espriu i Joan Ferraté publica, a la revista Serra d’Or, «Salvador Espriu, entre els lectors i els crítics». La Poesia d’Espriu, diu, «té clarament un interès només marginal dins el conjunt de la seva obra», «la poesia cívica és trivial i perfectament prescindible». El 18 de febrer de 1969, el poeta de la Pell de brau escriu a Joan Fuster: «No sé què li he fet a aquest senyor, o què he fet al seu germà Gabriel, que es dedica a dir pestes de mi i de la meva obra» i a «assegurar que soc un mal poeta, i fins i tot que no arribo a ser ni tan sols un poeta». El 14 de juny torna a escriure-li, li diu que «el seu germà, aquesta innocentíssima ànima tan sorprenentment bessona de la visceral i força erudita sor Isabel de Villena, amb els seus exhaustius coneixements de Catul, del vers anglès, de la prosa francesa, de l’estructuralisme i del polonès  (per a l’entusiasta embadocament del Molas), de la matemàtica postquàntica, dels  talasocardancioafrodisíacoovariacollonopurgaciopornoterroartísticorenocoetilodisbau-xionismes (he sentit a dir que és només un simple tímid sexual i, per torna, impotent, però això no ho comento de cap de les maneres, perquè el món i la gent són, és ben sabut, calumniosos i perversíssims) i del que en poesia és per a les noies divertit, és l’únic poeta vàlid del país i àdhuc de l’estranger. Encara que és ben possible que els dos germans s’estimodetestin entranyablement». Ell no escriu per divertir les noies.

Salvador Espriu, asèptic i immaculat, sagnant i màrtir. Gabriel Ferrater, sàtir murri. No hi ha dues presències i dos lletraferits i dos sols més oposats. El sol jueu i el sol romà. «Un captaire destruït per la vida» i «el partidari de la felicitat», que beu ginebra amb els poetes joves i els diu que ha fet versos per ensenyar a Espriu a fer-ne i els diu que les cançons de J. V. Foix, i en especial la primera d’On he deixat les claus…, són més realistes que les tristes al·legories de Sinera. Al·legories plenes de llamps, llot, rèptils repugnants, feredat i odi, posseïts que seuen i beuen amb putes i es lliuren al crim, a l’holocaust. On cant rima amb espant. El cant és «fred designi de mal», a «El posseït», és «naixement de maldat», diu Espriu a «Orfeu», escrit el 1976, després de llegir la Poesia completa. 1937-1975 de Joan Vinyoli i les seves traduccions de R. M. Rilke. El cant òrfic és maldat, holocaust i llengua abolida? És així com llegeix Rilke?

El 25 d’abril de 1970, al Price de Barcelona, al Primer Festival Popular de Poesia Catalana, davant la càmera de Pere Portabella, Salvador Espriu oficia de poeta nacional, llegeix La pell de brau. Dels llavis primíssims, li llisca una veueta molt prima i molt fina i molt neta. Sil·labeja majestàtic i mecànic. Rere unes ulleres gruixudes. Amb el nus de la corbata i el coll de la camisa impecables, planxats, rígids. Joan Oliver, polit i rimat, riu i riu. Joan Brossa, vestit amb pantalons de tergal i jersei de punta, sense la corbata, alça els braços, els punys, com un boxejador, i proclama que és arribada l’hora de la Revolta. Gabriel Ferrater llegeix la «Cançó del gosar poder». Va vestit amb americana negra, pul·lòver negre de coll alt, texans, ulleres fosques. Recita a la manera de J. V. Foix, ritmat i ferm. Ell és el poeta beat. Ell que només ha fet una calada de marihuana en sa vida, innòcua i infèrtil. Un mareig. Joan Vinyoli també llegeix, uns poemes de Realitats, que parlen d’un mecànic de poble que treballa sota el soliguer. La plaça de la vila és plena de canalla, crits i fruita d’estiu. El poeta és al bar, a l’ombra dels porxos, beu vi i atresora «secretes veus» o fa volar, diu, «els coloms de la paraula». Aquell vespre és encara un poeta menor d’una antologia. Feliu Formosa, que ha recitat una elegia de Carles Riba «d’una manera admirable», segons Gabriel Ferrater, escriu al seu diari: «Entre Pere Quart, Espriu, Ferrater, Brossa, Palau i Fabre, Bartra i altres, i entre crits de “Llibertat, llibertat!”, Vinyoli va llegir tres poemes intimistes, que no van interessar ningú».

Al Price, a J. V. Foix, se l’ha esperat debades. El seu nom és als cartells que anuncien el Primer Festival Popular de Poesia Catalana. S’ha quedat a casa.

A la «Cançó del gosar poder», cançó agra i fosca, el poeta parla del seu fàstic, «fet vell perquè ningú no en diu la història» («Els aristòcrates», v. 7), d’aquest fàstic, afegeix, les noves generacions no en diran res, o en diran el que més els convingui de la joventut morta del poeta i de les eneides que ara els llega a salvar (les poesies d’Ausiàs March, de Josep Carner, de J. V. Foix), parla dels llibres dels fets de la Roma imperial (Octavi), del «barbat Alfons, emperador d’Espanya, cosí d’un Sant» (Alfonso X), del general nord-americà Westmoreland, que sembra les selves de Vietnam amb napalm, del vell burgès català, que ferma ben curt els fills amb el testament i, si n’hi sobren, els envia a la guerra, i, un cop acabada, dona feina als xarnegos. Sí: el poeta, davant les quatre mil entrades del Price, diu el mot xarnegos, i diu que els xarnegos amb el seu magre sou compren «vi prou agre / perquè en tres anys els podreixi les dents» (v. 8-9), sí, se’ls podreixen les dents només en tres anys de ser a Catalunya, i ja no poden mastegar cap vianda, se la posen a la boca i l’escupen plens d’odi. Al moralista la veu se li va fent vers a vers més ferma, ferrenya, fins al clímax final, fins al napalm final, i acaba la cançó i el públic, els joves llibertaris i els sindicalistes del dia, criden «Llibertat! Llibertat!». Però ell no s’enganya, sap que els que l’aplaudeixen no l’han entès i que, la bona poesia, tampoc no la comprenen, no la llegeixen. I s’asseu al costat d’una cara molt jove, uns ulls lluents, que li somriu embadalida. És la poeta Marta Pessarrodona. Ell li respon amb un somriure cofoi. A ell, de sobte, sense adonar-se’n, l’ha cobert la neu. Els cabells, blancs, arranats. Les ulleres fosques. Nits fosques. Vòmits. Els matins del «Perdó», «Perdó». No fa gaire era jove i una altra noia, riallera i bonica, tenia fred al seu costat i ell li va dir: «No et preocupis, Heleneta, que no et faré la mala passada de fer-me vell. A partir dels cinquanta anys no val la pena viure».

 

Albert Roig

Poeta i assagista

Aquest escrit és un fragment de Posseït d’Albert Roig, un assaig que apareixerà aquesta primavera a L’Altra Editorial.

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema