Apadrina un poema

Cambra de la tardor – Carles Duarte

Cambra de tardor


Ferrater, Gabriel, «Cambra de la tardor», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 57; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 73; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 79.


 

«Cambra de la tardor» és un dels poemes de Gabriel Ferrater que em commou més radicalment. Hi intueixo amb nitidesa la veu a mig camí entre la joia i la ferida de Ferrater, l’intel·lectual enlluernador que s’arrelava en el món des d’una consciència crítica i un punt escèptica, però també des de la pell. Com s’hi pot veure, Ferrater va optar, en un gest alhora joiós i ombrívol, per tancar el poema amb aquests mots: «encara / tens la pell mig del sol, mig de la lluna» (v. 22-23). Tot i que Ferrater els escriu des del territori fràgil de la tardor, no hi ha desolació, sinó el foc i la cendra. Ferrater hi celebra la llum i la bellesa, però hi reconeix la fatiga del cos i de ser, la flama que perdura i s’extingeix. Hi crema amb força el goig de viure, la mel assaborida de la joventut, però hi sentim ensems el gust dolç, però ja àcid de la poma, quan s’acaba l’estiu. És un poema obert a la realitat del carrer (al crit dels paletes), però que alhora constitueix un cant a la intimitat dels cossos, a l’espai reclòs on s’acullen i s’expressen. «Cambra de la tardor» ens parla del plaer i de la memòria del plaer, essència de la manera ferrateriana de concebre el món, en què la passió i la lucidesa conflueixen i es confronten. No es tracta de nostàlgia («Sense enyor», v. 5), però hi emergeix una experiència antiga del temps que ens aboca a la lentitud, que Ferrater associa a la tardor. Quan llegeixo aquest poema («Digues, te’n recordaràs, / d’aquesta cambra?», v. 10-11) se’m fa inevitable, a més, evocar-ne un altre, l’impressionant «Recorda, cos» de Konstandinos P. Kavafis en la versió que en va plasmar magistralment Carles Riba i que han interpretat amb una sensibilitat exquisida Marina Rossell o Josep Tero: «Cos meu, recorda / no solament com t’han arribat a estimar, / no solament els llits on has jagut».

 

Carles Duarte i Montserrat

Poeta i lingüista

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema

 

Comparteix:

Twitter
Telegram
WhatsApp

Associació Gabriel Ferrater

Fomentem estudis, promovem i organitzem activitats per a donar a conèixer la vida i l’obra de Gabriel Ferrater i Joan Ferraté.